Webern o els prejudicis

Tendeixo a pensar, i no dec ser l’únic, que tot artista d’avantguarda ha de tenir el cap ben moblat amb idees progressistes i esquerranoses, i que rarament s’aliarà amb les forces de la reacció, amb l’ultradreta o el feixisme. És un “a priori” temptador, tot i que la història s’ha ocupat d’oferir-nos algunes excepcions que no sé si confirmen la regla. El primer que em ve al cap és el poeta Ezra Pound, avantguardista com pocs, i tanmateix simpatitzant del règim mussolinià.

Però de qui volia parlar avui és del músic austríac Anton Webern, de la vida del qual poc sabia fins que vaig llegir “The rest is noise”.

Webern pertanyia a la Segona Escola Vienesa juntament amb Arnold Schönberg i Alban Berg. Schönberg fou el patriarca del grup i el seu màxim teoritzador, ja des del seu tractat d'harmonia, “Harmonienlehre”, que amb el seu rebuig de l'estancament tonal el conduiria al descobriment del dodecafonisme. Berg era el més líric i el més dotat pel drama. Mentrestant, Anton Webern fou el més radical. Autor d’una obra breu, aforística, aracniforme i de difícil audició, fins i tot per les permissives orelles de qui això escriu. Amb aquestes credencials, caldria pensar que l’home havia de ser un revolucionari en totes les facetes de la seva vida; però res més lluny de la realitat, com l’arribada del nazisme va demostrar.

L’any 1933, Schönberg fou obligat a exiliar-se pels seus orígens jueus. Fastiguejat, es canvià el cognom a Schoenberg i s’instal·là a Califòrnia no gaire lluny del seu etern antagonista Igor Stravinsky. Berg moria prematurament l’any 1935, tenia només 50 anys. Webern, que havia nascut el 1883, romangué a l’Alemanya hitleriana (o a l’Àustria hitleriana, que venia a ser el mateix).

Per descomptat, la música d’Anton Webern fou considerada “bolxevic” i “degenerada” per part del Partit Nazi (ja se sap que Hitler era un melòman de gustos molt més tradicionals). El compositor, al seu torn, va fer l’any 1933 unes conferències privades en les quals criticava la política cultural nazi. Per fortuna, la seva prevista publicació mai no es dugué a terme, fet que el va salvar de possibles conseqüències funestes.

Amb l’inici de la guerra, però, a Webern se li capgirà el cervell (no se sap si per sobtada conversió o per premeditada estratègia de supervivència) i començà a declarar públicament que Hitler era un “home únic”, creador d’un Nou Estat Alemany. Va aplaudir sorollosament les invasions de Dinamarca i Noruega, en un intent infructuós de continuar fent la viu viu en un ambient que li era estèticament hostil. La veritat és que, malgrat la baixada de pantalons, va haver de malviure aquells anys bèl·lics. Tingué una absurda fi.

Als finals de la guerra es traslladà a Salzburg, pensant que seria un lloc més segur. Tot desafiant el toc de queda, va sortir a fumar una cigarreta a la porta de casa seva, perquè el fum no molestés els seus néts. Un dels soldats de les forces aliades que buscaven el gendre de Webern per les seves relacions amb el mercat negre li va disparar un tret.

Fou un 15 de setembre de 1945. El músic tenia, per tant, 61 anys. Segons la wiki, el soldat que va disparar el tret assassí no es va recuperar mai del trauma i morí alcoholitzat el 1955. No sé si creure-m’ho, però queda ben bonic.

Pel que fa a Webern, continuo intentant entendre la seva música (i em sembla que cada vegada som més a prop l’un de l’altre). En quant a la seva persona, em costa de digerir, però això segurament són també prejudicis.