La conya Donizetti

Pavlovsky entra en escena (foto d'Antoni Bofill)

Frank Zappa, gran i irregular humorista, es preguntava retòricament des de la portada d’un dels seus discos si hi ha lloc per l’humor dins de la música. Per descomptat que sí (espero presentar proves per a la defensa properament). Al món de l’òpera, malgrat l’existència d’un grapat d’òperes còmiques (que, als meus ulls, no solen ser gaire divertides), predomina la sensació que al gènere li escau més aviat el patiment.

“La fille du regiment”, “opera comique” de Gaetano Donizetti és d’aquelles peces no gaire apreciades pels experts, encara que contingui algunes acrobàcies belcantistes que a mi, poc amant del circ, m’emocionen més aviat poc. Però li tinc simpatia, potser perquè l’any 1993 o 1994 em va permetre veure la gran Gruberova fent poca-soltades en un escenari. I alguna rialla guardo d’aquella experiència.

“La fille du regiment” ha tornat enguany al Liceu en una reencarnació excepcional que ha alegrat el dia tant a especialistes com a profans. Els ingredients que s’hi han barrejat són infal·libles, començant pel tenor peruà Juan Diego Flórez qui, ara per ara, deu ser el millor dels Tonios sobre els escenaris mundials. És sabut que en aquesta òpera hi ha una ària que conté 9 dos, una mena d’Himalaia vocal, que el cantant resol sense esforçar-se, com si pugés a Collserola. La seva interpretació d’aquest número va provocar divendres passat el deliri del respectable (i suposo que el mateix haurà passat a la resta de funcions).

Jo dec ser una mica estrany, perquè aquestes exhibicions, que tenen més a veure amb els dobles salts mortals que amb l’art (al cap i a la fi, la peça en si no és gran cosa), no em produeixen ni fred ni calor. Molt més emocionant i en una interpretació igualment impecable, va ser el “Pour me raprocher de Marie”, en la qual Flórez va recollir la meitat de les ovacions. I és que em temo que hi ha una mena de públic que va a veure òpera com si es tractés un espectacle de gladiadors.

De totes maneres, la veritable protagonista de l’obra és Marie, la trempada cantinera que la soldadesca ha adoptat, i cal dir que Patricia Ciofi ho fa perfecte. No em veig capaç de comparar-la amb altres intèrprets, però la seva forma de tractar el belcanto és impecable i la bellesa de la seva veu i el seu domini dels diferents registres del paper crec que va captivar-nos a tots. A més, té un físic juvenil, molt adequat pel paper i mostra molt de domini escènic. Amb raó fou la gran triomfadora de la nit.

El Sulpice de Pietro Spagnoli ha estat perfecte en un paper que, vocalment, no és gaire compromès però que ha de suscitar la complicitat de l’espectador. Ho ha aconseguit sense problema. Victoria Livengood, en el paper de la Marquesa de Berkenfield, té una veu bastant espatllada, però com que el seu rol és de “característica”, ha funcionat sensacionalment, ajudada per un físic de matrona imponent.

Aquesta obra ha significat el debut d’Ángel Pavlovsky en el gènere operístic. El paper de la Duquessa de Crakentorp, tot i ser parlat, l’havien interpretat anteriorment exímies dives com Montserrat Caballé o Kiri Te Kanawa a les acaballes de les seves carreres. Incomprensibles “miscasts”, perquè queda clar que el paper està fet a la mida del nostre “roba escenes” preferit. Que tremoli el Met, que arriba Pavlovsky!

Un element essencial de l’èxit de la funció és la posada en escena de Laurent Pelly, que fa anys que volta pel món recollint (justos) aplaudiments. El trasllat de l’acció a la Primera Guerra Mundial no grinyola en cap moment i la desballestada escenografia feta amb mapes rebregats contribueix a l’humor de la proposta. Hi ha algunes coreografies ximples i uns imaginatius cops d’efecte que ajuden a que el somriure no estigui mai gaire lluny dels llavis.

Tot i això, aquest muntatge venia precedit de tan bones crítiques, que potser m’esperava més. És cert que funciona bé i que les llibertats que es pren són justificades; però no m’ha semblat genial. Potser és que estem tan acostumats a patir les arbitrarietats de certs directors d’escena, que qualsevol escenificació que sigui correcta i eficaç és coronada com una “rara avis”. En últim terme, aquesta òpera decididament menor de Donizetti segurament serà la que més feliços ens haurà fet aquesta temporada.