Apunts canadencs: una ciutat, dues ànimes

Toronto és en l’actualitat la ciutat més gran del Canadà, però no sempre fou així. En els anys 50 del segle XX —just quan el pianista Glenn Gould, un dels seus fills més cèlebres, iniciava la seva carrera estel·lar— tenia una reputació de ciutat provinciana, avorrida i beata. Un acudit d’aquella època parlava d’un hipotètic concurs en el que el primer premi era una estada d’una setmana a Toronto i el segon premi... una estada de dues setmanes.

Tot això ha canviat molt darrerament, sospito que degut al triomf planetari de l’american way of life durant la segona meitat del segle passat, fenomen que ha atret un veritable allau migratori a la ciutat de l’Ontario. Actualment, amb més de 4 milions d’habitants a la seva àrea d’influència, Toronto és la gran metròpoli canadenca i en molts aspectes potser la ciutat més americana del país (americana dels Estats Units, s’entén). Especialment el seu centre, amb el districte financer format per una pinya de prismes vertiginosos de vidre i acer, i el seu teixit urbà de densitat fluctuant on s’alternen els oasis habitables amb els terrenys morts, els parcs i els solars esdevinguts aparcaments. No és casual que moltes pel·lícules i sèries americanes s’hagin rodat en els seus carrers, ja que, als avantatges econòmics que representa treballar al Canadà, s’hi afegeix la possibilitat de fer passar el seu paisatge urbà pel de qualsevol gran ciutat dels Estats Units.

Però al costat de tot això Toronto continua essent una ciutat canadenca, d’un país que va néixer com a resposta a la Revolució Americana, un país que pertany a la Commonwealth i que encara mostra l’efígie de la reina d’Anglaterra a les seves monedes; per tant no cal buscar gaire lluny per trobar vestigis d’un passat dominat per l’Imperi Britànic. I així, apart d’algun edifici històric perdut pel downtown (bé, d’un historicisme relatiu, que la ciutat fa poc va complir els seus primers 175 anys), una mica més enllà proliferen agradables carrers on s’arrengleren les casetes victorianes, cadascuna amb el seu jardinet i les seves peculiaritats arquitectòniques. En alguns casos l’enfosquiment dels maons i els excessos vegetals confereixen als vells edificis un aire una mica “família Addams”, però en general l’efecte és deliciós i d’un nivell molt humà. Res a veure amb els enormes blocs de pisos, tan alts com lletjos, que envolten la ciutat.

Moltes d’aquestes casetes decimonòniques exhibeixen una placa que indica la seva condició d’edifici protegit, de manera que cal esperar que el destructiu furor urbanístic dels 60 i 70 no es repetirà en dècades futures.

Amb tota aquesta barreja de modernitat i tradició, no és que Toronto sigui una ciutat exactament bella ni harmoniosa, però ajudada per una població emprenedora que prové de tots els racons del món, resulta un lloc engrescador i vital on és fàcil trobar-s’hi a gust. Al menys mentre dura l’estiu.