divendres, 14 d’agost de 2009

Apunts canadencs: vagues



Vam arribar a Toronto en plena vaga dels treballadors municipals, fet que ens impedí prendre el ferry a les illes idíl·liques que voregen la seva costa. La vaga havia començat el 23 de juny i la seva conseqüència més visible eren els contenidors de deixalles a punt de rebentar. Malgrat tot, s’havien establert punts de recollida d’escombraries on els ciutadans podien traslladar-se a abocar la brossa i la ciutat no em semblà més bruta que Barcelona un dia de cada dia. Potser tinc molts prejudicis al damunt, però vaig pensar en la situació similar que es va viure a Nàpols i en el caos d’higiene que en va resultar. De vegades sembla que el terme “civisme” es va encunyar una mica més al nord d’on ens ha tocat viure.

Contràriament a l’actitud més relaxada dels països mediterranis, els vaguistes d’Amèrica del Nord no descansen ni un moment i desfilen circularment davant del seu lloc de treball, en aquest cas l’ajuntament de Toronto. La manifestació que va contemplar aquest cronista estava composta per unes deu persones amb les seves pancartes corresponents. Un cercle tan reduït estic segur que deu provocar freqüents rodaments de cap entre els seus participants.

Uns dies més tard va esclatar la vaga dels ferrocarrils. Durà només un parell de dies. El ferrocarril ha esdevingut, com a gran part d’Amèrica del Nord, un mitjà de transport residual (i en la nostra experiència, massa carregat de la mística pròpia d’un viatge en avió). Deu estar fortament subvencionat per sobreviure: tothom prefereix moure’s per carretera. Una vaga tan impopular com aquesta, en ple període de vacances, plantejà la possibilitat de la fallida definitiva dels ferrocarrils canadencs. Els treballadors decidiren tornar a la feina immediatament i, a més, s’oferí un descompte d’un 60% per a tothom que comprés bitllets abans del final de juliol. La mena de coses que no passarien mai a aquest costat de l’Atlàntic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada