Apunts canadencs: Niagara

De segur que no són ni les més grans ni les més altes, però probablement les del Niagara són les cascades més cèlebres del planeta: avantatges de trobar-se parcialment en territori americà i gaudir en conseqüència de la poderosa maquinària publicitària nacional. Des de Toronto t’hi pots plantar en poc més d’una hora i no vam desaprofitar l’ocasió de visitar un lloc tan mític.

L’autobús ens va deixar en el poble de Niagara Falls que queda uns tres quilòmetres riu amunt dels salts d’aigua. Ens va fer l’efecte d’un llogarret provincià amb aires d’haver viscut temps més afluents. Al carrer principal, decorat amb jardineres plenes de flors, s’hi troben diverses galeries d’art que procuren donar una pàtina cultural a l’endormiscada població. Per deformació professional, visitàrem la biblioteca municipal, un edifici lleig dels anys 70 que ens sorprengué per la seva amplitud i pel volum dels seus fons. Vam preguntar al bibliotecari quanta gent vivia al poble i ens respongué que la biblioteca amb les seves tres sucursals atenia unes 30.000 persones. Això demostra com ens podem deixar enganyar per aquesta disseminada forma d’urbanitzar que tenen al Nord d’Amèrica on cada caseta sembla que vulgui mantenir distàncies amb les dels seus veïns.

Les cascades es troben a la frontera entre Canadà i Estats Units, però com tenen la caiguda en direcció al Canadà és en aquest país on es pot contemplar la millor vista. Per això mateix, mentre que al costat americà la urbanització és relativament escassa, la riba canadenca és una monstruositat que no desentonaria a Las Vegas: hotels, casinos, torres-mirador, camps de golf i tota mena d’atraccions que tenen l’únic objectiu d’escurar les butxaques dels turistes (exposicions de dinosaures, cases del terror, muntanyes russes, serpentari, Hard Rock Café...) Diuen que Niagara Falls és la capital mundial de les llunes de mel, un d’aquells eslògans turístics que potser requeriran una revisió vista la kermesse que hi tenen organitzada.

Per fortuna tota aquesta aberració és fàcil d’oblidar. Només cal girar l’esquena i embadalir-se amb l’amplíssima panoràmica del doble salt d’aigua, amb el seu bram constant, amb els plomalls d’esquitxos que s’alcen molt amunt en l’aire, amb la impressió que fa veure de prop la ingent quantitat d’aigua que es precipita a l’abisme. En moments així, la presència humana disminueix fins tornar-se invisible i la natura reclama el seu dret de precedència de forma inapel·lable. L’experiència no durarà gaire, hi ha quelcom d’inquietant en aquest desplegament de força, però la impressió que deixa serà memorable.