Desplaçaments, desorientacions i petits jet lags

Ja poden dir els poetes allò tan bonic, que importen més els incidents de la ruta que no el destí del viatge, perquè a l’hora de traslladar-se en l’actualitat a un indret més o menys llunyà (el que és sinònim de prendre un avió), l’interval entre el principi i el final del viatge tendeix a esdevenir mínim. I no és que les companyies aèries, ajudades per les autoritats incompetents, no s’esforcin a fer aquests minuts el més llargs i incòmodes possibles; però encara així, el cos humà no acaba d’adaptar-se a aquests sobtats canvis d’escenari i els contempla amb absoluta perplexitat.

Així, per posar un exemple recent, un divendres al vespre pots rebre un bany de melodies donizettianes a un teatre de la Rambla barcelonina i l’endemà, sense trauma aparent, pots seure a una terrassa de Campo de’ Fiori, acompanyat d’una amiga i una copa de vi blanc. Prou sé que aquestes coses passen cada dia i no tenen res d’extraordinari; però a mi encara em meravella la conformitat amb que ho acceptem: potser el meu cos no està adaptat de sèrie per la vida al segle XXI.

Una estona més tard sopem animadament al voltant d’una taula un grup internacional de bloggers i simpatitzants [esdeveniment del que s’han fet ressò d’una o una altra forma aquí, aquí i aquí] [aquí no, perquè als intelectuals del "cachirulo" cal donar-los de menjar apart]. Tot i que el llenguatge predominant de la conversa és el català, els accents i la identitat dels parlants és ben curiosa: hi ha Maria, de Castelló, amb una flexibilitat dialectal que la permet passar a un o altre costat de l’Ebre amb extrema facilitat; Fabrizio utilitza un català digne d’aplaudiment endolcit per una discreta melodia italiana; Jesús, de Móstoles i amb arrels aragoneses, empra un valencià apitxat que causa estupor i admiració a parts iguals; Míriam és “chilanga” i parisenca eventual, o sigui que utilitza un castellà que em sembla ple d’idiosincràsies. El barceloní de Josep i el meu sonen com un anticlímax.

Ens trobem en un pis modern, de parets blanques, amb una làmina de Rothko emmarcada i alguna peça d’Ikea. Sona Mayte Martín o Chavela Vargas. Podria ser casa nostra si no fos perquè l’única cosa que tinc clar és que no ho és, perquè no reconec els mobles. Per un moment se’m creua algun cable i no sé on sóc: Castelló, el D.F., Palermo o Saragossa?

Surto al balcó per apaivagar el meu pànic. Enmig de la contaminada foscor urbana encara es beslluma l’ideograma familiar del gasòmetre. Sí, sóc a Roma, em dic. Sóc a Roma. És clar.