Apunts canadencs: a la recerca d’atractius

La CN Tower merite le détour.
Els atractius turístics de Toronto són més aviat limitats. El llac Ontario podria ser un d’ells, però la ciutat sembla que li giri l’esquena. La CN Tower, que apareix a totes les postals, ha estat durant 31 anys l’edifici més alt del món sense suports afegits. Però als emirats han construït darrerament alguna monstruositat que la venç. Encara així pujar al seu cim és encara una experiència digna de record pel seu ascensor de sòl transparent i pel mirador amb terra de vidre que fa rodar el cap.

Cada dia que passa les ciutats s’assemblen més: la mateixa arquitectura, les mateixes botigues, el mateix vestuari... Les autoritats locals s’esforcen en crear-hi al·licients que augmentin la seva autoestima i afavoreixin les arques municipals mitjançant el turisme. Malauradament, si les atraccions no et venen de sèrie, ho tens cru: no es pot improvisar d’un dia per l’altre una Acròpolis o una xarxa de canals (encara que Las Vegas o Dubai gairebé ho han aconseguit). Les solucions acaben essent sempre les mateixes, auguro doncs que aviat totes les ciutats seran diferents de la mateixa manera.

Un exemple del que dic són els museus, l’indret on acudeixen els turistes si no hi ha cap altra sortida. Tots els museus del món han descobert que hi ha dos temes que fascinen tothom, són les mòmies egípcies i els dinosaures, així que a totes les ciutats on anirem trobarem exposicions que es refereixen a un dels dos conceptes, o a tots dos barrejats.

Una forma més sofisticada de posar els museus en el punt de mira del turisme és implicar-hi un arquitecte estrella d’aquests que fan hores extres per acontentar l’allau de peticions que reben. Pel que vam poder veure, els museus de Toronto havien estat originalment uns edificis neoclàssics tan avorrits com a la resta del món fins que un parell d’intervencions cosmètiques els han posat, si més no, a les portades de les revistes d’arquitectura.

The Crystal de Libeskind al ROM
El Royal Ontario Museum (ROM) ara incorpora un poliedre encastat per Daniel Libeskind que desequilibra encara més l’esquizofrènia de les seves col·leccions, on tant et pots trobar l’esquelet de l’albertasaure com alguns dels rotlles de la Mar Morta. Més interessants són el parell de tòtems indígenes i les meravelloses escultures búdiques (vivament recomanades).

Gehry pel davant...

L’Art Gallery of Toronto (AGO) ha sofert un interessant rentat de cara a càrrec del mediàtic Frank Gehry (nascut a Toronto, però que fins el present no tenia obra a la seva ciutat natal). Els fons de la col·lecció són dignes però no per tirar coets i, quan ens enfrontem amb la pintura canadenca, hi ha un excés de postals nevades de l’UNICEF. En algunes sales s’intenta reviscolar la col·lecció, proposant lectures feministes o enfrontant l’academicisme amb la frescor impressionista. Pas mal, però els ulls se’n van darrera dels detalls de Gehry, especialment de la seva façana posterior de titani blau i dels rínxols que formen les escales. [Llegeixo ara que és un edifici impossible pels discapacitats, el que per un projecte acabat fa un any, sembla vergonyós.]

...i pel darrera.

Les escales de l'AGO
Una darrera nota xovinista: Santiago Calatrava té marcat una mica de territori a l’atri que uneix dos gratacels del districte financer. És allò que fa sempre, però queda prou bé.

L'atri de Calatrava