Elogi pòstum amb penediment inclòs

©quuenkv
Llegint “Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer”, el recull d’assajos, articles i reportatges que va escriure David Foster Wallace a principis dels 90, no es pot evitar admirar el seu enorme talent, a més de lamentar que aviat farà un any decidís donar la raó definitiva a les seves depressions. Wallace és d’aquells escriptors que hipnotitzen amb la seva desbordada energia creativa. De vegades voldries aturar-te per prendre aire i digerir el seu discurs tan carregat d’idees interessants, però no pots evitar tirar endavant i seguir-lo encara que sigui amb la llengua fora, perquè pots tenir la seguretat que encara t’esperen coses millors.

No sé per on començar a cantar les seves virtuts, perquè és tan enlluernador que em sento temptat a dir que les té totes. Sap com narrar les experiències més senzilles des d’un punt de vista nou que les fa molt suggerents i, al mateix temps, exposar idees complexes amb una gran claredat, i tot en un mateix text. Les seves paraules busquen l’efecte inesperat, la imatge impensada que esdevé evident, la hibridació de nivells de llenguatge que salten sense xarxa des de lèxic matemàtic a la cultura pop. I amb una intel·ligència capaç d’extreure reflexions antropològiques, literàries, psicològiques o polítiques de materials pels quals no donaries cinc cèntims.

El primer text del recull, “Deporte derivado en el corredor de los tornados”, és tan modèlic com representatiu. Es tracta bàsicament de narrar els seus records com a tennista adolescent a Illinois; però enlloc de cenyir-se al gènere memorialístic, s’embarca, ajudat d’una prosa incandescent, en un viatge de teories sempre pertinents que pot passar per la filosofia del tennis i per la seva geometria, pel paisatge com a conformador d’una filosofia vital, per la meteorologia de l’estat o per l’administració profitosa dels propis defectes, i tot sense oblidar la càrrega humana del relat.

Cal afegir que Wallace pot ser molt divertit. De vegades pel simple fet de descobrir les paraules que escull per descriure el fet més banal o per la gradació impecable dels efectes dramàtics; però també pel seu relat d’unes experiències que ja contenen un germen còmic irresistible. Les seves cròniques de la fira agrícola de l’Estat d’Illinois o del seu creuer pel Carib es veu d’una hora lluny que seran d’una hilaritat impagable, per moltes exageracions que continguin.

Fa un moment deia que Wallace sembla reunir totes les virtuts i ara m’hauré de retractar en part; perquè Wallace és sempre excessiu i acaba aclaparant una mica, mai no saps si per generositat o per exhibicionisme. Al cap d’una pila de pàgines et pots sentir temptat de demanar-li que calli una estona.

La seva comèdia de vegades ens fa sentir una mica de mala consciència, perquè riure-se’n d’uns pagesos del Middle West o del turisme de masses amb pretensions, encara que es faci amb intel·ligència i altes dosis d’understatement, no deixa de revelar la petulància del que es considera estèticament superior.

Per acabar, en el meu cas, s’hi afegeix un problema de connexió, problema que per altra banda sospito que començo a tenir també amb gran part de la societat occidental, i és que Wallace sovint em sembla que no pertany al mateix planeta que jo. Com diu en el seu brillantíssim assaig “E unibus pluram” (sobre la influència de la televisió en la narrativa postmoderna americana), en el seu país la gent veu una mitjana de sis hores diàries de televisió i Wallace, en aquest sentit, és típic del seu país (i gosaria dir que també un autor provincià, que contempla amb prevenció fins i tot el veí Canadà). Desconec la mitjana de consum televisiu que tenim aquí, sospito que serà una mica inferior, però ja hi arribarem. El que importa és que jo amb prou feines veig una hora de televisió a la setmana! Com puc comunicar-me doncs amb una prosa que es retroalimenta contínuament de les sitcoms, dels anuncis, de les imatges corporatives, dels videoclips de la MTV, de més de seixanta anys de cultura popular que jo desconec en gran part? Sento que la meva vida té molt poc a veure amb el que es projecta a la pantalla, al menys en aquesta pantalla. No sé si serà una boutade seva (si no, ho serà meva), però com puc sentir-me plenament còmode amb algú que descobreix als 30 anys que els porcs tenen pèl?