Up

A aquestes altures qualsevol pel·lícula de la productora Pixar és garantia d’excel·lència creativa i, per tant, no podíem haver escollit res millor per treure’ns de sobre l’amargor del final de les vacances que anar a veure Up, l’última perla del seu generós tresor. No ens va defraudar, sinó tot el contrari.

Encara que darrerament van de la mà dels estudis Disney, als de Pixar no els agrada repetir fórmules ni caure en històries convencionals, de manera que cada nou títol és una engrescadora sorpresa. En aquest cas el punt de partida és força inusual: un vell que acaba d’enviudar decideix dur a terme el somni que compartia amb la seva esposa i viatjar a Sud Amèrica amb casa i tot, suspès en un grapat de globus. En la seva aventura s’hi afegirà accidentalment un boy scout tan loquaç com inexpert. El que se’n seguirà serà un cúmul de peripècies tan absurdes com divertides, d’aquelles a les que només una pel·lícula d’animació pot fer justícia.

Però els de Pixar ofereixen molt més que una estona de diversió, i no parlo ja de virtuosisme tècnic, que avui dia es dóna per suposat fins i tot a les produccions més mediocres (que es pugui percebre la barba de dos dies del protagonista o cada pèl dels gossos que hi apareixen no fan que la pel·lícula sigui millor). Visualment és tot un regal, de vegades colorista, d’altres poètic i suggestiu, sempre atent a l’atmosfera i les textures (de vells noticiaris, de fotografies, d’escrits envellits pel pas dels anys...) El guió és modèlic en la forma com utilitza amb molta imaginació els elements del que disposa: valgui com a exemple, entre molts d’altres, la desopilant baralla a mort que duen a terme dos personatges decrèpits, on les xacres de l’edat esdevenen armes contundents (a les antípodes de la lluita entre Yoda i Christopher Lee a l’últim Star Wars, per entendre’ns).

Tot això ja faria d’Up un film molt recomanable, però és que, a més, la pel·lícula amaga dins seu un cor enorme que amb admirable contenció m’ha deixat els lacrimals francament malmesos. En aquest sentit, el seu pròleg sense paraules és una lliçó tant d’el·lipsi narrativa com d’emoció a flor de pell. I el seu missatge final, que és bo intentar fer realitat els teus somnis, però que no és tan bo mantenir-los embalsamats en un passat que ja no tornarà, em sembla perfectament subscribible.

Les males llengües diuen que els executius de l’estudi Disney es posaren les mans al cap quan s’assabentaren que els protagonistes de la pel·lícula eren un carcamal rondinaire i un nen obès i maldestre: dues figures inapropiades per complementar qualsevol “Happy Meal”. Segurament la trama conté molts detalls que se li escaparan als espectadors de poca edat. Però tant se val, ja hi ha massa pel·lícules adreçades a cervells infantils o infantilitzats, deixeu-nos alguna oportunitat per gaudir d’una estona de fantasia profundament optimista.

Quan vam sortir del cinema, ens vam confessar mútuament que la tornaríem a veure immediatament. Puc fer un millor elogi?