I si ens carreguem l’Allau?

Retrat d'Allau fet per l'incomparable Tony Cragg un matí a Oporto.

Una de les primeres decisions que has d’afrontar quan decideixes obrir un bloc, és la del nom amb el que penses firmar els teus apunts. Poses el teu nom real o t’amagues darrera d’un pseudònim? Les persones que utilitzen el seu bloc com una extensió de la seva carrera pública ho tenen clar; però els contribuents que ho fem per pur amor a l’art podem optar per un o l’altre, segons el nostre sentit del pudor.

Quan vaig obrir el bloc, com no sabia on em ficava ni el que explicaria, vaig ser cautelós i vaig escollir un “nick”. No és que aquest nom d’Allau em sembli particularment reeixit: simplement lligava amb el títol del bloc i tampoc tenia ganes de passar massa estona rumiant, el que volia era publicar el meu primer apunt d’immediat.

Mesos després, més vell i més savi, em pregunto si va ser una bona elecció. I no, no és perquè descobrís tardanament que es tracta d’un mot femení. Tampoc perquè no havia previst que en algun procés de desvirtualització algú m’acabaria dient “Allau” a la cara o, el que és pitjor, que en Josep es veiés annexionat al paquet i esdevinguéssim “els Allaus” (terror de totes les festes). No, tot això ho considero mers riscos professionals.

El problema per a mi és que “allau” ha esdevingut una paraula de moda. Potser les allaus letals que hi ha hagut aquest hivern al Pirineu hi tenen alguna cosa a veure; però em temo que el fenomen ve de més lluny. De tant en tant, un mot es fa sobtadament popular, com si d’un virus de nova planta es tractés, abdueix el vocabulari i n’eclipsa tots els seus sinònims. Això ha succeït amb “allau”.

Si bé la paraula, en el seu sentit literal, significa una esllavissada de neu i glaç, per extensió s’utilitza per denominar qualsevol conjunt de coses, especialment quan irrompen de sobte i de forma desordenada: una allau de propostes, una allau de persones, una allau d’interrogants... El valor gràfic de l’expressió és innegable, però no és suficient com per bandejar alternatives. Si ens cenyim als fenòmens naturals, es podria emprar també “pluja”, “diluvi”, “xàfec”, “devessall”, “granissada”, “pedregada”, “calamarsada”, “onada”, “tsunami”... I amb el sentit de quantitat i un cert desordre també: “una pila”, “un munt”, “un cúmul”, “una barbaritat”, “un amuntegament”, “un sense fi”, “un gavadal”, “una multitud”...

Potser aquest empobriment del vocabulari pot semblar poc important, al cap i a la fi, igual que venen, les modes se’n van; però, personalment, és un trasbals continu. Què faríeu, si us trobéssiu el vostre nom escrit a tots els textos que llegíssiu? Ja ho sé, ja, que no estan parlant de mi; però el primer ensurt ningú no me’l treu.

M’he plantejat canviar-me el nom, però fa tanta mandra! Si amb un nom civil i un de virtual ja tinc tanta feina, no vull pensar en afegir una altra boca a la família. Sort que arriba la primavera i, almenys durant uns mesos, la neu s’estarà quieteta.