dijous, 6 d’agost de 2009

Utopia, ucronia o distòpia?

Confesso que sempre m’he fet un embolic amb aquests tres termes afins que tanta relació tenen amb la literatura fantàstica i la ciència-ficció. Abans de poder parlar amb coneixement de la meva lectura de vacances, he decidit aclarir-me definitivament aquesta confusió i ho faré de forma pública per si a algú li és de profit.

La paraula “utopia” la va crear Sir Thomas More el 1516 en escriure un llibre homònim en el que es descrivia una illa fictícia ideal situada a l’oceà Atlàntic (potser una reminiscència de la desapareguda Atlàntida?) Tot i que etimològicament la paraula utopia remet a un no-lloc, o sigui un lloc inexistent, el seu ús ha derivat cap a la descripció de societats perfectes que garanteixen el benestar, la riquesa, la salut, la saviesa o un compendi de tot plegat.

Com que les famílies felices no tenen història, les possibilitats literàries de les utopies són certament limitades. Apart del llibre fundacional de More, podríem citar entre d’altres el “Walden” de Thoreau, “Island” de Huxley o “The marriages between zones Three, Four and Five” de Doris Lessing. No és d’estranyar que moltes utopies es presentin en forma d’assaig que proposa formes ideals d’organitzar la societat. També els diversos paradisos que prometen algunes religions es podrien considerar dins del gènere de la utopia espiritual.
El Paradís utòpic de El Bosco
Molt més fèrtil literàriament és el camp de les distòpies, que són el revers de les utopies: societats imaginàries que causen la infelicitat dels seus individus mitjançant l’autoritarisme, la repressió, el fanatisme i la misèria. En el seu origen moltes d’aquestes distòpies eren utopies defectuoses que, tot pretenent el bé comú, han descarrilat cap al desastre.

No falten els exemples literaris ben coneguts: “1984” o “Granja animal” de Georges Orwell, “Un món feliç” d’Aldous Huxley, “Farenheit 451” de Ray Bradbury, “R.U.R” de Karel Capek, “La taronja mecànica” d’Anthony Burgess o “La possibilitat d’una illa” d’Houellebecq.

En el món dels còmics es poden citar entre molts d’altres “Akira” de Katsuhiro Otomo, “L’incal” de Moebius/Jodorowsky, “Watchmen” o “V de Vendetta” d’Allan Moore...
L'infern distòpic de El Bosco
Molts d’aquests títols han tingut adaptació cinematogràfica i encara podríem afegir films (adaptats o no d’altres formats) com “Blade Runner” de Riddley Scott, “Gattaca” d’Andrew Nichols, “Brazil” de Terry Gilliam, “Metropolis” de Fritz Lang, la trilogia “Matrix” dels germans Watchowsky, etc.

En quant a les ucronies, la invenció del terme s’atribueix a Charles Renouvier per la seva novel·la de 1876 “Uchronie (L'Utopie dans l'histoire). Esquisse historique apocryphe du développement de la civilisation européenne tel qu'il n'a pas été, tel qu'il aurait pu être.” Com ja s’indica en el títol les ucronies tracten d’una versió alternativa de la història i aborden qüestions del tipus “què hauria passat si els nazis haguessin guanyat la guerra?”, per exemple (com va fer Philip K. Dick a “The Man in the High Castle”). Philip Roth a “The plot against America” imaginava una Amèrica en la qual Roosevelt era vençut per Charles Lindberg en les eleccions presidencials, el que implicava l’eclosió del feixisme i l’antisemitisme, mentre que Michel Chabon a “El sindicat de policies jidix” presenta un món en el qual l’estat d’Israel ha fracassat i els sionistes s’han hagut de refugiar en un racó d’Alaska.

Però no cal anar tan lluny de casa, en el nostre “Tirant lo Blanc” el cavaller epònim, contra tota veritat històrica, reconquereix Constantinopla de mans dels exèrcits turcs de Mehmet II i els fa retirar més enllà dels territoris que havien ocupat prèviament.

Qualsevol utopia o distòpia que estigui situada al nostre planeta en una data futura, per mal (en el primer cas) o per bé (en el segon) acaba convertint-se en una ucronia, encara que sigui parcial. El cas paradigmàtic és el de “1984”, publicada el 1949. Afortunadament les prediccions orwellianes no es van complir amb exactitud, però no es pot negar que en termes generals no anava pas tan desencaminat. L’únic que ni de bon tros va saber preveure el visionari autor fou l’existència de Mercedes Milá.

6 comentaris:

  1. Ui, que ja noto l'alè del Gran Company al clatell...
    CT

    ResponElimina
  2. CT, tranquil·la, hi ha cua i encara no et toca.

    ResponElimina
  3. Com a utopia, á mi m'agrada molt més "La ciutat del sol" de Campanella (també hi ha "La Nova atlàntida" de Bacon, però és una mica totxo). I, com a distopia, a mi la que més m'agrada és el "Nosotros" de Zamiatin, obra poc coneguda, però que em sembla més profunda que les més trillades de Huxley, Orwell, Bradbury i demés.

    ResponElimina
  4. De "Nosotros" sí que n'havia sentit a parlar, encara que no sóc lector habitual del gènere.

    Aquest estiu durant les vacances he llegit una famosa distòpia escrita per una dona fet que ha motivat aquest escrit. Algú endevina la novel·la que he llegit? La solució potser demà.

    ResponElimina
  5. Uff, respiro.
    Famosa, distòpica i d'autoria femenina... vols dir que en trobaríem gaires? "Frankenstein" la consideres una distòpia?

    ResponElimina
  6. Perdona el retard en la resposta, els hackers avui han atacat blogspot.

    I no, "Frankenstein" no és una distòpia, li manca l'element social. Pista: el post es dirà "màtrix".

    ResponElimina