Apunts canadencs: Chicoutimi

L’excusa que teníem per aturar-nos a Chicoutimi, un poble de l’interior de la regió de Saguenay, era prendre un creuer al seu moll i conèixer el seu fiord pintoresc. De vegades un mot t’enamora per la seva graciosa eufonia, com aquest de Chicoutimi (pronunciat “xicutimí”, que encara entendreix més) i feia setmanes que l’havíem mitificat, com si esperéssim qui sap què.

De vegades, hi ha dies a les teves vacances que resulten desastrosos. Quan els vius, atabalen i deprimeixen una mica; després, quan els revius en el record, són els que et fan riure més.

Aquesta conjunció d’il·lusió i desesper és el que visquérem les dues nits que passàrem a Chicoutimi.

Sortírem de Tadoussac als voltants del migdia, i després de travessar paisatges adorablement verges, tots ells parcs naturals com a mínim, l’autocar ens deixà a un nucli aproximadament civilitzat i sense cap atractiu visible. Allò era Chicoutimi. El record d’arrossegar maletes Québec amunt, una experiència física que no volíem repetir, ens incità a prendre el primer taxi lliure que esperava al flanc de la terminal. Santa decisió, perquè acabo de llegir a la fal·lible Viquipèdia que aquesta població compta amb el carrer més costerut de tota Amèrica del Nord (juntament amb aquell de San Francisco, on sempre hi ha persecucions de cotxes). Divuit graus de pendent, amb això hauria d’estar tot dit.

El taxi ens dugué muntanya amunt, cada cop més lluny del centre, cap a un altiplà residencial i solitari. Passàrem prop d’una fira agrícola, amb les seves tanques plenes de cavalls i de vaques, els seus tractors i les seves atraccions de fira. Vaig pensar que, a falta de res millor, podríem entretenir-hi l’estona. Però el taxi continuà encara una estona fins arribar a una desoladora cruïlla d’autopistes on es trobava el nostre hotel.

Només veure-li la façana s’endevinava que la corporació local, amb la intenció de revitalitzar la regió, hi havia invertit molts diners en aquell establiment, que també pretenia funcionar com a centre de congressos, però que l’encarregat de dur a terme el projecte no era precisament un Premi Pritzker. Vaja, que l’edifici tenia certes pretensions, però era lleig a matar. I, malgrat tot, encara que estava a la quinta punyeta i en una zona del tot desagradable, semblava que era ple de gom a gom. Deduírem que els seus extravertits ocupants provenien tots de la fira agrícola que acabàvem de veure, de passada.

Concediré que les habitacions eren espaioses i els llits confortables, però tota la resta posava els pèls de punta: des de les flors de plàstic groc que adornaven els miralls, fins l’olor de botiga d’espelmes orientals que feien els passadissos. Hi havia una piscina coberta, voltada de palmeres de ciment, i també una sauna i un parell de jacuzzis portàtils d’aquells que anuncien a televisió quan gairebé tota la humanitat dorm.

Al cabaret de l’hotel cada nit es representava un espectacle anomenat “ABBA memories”. Segons deia la publicitat, sonaven millor que els originals, encara que els quatre sòsies tenien els cabells ben foscos. Pel que poguérem comprovar, la població de la comarca hi acudia en massa, endiumenjats per l’ocasió com si anessin a un casament.

Donada la llunyania del poble, havíem decidit sopar a l’hotel. El restaurant, un d’aquells que imiten en la seva decoració la vella plaça major d’un poblet italià o bavarès, era ple a vessar a les sis de la tarda, el que ens va fer pensar que s’hi devia menjar bé. Quan tornàrem a les vuit, no hi havia ni una ànima: els comensals que havíem vist havien contractat tots un paquet de sopar-espectacle i ara devien estar amb un gintònic a la mà corejant les cançons de la cosa-ABBA aquella. Resultà molt estrany sopar sols, sota un emparrat de plàstic, voltats d’un mar de taules per desparar. Una mica “Twin Peaks”, la veritat.

L’endemà, investigàrem una mica més la zona. Davant de l’hotel, a l’altra banda del carrer, hi havia una colla de vaguistes acampats en front del magatzem d’un supermercat, semblaven sortits d’una pel·lícula de Godard. Crec recordar que era divendres o dissabte a la tarda i, malgrat l’abundor de centres comercials, els seus aparcaments estaven pràcticament deserts. Hom hauria jurat que les botigues eren tancades, però comprovàrem que no era així. Entràrem a un magatzem Sears. En el seu interior hi devia haver la major densitat de roba lletja que es pot trobar en el món. El local (sense finestres) ocupava l’extensió d’un camp de futbol i, apart del gènere, no devia de contenir més de dos dependents i quatre clients, comptant-nos a nosaltres. El conjunt encongia qualsevol optimisme irracional i donava idea de com podria ser l’infern ideal.

Buscàrem un lloc per sopar que no fos el desolador “mesón” de la primera nit. Veiérem alguns locals de menjar ràpid que no inspiraven cap confiança o que no ens venien de gust (donuts i cafè aigualit?) Descobrírem un bufet lliure oriental que gaudia un cert èxit. Preguntàrem a quina hora tancaven i ens digueren que tot depenia de quan s’acabava el menjar. Vista la voracitat dels comensals de les sis de la tarda, no gosàrem acudir-hi a una hora que ens fos més avinent per no haver de conformar-nos amb les restes de l’arròs blanc. Acabàrem sopant de nou sota la parra de plàstic.

I, sí, finalment férem el creuer pel fiord en un dia nebulós, amb amenaces de pluja i vaguetats escandinaves, i, sí, valgué la pena: l’espectacle natural compensà qualsevol decepció humana anterior. Però tanmateix a les acaballes del dia encara ens agradava repetir el mantra acollidor, tan agradable per a les orelles: Chicoutimi, Chicoutimi, Chicoutimi...