Apunts canadencs: bilingüisme

© See-ming-lee
Pels catalans visitar el Canadà té l’al·licient afegit de verificar com funciona un país oficialment bilingüe amb una mica més de cara i ulls que el nostre. El que segueix no tindrà cap valor acadèmic, però és fruit de l’experiència, que també compta.

La primera impressió no fou bona. Aterràrem a l’anglòfon Ontario i a l’aeroport els policies feien preguntes impertinents per mirar de descobrir immigrants encoberts. Josep preguntà si podia respondre-les en francès i li respongueren secament que no. Una denúncia al ministeri corresponent dubto que hagués donat resultats ràpids, però qui sap.

A Toronto tot funcionava exclusivament en anglès, fins que vam prendre el tren cap a Ottawa. L’encarregat del vagó, funcionari dels ferrocarrils estatals, dominava tots dos idiomes, com va demostrar en els seus anuncis per megafonia. Fins i tot va reclutar Josep com a membre francoparlant de l’equip de salvament en cas d’accident.

A la capital, tant els comunicats d’origen governamental com la informació municipal són bilingües (per exemple, als rètols dels carrers es llegeix “Rue Victoria Street”). En canvi la població és aclaparadorament angloparlant.

Només creuar la frontera de Québec tots els escrits d’ús públic, inclosa la publicitat, són exclusivament en francès i és en aquest idioma en el qual tothom se t’adreça. Evidentment el francès que parlen allí no és ben bé igual que el d’Europa (apart d’algunes peculiaritats lèxiques tenen una pronúncia més oberta de les vocals, i fan sonar “moteur” com si diguessin “motard”) i no sempre els entens a la primera. Així que et veuen cara d’incomprensió, sovint s’ofereixen a canviar a l’anglès, especialment en establiments turístics.

Montréal, l’única metròpolis quebequesa, n’és l’excepció: allí hi ha una forta presència de població anglòfona i és difícil preveure en quina llengua se t’adreçaran. Encara així, em va fer l’efecte que un gran percentatge dels seus habitants poden passar sense dificultat d’una llengua a l’altra si les circumstàncies ho requereixen (fins i tots els cambrers dels restaurants orientals, que són l’exemple universal d’impermeabilitat lingüística).

Segurament no tot són flors i violes. Al diari vaig llegir el cas d’una sala de teatre (en anglès) de Montréal que literalment havia engegat a prendre pel cul algú que li havia demanat rebre el seu butlletí de notícies en francès. L’assumpte fou denunciat i el teatre hagué de disculpar-se.

De totes maneres queda molt clar que a la província de Québec el francès és la llengua oficial (també és cooficial a New Brunswick) i no hi ha exemple més il·lustratiu que el d’una coneguda casa de menjar ràpid que allí s’anomena PFK, o siqui “Poulet frit Kentucky”. No crec que enlloc més del món s’hagi arribat a aquest nivell normatiu que passa pel damunt de la globalització.

Deia abans que el quebequès té les seves particularitats lexicogràfiques, com demostren els nombrosos llibrets humorístics que en pretenen presentar les diferències. D’entre les poques que vaig arribar a percebre, hi ha els tres àpats del dia que allà anomenen “dejeuner”, “diner” i “souper” (molt més lògic pels catalans), la tendència a tractar de tu abans que de vostè (el que deu horroritzar els francesos, però que queda molt Nou Món”) o fer servir la paraula “boivure” enlloc de “boisson” per anomenar les begudes.

Mentre que a França un “dépanneur” és un taller de reparacions, allí és una d’aquestes botigues obertes les 24 hores i que venen de tot, el que aquí en mala traducció de l’anglès comencem a anomenar “botigues de conveniència”. “Tabagie” té a Europa un matís despectiu, es tracta d’un lloc on es fuma o ple de fum, en canvi a l’altre costat de l’Atlàntic és simplement un estanc on pots comprar cigarretes.

Però la paraula que em va agradar més fou “courriel”. No l’havia llegida mai abans, però descobreixo que l’Académie Française des del 2003 la considera la forma normativa de denominar el correu electrònic. Pel que sembla, els contradictoris francesos (tan orgullosos de la seva llengua com adeptes als anglicismes) continuen preferint dir-ne “e-mail”, i són els bàrbars quebequesos els que mantenen el feliç neologisme que ells mateixos van inventar.