divendres, 7 d’agost de 2009

Apunts canadencs: musicals

Amb una mica de vergonya confessaré que durant anys vaig evitar el teatre musical com si de la pesta es tractés: trobava que era una afició pròpia dels homosexuals més prototípics i jo, esclar, volia tenir personalitat pròpia, fabricar-me un model de gai a mida, i no assemblar-me al clixé simplificador que corria pel meu entorn. Afortunadament aquest pecat de joventut els anys l’han anat curant i ja fa temps que estic disposat a tastar-ho tot sense deixar-me dur pels prejudicis: l’opinió dels altres, de persones innominades que ni conec ni em coneixen, cada vegada m’importa menys. I amb tot això el que vull dir és que darrerament he anat a veure alguna peça de teatre musical, sense amagar-me’n i (el que és pitjor) que fins i tot m’ha agradat.

A Toronto afirmen que, després de Londres i Nova York, ells són la tercera capital mundial del musical anglòfon. És possible: encara que aquest estiu l’oferta era minvada, la programació de la propera temporada prometia nombrosos al·licients. El més curiós: una versió musicada de “Little house on the prairie” (sí, “La casa de la pradera” d’agredolç record) protagonitzada per Melissa Gilbert qui, amb 45 anys i algunes operacions d’estètica al damunt, no podrà tornar a interpretar el paper de Laura Ingalls i haurà de fer el de la seva mare.
Davant de l'oferta des del primer moment no tinguérem cap dubte: l’oportunitat de veure una representació de “The Sound of Music” (coneguda universalment com “Sonrisas y lágrimas”) no la podíem deixar perdre. Potser la peça de Rodgers i Hammerstein II ara queda una mica nyonya, però no es pot negar que tots ens coneixem les seves cançons de memòria i que la visió de la pel·lícula de Robert Wise amb una jove Julie Andrews saltironejant pels Alps va marcar les nostres infanteses.

Do es nombre de varón
Re, selvático animal
Mi, denota posesión
Fa es lejos en inglés
Sol, ardiente esperaré
La, al nombre es anterior
Sí, asentimiento es
Y después ya viene el do.

Evidentment ens vam perdre les impagables traduccions que cantava l’oblidada Teresa María, però no hi ha felicitat completa. La producció que es presenta a Toronto amb un excel·lent repartiment sembla ser calcada a la de Londres i crec que és una franquícia d’Andrew Lloyd Weber. Resultà molt interessant descobrir com se solucionaven teatralment escenes que només coneixíem ambientades en escenaris naturals. En particular en el moment del concert a Salzburg previ a la fugida de la família, es desplegaren banderes nazis a les llotges i el sostre del teatre, de manera que, en un cop d’efecte molt eficaç, ens sentírem com veritables espectadors d’una Àustria ocupada. També fou curiós observar com variava la distribució de les cançons respecte a la pel·lícula i sentir per primera vegada alguns números musicals originals que no havien saltat a la pantalla. Va ser una vetllada emocionant de reconciliació amb el nostre passat. Des dels primers acords musicals se’ns dibuixà un somriure babau, mentre una llagrimeta feia equilibris sense acabar de caure; i així durant més de dues hores de beatitud extàtica.

Uns dies més tard reincidírem, aquest cop a la ciutat de Québec, amb el musical francès més conegut: “Les misérables”. L’obra es representava al Théatre du Capitole, un bonic edifici de 1903 completament restaurat l’any 1992, i s’oferia la possibilitat de sopar abans de l’espectacle. Va ser una visió estranya la d’entrar a la platea i trobar-se-la ocupada per tauletes on els espectadors s’acabaven el gelat dels postres. La resta de la sessió transcorregué amb normalitat i cap cambrer la va interrompre per servir els cafès.

La novel·la de Víctor Hugo en la que es basa el musical no em va agradar gens quan la vaig llegir (excessivament retòrica, matusserament narrada, fulletonesca amb pretensions...) i la seva complicada trama, que abasta un lapse de temps molt ampli, no sembla la més adequada per condensar en menys de tres hores de dramatúrgia. Un cop vista, penso que efectivament l’argument és difícil de seguir, si prèviament no el coneixes. Però, en les obres d’aquest gènere, no busques ni profunditat ni versemblança, sinó brillantor i emocions, i el resultat no ens va decebre. A més, tot i que em pensava que la peça m’era totalment desconeguda, vaig sorprendre’m per la quantitat de números que em sonaren familiars, fet que demostra que la cultura de masses (per bé o per mal) ens contamina més del que volem creure.

5 comentaris:

  1. A la seva edat, comtessa, quin remei li queda!

    ResponElimina
  2. Ep, que jo no he oblidat Teresa María!
    I crec que algun vers no va com dius; si més no, les vegades que faig el ridícul i canto en públic aquesta immortal tonada, jo dic:
    Do es trato de varón
    i
    Sol, ardiente esfera es

    ResponElimina
  3. La gràcia d'aquestes cançons és inventar-se la lletra per fer-la encara més ridícula, si és possible.

    ResponElimina
  4. Manel, que és un expert mundial en "Sonrisas y lágrimas" em fa arribar la versió oficial del "Do-re-mi". La copiaré aquí, sense modificar el post, ja que trobo que aquestes cançons tan populars cadascú les canta com bonament pot:

    Do(n) es trato de varón
    Re, selvático animal
    Mi, denota posesión
    Fa es lejos en inglés
    Sol, ardiente esfera es
    La, al nombre es anterior
    Sí, asentimiento es
    Y otra vez ya viene el do.

    ResponElimina