Generació plastilina

Foto de KirrilyRobert a Flickr

Algú dirà que treballo a sou d’en Quim Monzó, perquè en pocs dies hi torno a parlar. Però jo, que acostumo a escriure de tots els llibres que llegeixo, no puc fer-hi res si, mentre encara roman en funcionament la seva exposició celebratòria, s’acaba de publicar un nou recull dels seus articles periodístics per a LA VANGUARDIA apareguts entre el 2001 i el 2004: “Esplendor i glòria de la Internacional Papanates” (Quaderns Crema, 2010).

En un comentari al meu apunt de l’altre dia, algú retreia Monzó que escrigués les seves columnes periodístiques en castellà. Evidentment en la seva decisió, com en gairebé tot el que fa, hi intervé més el sentit comú que la postura heroica: no serà pas a l’AVUI on gaudirà de la màxima audiència i l’emolument segur i substanciós. Ara bé, cal dir que bona part d’aquestes columnes publicades en castellà acaben convertides en llibres escrits en català. Ignoro el seu procés de redacció, si l’original és en un o altre idioma (per alguns títols que juguen amb girs castellans, suposo que el pas al català és posterior); però per una de tantes anomalies que carrega la llengua catalana, queda clar que el que, per qüestions comercials, va veure la llum per primera vegada a la premsa castellana, a l’hora d’esdevenir llibre garanteix el seu èxit si ho fa en català (sospito que els lectors de Monzó en la versió d’Anagrama constitueixen només una minoria exquisida).

La col·lecció d’articles que ara m’ocupa, tot i tenir alguns anys a l’esquena, podria haver estat escrita ahir mateix, potser perquè un dels trets més característics de l’ésser humà és l’aversió a canviar els hàbits i, per tant, l’estupidesa acomodatícia es perpetua a través de les generacions. Aquesta Internacional Papanates, brillant expressió que Jordi Barbeta va encunyar, és la que accepta a ulls clucs i amb ínfules de modernor qualsevol idea que li venguin els gurus de torn. Monzó, igual que aquell nen que va descobrir que l’emperador es passejava nu, es limita a descriure sense prejudicis el que veu. Que els resultats siguin sovint tan reveladors, delaten la mena de conformisme de papagai on vivim tan còmodament instal·lats.

Temàticament l’articulista parla de qüestions properes que afecten al màxim nombre de persones i que, no obstant, a gairebé ningú no se li acut discutir. La marca del biquini sobre la pell morena o el parrús sense afaitar són tan antiestètics com ens volen fer creure? Exigir amabilitat en el tracte al públic és una forma de discriminar els antipàtics? Es pot parlar de violència de gènere, quan la parella és homosexual? (Corol·lari: perquè en els controls dels aeroports els homes escorcollen els homes i les dones les dones?) És realment necessari saber català per viure a Catalunya? (NO!) Dur un bar és realment un joc de nens? Fingir l’orgasme és una prerrogativa femenina? Una parella que només s’ha casat pel civil té dret a batejar els seus fills? (NO, NO i NO!)

Alguna vegada Monzó voreja la irrellevància (servituds de la publicació periòdica (que m’ho digui a mi!)), d’altres frega l’obra mestra de gènere incert (“El teatre de la vida”). Tot llegint-lo, he pensat que aquesta sèrie de textos breus, tan arrelats a la quotidianitat, pertanyien per dret propi al món dels blocs. Quim Monzó seria un excel·lent blocaire, no hi ha dubte. Tant ell com nosaltres sabem prou bé, però, que els blocs rarament et paguen el gintònic nostre de cada dia.