diumenge, 16 d’agost de 2009

Apunts canadencs: Québec, la ciutat

Un consell d’amic: si mai arribeu a la ciutat de Québec en tren o autobús i, després de mirar-vos el mapa, decidiu que el vostre hotel és a prop i el taxi és prescindible, penseu-vos-ho dues vegades. Gairebé tot el que Québec té d’interessant es troba sobre un penya-segat que voreja el Sant Llorenç. Per accedir-hi cal anar a buscar el funicular a la banda del riu o trobar les escales adequades, l’únic ascensor, i una pila de carrers en pendent: exercicis poc recomanables si vas arrossegant maletes, encara que tinguin rodes. Per això la nostra primera impressió estigué marcada per una considerable suada de diumenge a la tarda. La Vila Alta és també el lloc on viu tothom que és algú a la ciutat i sospito que més d’un no deu sortir d’allí en la vida per estalviar-se haver de tornar a pujar.
Québec (city) figura dins del patrimoni mundial de la Unesco, potser perquè és l’única ciutat murallada de Nord Amèrica. Té cases i carrers una mica vellets que a Europa els hi perdonaríem la vida, però que en aquest continent, on tot sol ser tan nou, tenen el seu valor. Prop del port vell s’acumulen els restaurants de menú únic i les botigues de souvenirs per turistes poc exigents. Quan ho contemples per primera vegada sents el rebuig i la rebel·lió interior d’aquells il·lusos que no volem ser considerats com a mers turistes a qui cal escurar les butxaques. Encara que ja fa anys que el turisme és un fenomen de masses, ens agrada pensar que estem visitant territori inexplorat. Ensopegar amb una multitud en calça curta en plena depredació comercial deprimeix una mica, fins que uns minuts més tard, amb una mica d’humilitat, reconeixes en ells els teus semblants, els teus germans.

De fet, el turisme es concentra en tres carrers ben localitzats i queda molta vila per descobrir amb tranquil·litat: carrers de barriada amb cases baixes, algunes amb jardí i aires britànics, altres de pedra i sostres de teula que podries trobar-te a qualsevol poblet francès. La sensació que impera és la d’un provincianisme benhumorat i no sembla un mal lloc on aturar-se uns dies i no fer res.


Decep una mica descobrir que l’edifici més emblemàtic de la ciutat, el que surt a totes les postals, és un mer hotel, però Déu n’hi do quin hotel! Fins i tot programa visites turístiques del seu sumptuós interior guiades per personatges vestits d’època. En aquestes latituds el riu Sant Llorenç comença a mostrar els seus esplendors gairebé amazònics i no hi ha millor mirador per contemplar-lo que l’entarimat de la terrassa Dufferin amb les seves pèrgoles festives.


I, si a algú li queda un budell buit, el Museu de Belles Arts fa justícia a Jean-Paul Riopelle (nascut a Montréal), segurament l’artista plàstic més important que ha produït el país. Però la perla del museu és la fascinant col·lecció d’art inuit. Es tracta d’obres tallades en pedra o en os, totes relativament recents, les quals a partir de la tradició interpreten els temes del Gran Nord amb una àmplia gamma de registres que van des de l’estilització elegant fins l’expressionisme grotesc. Per fi una mostra de cultura autòctona que difícilment veurem a casa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada