Qui t’estimes més?

Quan jo era petit, existia un gènere de senyora impertinent que te la trobaves sovint prop del “colmado” i que t’etzibava infal·liblement la pregunta “Qui t’estimes més, el pare o la mare?” Aquesta mena d’éssers vull pensar que van ser esborrats de la faç del planeta gràcies a una de les poques influències benèfiques que tingué la correcció política (o bé les enviaren totes a animar la guerra dels Balcans).

I encara així, sembla que l’ésser humà se sent atret per la polarització entre dues postures. Te o cafè? Barça o Madrid? Beatles o Rolling Stones? Tintín o Asterix? Ets dels meus o estàs contra meu? Hi ha qui sosté que l’home és un animal bel·ligerant i que fins i tot la dona ho deu de ser una mica. No dubto que aquestes confrontacions obtinguin un bon rèdit periodístic, però en el nostre dia a dia no ens fan cap favor.

No voldria sonar contemporitzador, perquè a mi també hi ha coses que no m’agraden gens ni mica; però penso que hi ha un munt d’alternatives que són del tot falses, que atien polèmiques que no haurien d’haver existit mai.

Em ve al cap l’oposició entre llibres de paper i e-books, per exemple. És un d’aquells enfrontaments que són tan llaminers pels periodistes i que permeten allò tan bonic de demanar la seva opinió a un munt d’experts, així com fer enquestes a la gent del carrer. Estic segur que combinarem les dues opcions sense que ragi la sang ni els lectors ens sentim violentats. Finalment als que ens agrada llegir, si un text ens interessa, tant ens fa taulellets cuneïformes com pantalles grises que-descansen-la-vista, el llegirem allà on puguem, com sempre hem fet.

Llegia recentment sobre la discussió que tingué lloc en un aplec de l’Ateneuesfera sobre si eren preferibles els blocs o el Twitter, com si es poguessin comparar. Sempre hi haurà algú que pensarà que és més modern, perquè s’apunta a l’últim en arribar, però són disjuntives falses. No entenc que una colla de ganàpies esmerci tant de temps en qüestions que ni s’haurien de plantejar.

Per la mena de textos que escric, ara per ara el meu suport ideal és el bloc i aquí continuaré; però no per això diré que és superior al twitter, al facebook o al proper invent social que toqui adorar: simplement són eines diferents amb funcionalitats que rarament s’encavalquen. El twitter és més apte per la immediatesa, pel seguiment de la notícia, per l’encreuament d’enllaços, mentre que el bloc permet lectures més tranquiles, més reflexives i formats molt més flexibles [i que no em vingui l’expert de torn dient-me que un apunt de bloc ha de cabre en una sola pantalla!]

Com suposo que devia de dir Marc Aureli, hi ha un moment per les bledes i un pels espinacs. De tot això, l’única diferència irreparable que ens queda és la del Barça-Madrid. Fàcilment solucionable si el futbol se te’n fot.