Mentides filmades

No, no plou.

Amb “Krampack”, “A la ciutat” i “Ficció” Cesc Gay va demostrar ser un dels nostres cineastes més interessants: el retratista precís, elegant i proper d’uns barcelonins del segle XXI que podríem ser nosaltres mateixos. Ara amb “V.O.S” decideix canviar de registre i declara abordar per primera vegada el gènere de la comèdia.”V.O.S.” adapta el text de Càrol López de forma bastant radical i amb els mateixos quatre actors que l’estrenaren: Àgata Roca, Vicenta Ndongo, Paul Berrondo i Andrés Herrera.

D’entrada, la matèria prima de la història no l’allunya de les obres anteriors de l’autor: les aventures sentimentals de dues parelles de trenta i tants. La diferència rau en la mirada del director que aquí bescanvia el seu naturalisme habitual pel distanciament del manipulador. A “V.O.S.” tot és ficció, com no es cansa de remarcar Gay una i altra vegada: ens trobem al rodatge d’una pel·lícula, però quan els actors abandonen el seu paper prolonguen la mateixa trama. En cap moment sabem si hi ha persones de veritat darrera dels personatges, perquè qualsevol escena que respira autenticitat es veu interrompuda sobtadament per la presència de l’equip tècnic o per les costures del decorat. El guionista descriu experiències pròpies o les va creant des del guió?

Hi ha molt de joc formal i de metaficció en la proposta de Gay. És indubtable que s’ha d’haver divertit saltant d’un nivell narratiu a un altre, passant de les maquetes als escenaris reals, posant en un mateix pla un actor que interpreta i l’altre que se’l mira, introduint efectes especials als moments més quotidians... El resultat és lleuger i evita les pretensions excessives, les interpretacions són bones, especialment les de Roca i Ndongo, i malgrat tot la pel·lícula deixa un regust frustrant.

Potser perquè la trama que vertebra l’experiment (un cas de maternitat per encàrrec) té el gruix d’un paper de fumar i els diàlegs no són el súmmum de l’enginy. Potser perquè quan anem al cinema (o llegim una novel·la o veiem una obra de teatre) no ens agrada que ens refreguin contínuament pels nassos que tot és mentida. I si ho fan, cal que la mentida sigui espectacular com en un film de Fellini o de Busby Berkeley, que no és el cas.

Dit això, confesso que correré a veure la propera pel·lícula que firmi Gay, amb tot continua essent un creador que té molt a dir.