Poc he pogut saber d’Honor C. Appleton més enllà que era anglesa i que va viure entre 1879 i 1951, però la imatge d’aquesta lectora absorta i envoltada de personatges carrollians em sembla un bon homenatge al poder transportador de la lectura (riu-te’n de “Star Trek”).
La Mabel Lucie Attwell fou una altra britànica, londinenca nascuda el 1879 i morta el 1964. Especialista en dibuixar “cucades”, la seva il·lustració d’Alícia tendeix a l’infantilisme, però els cabells rogencs de l'heroïna la redimiran per sempre.
De Frank Adams encara en sé menys, però aquest parell d’il·lustracions datades el 1912 em semblen fantàstiques. Alícia, convertida en una rosseta panotxa (com diria el memorable traductor de Charlie Brown al català). Dona indòmita i sexy, alter ego de la Maureen O’Hara de “L’home tranquil” (ai, aquestes mitges negres!).
Queda clar a quina amiga homenatjo amb aquest post?
A la Tori Amos, oi?
ResponEliminaHa, ha, Òscar, no era la Tori Amos (no la considero amiga meva); però me l'estimo molt. Estupenda la Tori, oi que sí?
ResponEliminaT'agrada la Tori Amos? Ara sí que no sé què dir... Bé, podries llegir algun dels 18 articles on hi surt al meu blog... Encara que no t'agradin els articles és igual, a partir d'ara ja t'ho perdono tot... Si t'agrada la Tori i en Tom ja et considero el meu amic.
ResponEliminaNo els he llegit tots, Òscar, però sóc fan de la Tori. Et considerava amic de molt abans.
ResponEliminaoh
ResponEliminam. (de maureen)
Fan de la Tori català! Som comptadets, comptadets! Vaja, tinc un grups de fans catalans de la Tori al facebook i no passem de 10, i la meitat són estrangers...
ResponEliminaM de Maureen i de dues o tres (fins i tot quatre) amigues més. Us estimo i ja està.
ResponEliminaÒscar, ara el buscaré i m'adheriré com a incondicional. A canvi, t'hauràs d'afegir al meu culte àcritic a Joni Mitchell. Ja ho sé, són generacions difents, però tot acaba al mateix lloc.
ResponEliminaOh, també t'agrada Joni Mitchell! Oh! Oh! Oh!
ResponEliminapa mi que és a la marieta d'Itàlia.
ResponEliminaA Menorca diuen "roig" per "ros". I com n'hi diuen, al color panotxa? Doncs, com que els bous endèmics de l'illa són panotxes, d'aquest color en diuen "roig bou". A Anglaterra com deuen ser els bous?
ResponEliminaahir vespre, quan vas publicar vaig pensar el mateix que la MU, però vaig pensar: no et passis i no espatllis "l'efecte panotxa" :D
ResponEliminaEncara vaig escoltar a un pastor del Pirineu repetint un vell tabú: "Ni home barbut, ni home pel-roig, seran mai de fiar".
ResponEliminaSembla que aquesta prevenció contra els cabells rogencs vé de lluny, dels temps de les invasions bàrbares i de les ràzies dels vikings.
No sé si el pastor se n'hauria fiat de la Tori Amos...
Mu i Clídice, no era una endevinalla! Així que no donaré resposta ;p
ResponEliminaBurg, no sé com són els bous anglesos, però per alguna raó hi deu haver el "Red Bull".
ResponEliminaGirbén, malament aniria amb aquests prejudicis, totes dues coses em tenen el cor robat.
ResponEliminasempre he volgut ser una rosseta panotxa! de fet ho sóc una miqueta ni que sigui gràcies a can Raffel Pagès. I el look mitges negres és total. Aquesta Alícia m'ha caigut simpàtica
ResponEliminaperdó! amb l'emoció només he escrit 'm' enlloc de 'marta'
ResponEliminaMarta, no cal néixer panotxa, el que importa és tenir-ne la vocació.
ResponEliminaMarta: Jo tinc vocació i poques coses més
ResponEliminaCalla, Josep, dec ser daltonià, però per a mi ets pur panotxa.
ResponEliminaI com es deu dir rosseta panotxa en castelloner de Sarzadella (oficialment, la Salzadella)? I ja, ja he entés que no és cap endevinalla.
ResponEliminaIl serait beau de le savoir, maître Jesús.
ResponEliminaI em sembla que això era del Perich:
"Vivo sin vivir en mi, y tan alta vida espero, que muero porque no muero"
Respuesta: la gallina.
Amén, mestre Allau. O com si diguérem ηὕρηκα, vaja.
ResponEliminaSí, Jesús, "eureka" és el mot-maleta que retrata a la perfecció aquesta intoxicació de serendipitats.
ResponElimina