Entrevista amb Maria Angustias Sacedón

Mai no hauria sabut de l’existència de la senyora María Angustias Sacedón del Berro, si no m’haguessin informat amb extrema precisió periodística diversos mitjans de comunicació, com la COPE, Intereconomía, el bloc del senyor Federico Jiménez Losantos i tres o quatre testimonis espontanis d’aquells que, per una exclusiva, estan disposats a vendre la seva nissaga en rodanxes. La senyora Sacedón és aquella estranya dependenta de “El Corte Inglés” (Diagonal) que respon en català a tots els seus clients, tant si venen del Nord, com si venen del Sud. Aquesta estranya actitud li ha fet guanyar una curiosa reputació (més aviat negativa) entre antropòlegs de mig món.

Encara que el periodisme és només una de les meves activitats marginals, no m’he pogut resistir a fer una visita a la senyora Sacedón al seu rònec piset del carrer de Calàbria per fer-li una entrevista en profunditat i satisfer així les ànsies cognitives dels meus lectors. La interviuada m’obre en bata i sabatilles, queda clar que no té assessor d’imatge. M’ofereix un got de Casera (ara ja queda clar del tot). El salonet on em fa seure és d’un kitsch atroç (començo a comprendre les raons del camarada Federico).

—Maria Angustias, és cert això que s’afirma més enllà de l’Ebre que t’adreces a tots els teus clients en català, t’entenguin o no?
—Sí, noi sí, no ho sabria fer d’una altra manera.
—Comprenc la teva militància a favor de la nostra llengua; però no trobes que, per pura cortesia, podries parlar en castellà amb qui doni mostres de no entendre’t?
—No, home, jo de militància res, valga’m déu! Això meu és pura incapacitat —em respon—. Ja voldria jo parlar idiomes, però l’educació general i bàsica que vaig rebre m’ho impedeix.
—M’estàs dient, Maria Angustias, que per culpa del sistema educatiu ets un cas de monolingüisme absolut, incapaç de parlar cap altra llengua?
—Prou que m’agradaria, criatura, perquè res més lluny de les meves intencions que la descortesia envers els meus estimats clients. Però és que jo sóc molt burra pels idiomes i vaig ser educada per immersió en un mitjà no líquid, però molt didàctic, en català.
—T’adones que això no et fa especialment popular més enllà de les nostres fronteres autonòmiques?
—No calia que m’ho diguessis, bordegàs. Voldria deixar clar des de la tribuna que amablement m’ofereixes que m’estimo la gent de tot el món, el seu mestissatge i la seva sostenibilitat, i que valoro molt que em parlin en la llengua que els sembli. El fet de no entendre’ls em sembla subsidiari.
—Si no és indiscreció, et puc preguntar a quina secció treballes?
—No és cap secret, brivall, a ferreteria, nogensmenys. I no saps el greu que em sap no ser capaç de servir alicates i claus de ganxo a tants simpàtics turistes que visiten la nostra formosa ciutat.
—Tinc entès que has tingut problemes amb la teva pròpia família.
—Bé, ells originàriament són de Badajoz i m’acostumaven a parlar en el seu particular dialecte castellà. Des que vaig començar a assistir a l’escola pública, la comunicació esdevingué, com ho diria?, menys fluida.
—Però, espero que continueu mantenint el diàleg.
—Cada vegada menys, fa anys que no entenc què em diuen. Ara només ens veiem pels enterraments i el dia de Nadal. Jo sempre acompanyada d’un intèrpret. Nogensmenys.
—Precisament nogensmenys?
—Nogensmenys, ja t’ho dic jo, vailet.
—Per cert, què vol dir “nogensmenys”?
—No m’emprenyis, al·lot, que em destarotes i em fas sentir com si l’Esperit Sant em volgués provocar migranya.
—Canviant de tema, sé que t’han convidat a participar a “Mira quien baila XIV”. Penses acceptar l’oferta?
—Segurament diré que sí. Mira, és que jo sóc bàsicament idiota i m’agrada patir.
—Doncs continua així. T’ho agraïm de tot cor.

Deixem Maria Angustias en plena angoixa existencial, potser preguntant-se si li caldria la companyia d’un gat misantrop que li destrossés el (lleig) sofà. És dur, però el periodisme d’investigació això ja ho té.