Apunts canadencs: de balenes i de foques

El fet de dependre del transport públic no ens va permetre grans incursions en la formidable natura d’aquest país. Amb tot, encara vam poder aventurar-nos Sant Llorenç amunt fins el poblet de Tadoussac. Als Estats Units, i de retruc al Canadà, van molt sobrats d’autoestima i qualsevol conurbació, gran o petita, presumeix d’algun tret que la distingeix i la fa única dins de l’univers. Així, Plano (Texas) és la capital mundial de la gimnàstica i Strong (Maine) la capital mundial dels escuradents. Que totes les capitals mundials es trobin al nord de la frontera mexicana em sembla tan sospitós com que els extraterrestres de les pel·lícules envaeixin sempre Nova York, però en qüestions d’il·lusió col·lectiva les gerres d’aigua freda no tenen molt bona premsa. Tadoussac s’anuncia com la capital mundial de l’observació de balenes i, abans de discutir-li-ho, vam anar-hi per verificar-ho. També pertany a l’exclusiu club de les badies més boniques del món; però d’això ja parlaré el dia que ho hagi investigat una mica més.

Arribàrem en un dia desvergonyidament plujós que no aconseguí espatllar la impressió que el lloc era la reencarnació d’un marc incomparable: casetes de fusta, badia pintoresca, una capella de fusta blanca i sostre vermell amb cementiri annex i un hotel que semblava l’Hotel New Hampshire ressuscitat (de fet, ho era: allí es filmà la pel·lícula). La veritat és que l’hotel és molt més bonic per fora que per dins, la relació qualitat-preu és pèssima i la col·lecció d’estadants, que copegen el piano desafinat del vestíbul, participen col·lectivament al puzzle (de mil peces, llac de Como) i es barallen per l’única pantalla d’accés lliure a la xarxa, semblen tots sortits de la versió Hollywood de “La Muntanya Màgica”.

Per fer temps abans de la nostra gran aventura mamífera emprenguérem un parell d’excursionetes per la rodalia. Al Canadà els caminets per excursionistes són de peatge: hi ha una bústia a l’entrada on deixes la teva contribució i reculls el rebut corresponent. No sembla que ningú ho controli, però ens consta que els súbdits s’ho prenen seriosament (ja es veu que són fets d’una altra pasta). A canvi del peatge, pots gaudir d’un passeig per un entorn feréstec amb bona senyalització, graonets de fusta i baranes per no precipitar-te al buit. A mi, que pertanyo al gènere urbà, ja em va estar bé.

L’endemà, la meteorologia se’ns posà propícia i amb cels brillants. Visitàrem el petit, però instructiu, Centre d’Interpretació de Mamífers Marins (no, no és on venen a cantar les balenes). Aprenguérem que Tadoussac es troba a la confluència del riu Sant Llorenç (a aquestes alçades un veritable braç de mar) amb el fiord de Saguenay. L’encontre entre aigua dolça i salada, juntament amb la particular orografia submarina, produeixen l’indret ideal perquè s’hi arreplegui el plàncton i la peixalla menuda, un esquer irresistible pels cetacis de l’Atlàntic Nord.

A quarts d’una teníem una cita a la zodiac, inflable i grisa. Ens vestiren de pescadors de Terranova, per fer-nos oblidar que els subsaharians que creuen l’estret ho fan en condicions pitjors. Sortírem a mar oberta, de fet a riu obert, que l’altra riba era només a uns 30 quilòmetres. Jo, encara escèptic, pensava que tot era una ensarronada, que les balenes tenen massa feina a fer per ocupar-se de les dèries del turisme. Aviat em desenganyaren els lloms grisos i brillants que aparegueren tant a babord com a estribord. No veiérem una immersió amb visió total de cua, però crec que, amb l’exhibició dels brolladors respiratoris, ens vàrem donar per satisfets.

Durant el creuer veiérem rorquals (dels normals i dels petits), marsopes, balenes i un nombrós grup de foques que feia goig contemplar. Tot em semblà força extraordinari, encara que l’abundor, després de tres hores de vent frescot a la cara, va fer que l’entusiasme s’anés moderant.

Val a dir que les aigües que solcàvem pertanyen a un parc natural i, per tant, l’observació de cetacis està teòricament controlada. Encara així hi ha tres companyies que operen a la zona, cadascuna amb dues llanxes i un vaixell pels que busquen una contemplació més reposada. Com, a més, totes les embarcacions es comuniquen per ràdio per informar d’on es troben les bèsties, les aparicions de la balena de torn es produeixen sovint enmig d’un atapeït cercle de barques. Crec que en alguns parcs de Kenya passa quelcom de similar, que per cada lleó hi ha 50 jeeps que l’envolten.

Desembarcàrem amb sentiments contradictoris. No ens haguéssim perdut l’excursió per res del món i tanmateix teníem la certesa que no havíem fet cap favor a aquells magnífics leviatans a qui devíem haver atabalat ens els seus menesters quotidians amb el nostre col·leccionisme d’experiències. Ja ho diuen que, a mesura que avança l’estiu, els cetacis van retirant-se cada cop més lluny de la costa. Potser algun dia aprendran la manera d’evitar-nos completament (però jo ja us he vist!, respon la meva animeta trapella).