A través del bloc de la Biblioteca de Lletres de la UB vaig tenir notícia de la iniciativa Infinite Summer, que proposava fer una lectura comentada de “Infinite Jest”, la monumental i complicadíssima novel·la de David Foster Wallace, al llarg d’aquest estiu de 2009. Per motius logístics vaig haver de reprimir la meva tendència natural a apuntar-me a un bombardeig, però no descarto assumir la proposta de forma individual en algun futur no gaire llunyà. Com a prova de la meva bona voluntat, em vaig fer regalar l’impressionant totxo durant l’estada a Montréal i ara m’espera als llimbs dels llibres per llegir.
Un dels motius per no acceptar el repte fou la ingent quantitat de llibres que esperen el seu torn i que m’hauria de ventilar abans que es reactivi el cicle d'aprovisionament anual d’aniversari, Reis, onomàstica, Sant Jordi (sí, tothom té molt clar el que m’ha de regalar). D’entre ells n’hi ha un que em dol especialment, perquè és el veterà de la pila i sospito que no s’ho mereix.
Sí, “Vida y destino” de Vasili Grossman calculo que fa uns vint mesos que jeu a l’armari sense que gosi clavar-li queixalada. Sobre que no el pots llegir còmodament a l’autobús, confesso que un tom de més de mil pàgines i amb índex de personatges, em refreda qualsevol iniciativa.
Per això he decidit copiar la idea referida a la novel·la de Wallace i adaptar-la a les meves necessitats. No sé què en pot sortir de tot això. Sóc conscient que es tracten de llibres ben diferents, i m’imagino que la narració de Grossman no està oberta a gaires càbales i interpretacions, de manera que els comentaris que pugui fer sonaran més aviat pedestres i desproveïts d’interès. Ja miraré la manera que les estacions d’aquest via crucis que ara inicio no entorpeixin el dia a dia d’aquest bloc. El que importa és que, en fer públiques les meves intencions, em veuré obligat a complir-les.
O, en cas contrari, haver de suportar la vergonya eterna davant dels meus lectors.
Segurament ja ho fas per això :) em consola veure que no sóc l'única amb aquest desassossec, viuré prou anys per fer baixar la pila de 40 de la tauleta de nit?
ResponEliminaSí, per cada llibre que acabo, me'n compro tres. Així no quadrarem mai.
ResponEliminaNo t'espantis per les pàgines de Vida i destí: es llegeix prou bé i, a la fi i a la cap, només és l'història d'una família durant uns pocs anys. L'index de personatges que hi ha al llibre és molt incomplert, però serveix per a no liar-te amb els noms russos (que són un incordio). Segur que t'agrada!
ResponEliminaVeurem, Ferran, m'hi poso ja. S'ha acabat això de procrastinar. ;p
ResponEliminaDoncs jo ja fa dies que el carrego amunt i avall a l'autobús, i potser perquè n'he portat de més grossos no m'incomoda. Quant a la novel·la en si, diria el mateix que ja ha dit el Ferran.
ResponEliminaEntre el Larson i el Grosman acabarem geperuts!
ResponElimina