Aroma a Roma (I)

La implantació del turisme universal obligatori ha fet molt de mal; només cal veure com es posen els aeroports i alguns indrets de les nostres ciutats en dates assenyalades. Segurament més d’un (i més de cent) seria ben feliç tot quedant-se a casa escalfant el sofà; però, com a membres i contribuents de la societat del benestar, el nostre deure és disseminar-nos pel planeta així que arriba el bon temps.

Ja posats a fer un tomb, Roma és un destí únic i indiscutible, d’aquells que fins i tot els més acèrrims campions de les plantofes i el comandament a distància haurien de visitar almenys un cop en la vida. No endebades tot el que som s’originà allà: la nostra llengua i les nostres lleis, l’urbanisme de les nostres ciutats, la religió dels nostres pares, la nostra arquitectura i art... Per tant, no valen excuses per no acostar-s’hi, encara que en determinats punts de la ciutat la gentada pugui ser un element dissuasiu. De vegades no entenc certs gregarismes, com el que es produeix a les escales de la Piazza di Spagna, convertida aquests dies en un immens galliner a l’aire lliure.

Els dies de la nostra estada van coincidir amb una d’aquelles èpoques de l’any en les quals abunden els grups escolars d’adolescents, especialment de la Península Ibèrica. No sé si aquest jovent s’adona del privilegi que té: jo, a la seva edat, m’havia de conformar amb que l’escola em dugués al jaciment d’Olèrdola o a les ruïnes d’Empúries, que els viatges a l’estranger eren cars, llargs i complicats. En el record em veig molt més innocent que aquests vailets d’hormones embogides i autisme d’ipod i mòbil. Es diria que el que més els motiva és comprar-se coses, almenys des del primer moment tots llueixen samarretes d’I love Roma, xandalls amb la paraula Italia i bosses on es repeteix infinites vegades el nom de la ciutat. Cada vegada que em topo amb un d’aquests grups, planyo els seus pobres professors-acompanyants i només desitjo que siguin remunerats degudament.

Més preocupants em van semblar alguns nois (en vaig veure fins a quatre en grups diferents) que anaven pel carrer embolicats amb la bandera espanyola (versió brau-Domecq), com si fos una capa màgica que els protegiria de nefastes influències forasteres. Quan es topaven amb algun compatriota començaven a saltar com folls mentre entonaven allò tan racial de “España, España, oé, oé, oé”. Deixant de banda que no és precisament extraordinari trobar-se espanyols a Roma, cal preguntar-se perquè surten de casa, si contemplen tot el que és forà com pura agressió.

Bé, de turistes hi ha de moltes menes, i sempre són els més depriments els que més es fan veure. Deuen ser aquests els que mantenen amb vida les paradetes de souvenirs horrorosos: Colisseus de guix, kits de legionari de plàstic, calçotets amb els genitals del David… Les múltiples reproduccions de la figura del Papa actual, amb aquest careto que gasta, tampoc contribueix a elevar el nivell estètic de la proposta.

De totes maneres, no vull fer-me l’exquisit i caure en el parany de considerar-me quelcom més que un turista. Jo també vaig fitxar al Panteó, a Piazza Navona i fins i tot a la Fontana de Trevi. I, si em vaig estalviar el Vaticà, és perquè encara tenia massa present la visita anterior. En algun altre apunt potser parlaré d’alguna d’aquestes experiències més convencionalment turístiques. De moment, l'amfitriona se m’ha avançat amb la presentació d’una de les coses més boniques que vam poder descobrir plegats.

No, jo volia parlar d’un altre tipus d’experiències romanes; però com que el text m’està quedant molt llarg, continuaré demà. D’acord?