dimarts, 30 de març de 2010

Alícia psicodèlica


D’una forma o d’una altra, tot torna. La noieta victoriana que era Alícia i que semblava sepultada en un munt d’empolsegades tradicions, de sobte va reviure durant els anys 60 del segle XX. Tot allò de les galetes que et fan créixer o empetitir, o els bolets que t’alteren la consciència, sintonitzaren plenament amb la cultura de la droga d’aquells anys. El film de Walt Disney, mal rebut en la seva estrena, va ser reivindicat per una nova generació educada amb el LSD.

Des de llavors, el paper dins de la cultura pop del mite d’Alícia no ha perdut ni un àpex de la seva importància (videojocs, pel·lícules, il·lustració, còmics) fins arribar als nostres dies.

La mostra canònica de la importància psicodèlica d’Alícia és indubtablement la cançó “White rabbit” (Conill blanc) dels Jefferson Airplane. La cantava Grace Slick, una guapa morena, capaç de remoure’t les entranyes amb la seva veuassa. Fa anys que viu retirada de la música, dedicada a la pintura i greu que em sap: sempre he pensat que, després dels anys 60, tingué una carrera bastant desaprofitada.

En Girbén precisament em va fer arribar aquest còmic de l’any 1976 que il·lustra la cançó dels Airplane. Va aparèixer al RockComix nº7 dedicat al Rock Californià (l’autor demana mantenir-se a l’anonimat, en considerar-lo segurament com un pecat de jovenesa).


Una píndola et fa més gran
I una píndola et fa petita
I les que et dóna la teva mare
No fan res de res
Pregunta-li a Alícia
Quan fa deu peus d’alçada

I si vas encalçant conills
I saps que cauràs
Digues que una eruga que fuma una pipa d’aigua
T’ha cridat
Crida Alícia
Quan era petita

Quan els homes del tauler d’escacs
S’alcen i et diuen on has d’anar
I t’acabes de prendre alguna mena de bolet
I la teva ment funciona amb lentitud
Ves a preguntar Alícia
Crec que t’entendrà

Quan la lògica i la proporció
han anat en orris
I el Cavaller Blanc parla a l’inrevés
I la Reina Vermella diu “talleu-li el cap!”
Recorda el que va dir el liró;
“Alimenta la teva ment
Alimenta la teva ment”.


Evidentment, el liró mai no ho va dir. De fet, a l’escena del judici, ja ningú no recorda què havia dit el liró.

9 comentaris:

  1. Uf, una donació... un artista anònim que expressament vol guardar aquest anonimat...
    Anem completant el cas Carroll...

    ResponElimina
  2. Galde, a un bibliofil com tu no li costarà gaire posar nom a l'anònim; però, sobretot, no me'l diguis.

    ResponElimina
  3. En tot cas, un pecat venial. Era l'època...

    ResponElimina
  4. No m'he pogut resistir a escolar la cançó i els dibuixos

    ResponElimina
  5. A mi, Santi, tot això del Rock-Comix em porta bons records.

    ResponElimina
  6. Això pretenia, Lluís. Aspiro a ser irresistible ;p

    ResponElimina
  7. Fa poc vaig descobrir un repertori lexic dels 70 (certificat per la massaxute university) que es complementa molt bé amb aquest còmic.

    ResponElimina
  8. Ai, Puig, que me n'adono que vaig passar-me els 70 amb el lliri a la mà!

    ResponElimina