Un record per Joe Brainard

No, de fet poc puc recordar Joe Brainard, de qui fa quatre dies no en sabia res. Havia nascut a Arkansas el 1942 i fou un artista plàstic proper al pop-art, que creà collages, dibuixos, pintura, muntà escenografies i dissenyà llibres (les dues il·lustracions d'aquest apunt són obra seva). Tot i que gaudí d’un èxit considerable, a principis dels anys 80 va retirar-se del món artístic. Morí l’any 1994 a conseqüència de la sida.

Però, si parlo avui d’ell, és perquè l’any 1970 va escriure també un llibre literalment memorable titulat “I remember”. Fugint de les autobiografies ordenades cronològicament, Brainard anava enllaçant frases, totes iniciades amb les paraules “I remember...”, en les quals anava consignant records sense cap ordre ni pla preconcebut. Així, la juxtaposició de remembrances banals amb moments epifànics anava configurant un retrat especialment viu del propi autor.

Recordo les meves primeres ereccions. Vaig pensar que tenia una malaltia terrible o alguna cosa semblant.

Recordo l’única vegada que vaig veure plorar la meva mare. Jo estava menjant pastís d’albercoc.

Recordo quan el meu pare deia “Mantingues les mans per sobre la gira” mentre em desitjava bona nit. Però ho deia d’una manera amable.

Recordo quan pensava que si feies alguna cosa dolenta, els policies et ficarien a la presó.

Recordo quan la pòlio era la pitjor cosa del món.

Aquest llibre tingué un èxit considerable i, per la seva senzilla estructura, encetà una mena de subgènere en el que qualsevol aficionat, si s'hi posa, pot obtenir resultats molt decents. Afirmen els pedagogs que és un tipus de literatura amb la qual els escolars se senten molt còmodes.

Georges Perec l’any 1978 escrigué “Je me souviens”, tot reconeixent el deute que tenia amb Joe Brainard. Són records menys personals, més lligats a una història cultural comuna.

Recordo que l’endemà de la mort de Gide, Mauriac va rebre aquest telegrama: “L’infern no existeix. Stop. Pots dur una vida dissipada. Stop. Gide”.

Recordo que Burt Lancaster era acròbata.

Recordo una anècdota que atribueix la invenció de la maionesa al setge del port de Maó (sota Napoleó III).

I amb tot això el que venia a dir és que molt possiblement jo també m’apuntaré al gènere, que és una manera bonica i barata de solucionar l’allau diari. Avisats queden.