Cortázar: Papers aprofitats

©net_efekt
Aquesta primavera els amants de Cortázar rebérem amb alegria l’aparició d’un gruixut volum miscel·lani titulat “Papeles inesperados” que, tot commemorant el 25 aniversari de la desaparició de l’escriptor, prometia des de la portada una bona ració d’inèdits seus desconeguts fins ara.

L’entusiasme inicial se m’ha anat moderant a mesura que m’he endinsat en les seves pàgines. Potser ho havia interpretat malament, però jo pensava que aquests textos eren fruit d’una troballa fortuïta, potser manuscrits dins d’una ampolla o amagats darrera d’una porta condemnada; no obstant, tot llegint el pròleg es veu que Aurora Bernárdez, vídua i marmessora, els tenia guardats en un bagul sense que s’expliqui convincentment perquè no els havia mostrat abans.

Donat que l’edició de l’obra completa de Cortázar ja s’havia donat per acabada, que ara apareguin en llibre articles i contes que prèviament havien vist la llum en publicacions periòdiques d’àmplia tirada, fa posar en dubte la cura amb la que es fixà per a la posteritat el catàleg dels seus escrits. O bé això o que en el seu moment no es consideraren dignes de figurar dins del cànon cortazarià.

És l’etern problema de l’obra pòstuma sobre el que difícilment ens posarem d’acord, fins i tot (com aquí és el cas) quan alguns textos foren publicats en vida de l’autor i amb la seva aprovació. Tot i això, la natura circumstancial de molts d’ells (pròlegs per amics, textos per catàlegs d’exposicions) en limita força l’interès. Era necessari fer públics els rudimentaris discursos patriòtics o escolars de l’any 1939? Només l’erudit i el biògraf hi trobaran matèria d’estudi en la seva retòrica empolsegada. També alguns textos dels anys 60, marcats per la idea de la Revolució, sonen anacrònics i un poc ingenus (en el pos-posmodern segle XXI una diatriba contra els anuncis de Coca-cola resulta una curiositat antropològica). I el garbell de poemes, sense ser-ne un expert, m’ha semblat ben oblidable.

Què queda doncs que valgui la pena rescatar? Algun conte, un recull d’històries de cronopios i altres d’un tal Lucas, un assaig sobre el transport metropolità (què he de dir?) i un parell d’auto-entrevistes defensives... Poc que sigui imprescindible o revelador, però encara així un petit regal pels admiradors d’aquest artista màgic, juganer, tendre i torbador, un escriptor a qui el gènere miscel·lani li escau com un guant. Tanmateix, i ho lamento, el saldo es decantaria cap a la decepció.