Indicis de primavera

Foto de gloskeith a Flickr

Quan surt de la feina, nota la brisa tèbia i decideix tornar caminant. A l’avinguda els arbres comencen a mostrar petits brots d’un verd molt tendre. Sembla que amb el mes de març l’implacable hivern d’aquest any ha quedat clausurat i s’anuncia ja la primavera. “Indicis de primavera”, pensa. Un bon títol. Potser que n’escrigui alguna cosa. La llarga letargia hivernal, el sobtat desvetllar de la terra, la força tel·lúrica de la Vida que s’obre pas per renovar-se any rere any. L’intrusiu verd d’aquests brots... No, “intrusiu” no és l’adjectiu escaient, té una clara implicació negativa. El verd desitjat o el desitjat verd, el verd benvingut o el benvingut verd, l’anhelat verd, l’ansiat verd (no). O encara el verd fosforescent, frescal, jove, lluminós, impactant, elèctric, líquid, infantil.

A casa el rep el silenci. Ella deu haver sortit; si no, les converses del televisor omplirien la sala. Gairebé se n’alegra; perquè, si ella fos al sofà, on la troba habitualment, s’hauria vist obligat a preguntar-li com li ha anat el dia i li hauria d’explicar també com ha anat el seu; i avui, que ha arribat inspirat, no vol perdre el temps. Cal aprofitar l’empenta per escriure de seguida l’apunt que li volta pel cap.

Engega l’ordinador i, abans que res, mira el correu. Només sis missatges. Un d’ells delata l’spam des del títol. Tres són comentaris a entrades d’altres blocs als que s’ha subscrit. Els llegeix per sobre i els esborra. Queden el dos comentaris que li han fet a l’apunt d’avui. Troba pobra la resposta, no es conforma amb menys de set o vuit comentaris diaris. Potser la seva reflexió sobre l’aroma del fricandó no ha satisfet les aspiracions líriques dels seus lectors, l’hauran trobada poc elevada, massa quotidiana. Amb el to elegíac d’aquests indicis de primavera que porta entre cella i cella, se’n rescabalarà. Però primer esborra els dos comentaris sense obrir-los; prefereix entrar al seu bloc i llegir-se’ls en la seva pròpia salsa. Tot i que no sap gaire què dir, els respon tots dos, sempre ho fa. Després consulta les seves estadístiques de visites i l’origen dels seus visitants. Quezon City?, curiós. Algú ha arribat al seu bloc teclejant a Google “com decapar objectes esfèrics” i després ha consultat tots els apunts classificats sota l’etiqueta “Ensonyaments”. Detecta una web d’origen que li resulta desconeguda, la segueix. Es tracta d’un bloc ple de fotos de flors i d’arbres i de poemes originals. Es titula “Saba i llavor”. Si es repeteix la visita, hi tornarà i s’ho mirarà amb més atenció. Fa la ronda pels blocs habituals, alguns han publicat entrada nova. Les mira, les llegeix, les escolta (segons el cas), algunes les comenta. Torna al correu: un spam.

Entra a l’editor del seu bloc i escriu el títol del nou apunt: “Indicis de primavera”. Sota quina etiqueta l’arxivarà? “Moments”? “Epifanies”? Torna al correu: res. Es remira les estadístiques: un visitant afegit. Entra a Facebook, llegeix, comenta, saluda. De nou a l’editor, no acaba de decidir-se entre “Moments” i “Epifanies”. O seria millor “Impressions”? Repassa els blocs amics per si hi ha novetat, el correu, el Facebook, l’editor, el correu, les estadístiques...

De sobte nota una esgarrapada de gana a l’estómac. Mira el rellotge: dos quarts d’onze! El pis continua en silenci. Habitualment sopen a quarts de deu. Què ha pogut passar? Intenta recordar si ella li digué ahir que aniria a algun lloc. La truca al mòbil, però no respon, sembla que sigui fora de cobertura o que el mòbil estigui desconnectat. Mentre pensa què pot fer a continuació, entra a la cuina per tallar-se una llesca de pa i entretenir la gana. La noteta groga és sobre el marbre, prop de la nevera. Llegeix:

“Seré uns dies fora. O potser uns mesos. Quan em vagui, en parlem. No em busquis”.

Aclaparat, les cames li fan figa. Encara sense entendre res s’asseu davant de la pantalla amb el cap entre les mans. El silenci que l’envolta se li torna insuportable, el pis ha esdevingut una desoladora amenaça. Sol, sol, s’ha quedat sol. Què farà ara? Com pot viure sense ella? Davant seu contempla un futur sense esperança. Un futur desesperançat. La casa desolada, la casa buida. No, millor “Des de la buidor”. Però l’estat en el que es troba i en el que probablement s’hi trobarà els propers dies, mereix un tractament més profund, potser una sèrie d’apunts monogràfics. “Cròniques de la buidor” és un bon nom genèric. Cal posar-se a la feina.

I s’hi posa.

(dedicat als vidus i vídues dels blocs)