Foto de leandro_marco vista a Flickr.
Fa uns dies, en un sopar de jubilació d’un dels companys de feina, quan arribà el moment dels cafès i el cambrer aparegué preguntant què voldríem, el comensal que tenia a la meva esquerra va confessar per voluntat pròpia que no havia tastat mai a la vida el cafè. El xicot depassava llargament la trentena i el fet em sobtà.
Jo sóc de menjar poc i malament, però menjo absolutament de tot. En això la mare (que havia viscut una guerra) va ser inflexible amb els seus fills i bé que me n’alegro. Conec moltes persones que detesten certes menges i ho puc entendre. Hi ha plats que, per la cultura en la qual hem crescut, ens poden produir una insalvable mania: les serps, els gossos, els insectes, els cucs. El món de les freixures pot induir també a identificacions malaltisses. Ingerir ronyons, cervells i turmes (que no deixen de ser collons, finament presentats) pot enfrontar-te, via ganivet i forquilla, al teu veritable paper en aquest món. Entenc molt menys els que es neguen a menjar certs aliments ordinaris sense haver-los tastat mai. Ni tan sols un cop a la vida. Especialment si es tracta de productes ben corrents a les nostres taules com les olives o les albergínies.
Una frase-clixé, que es repeteix sovint, és la dels que no es refien de qui no beu alcohol. Jo no gosaria dir tant, cadascú té les seves raons (crec que això ho acabo de robar de Jean Renoir) per no fer-ho. Però començo a no refiar-me de qui no li agrada una cosa sense haver-la tastat mai (que quedi clar que només parlo de menjar i beure!). Sobretot si es tracta de quelcom d’ús comú en el nostre dia a dia, com és el cafè. Quan un ganàpia de trenta i escaig reconeix que no ha pres mai una tassa de cafè ni té cap intenció de tastar-lo, perdoneu, però crec que té el sentit de la curiositat mort. I a partir d’aquí me’n desentenc.
Fa uns dies, en un sopar de jubilació d’un dels companys de feina, quan arribà el moment dels cafès i el cambrer aparegué preguntant què voldríem, el comensal que tenia a la meva esquerra va confessar per voluntat pròpia que no havia tastat mai a la vida el cafè. El xicot depassava llargament la trentena i el fet em sobtà.
Jo sóc de menjar poc i malament, però menjo absolutament de tot. En això la mare (que havia viscut una guerra) va ser inflexible amb els seus fills i bé que me n’alegro. Conec moltes persones que detesten certes menges i ho puc entendre. Hi ha plats que, per la cultura en la qual hem crescut, ens poden produir una insalvable mania: les serps, els gossos, els insectes, els cucs. El món de les freixures pot induir també a identificacions malaltisses. Ingerir ronyons, cervells i turmes (que no deixen de ser collons, finament presentats) pot enfrontar-te, via ganivet i forquilla, al teu veritable paper en aquest món. Entenc molt menys els que es neguen a menjar certs aliments ordinaris sense haver-los tastat mai. Ni tan sols un cop a la vida. Especialment si es tracta de productes ben corrents a les nostres taules com les olives o les albergínies.
Una frase-clixé, que es repeteix sovint, és la dels que no es refien de qui no beu alcohol. Jo no gosaria dir tant, cadascú té les seves raons (crec que això ho acabo de robar de Jean Renoir) per no fer-ho. Però començo a no refiar-me de qui no li agrada una cosa sense haver-la tastat mai (que quedi clar que només parlo de menjar i beure!). Sobretot si es tracta de quelcom d’ús comú en el nostre dia a dia, com és el cafè. Quan un ganàpia de trenta i escaig reconeix que no ha pres mai una tassa de cafè ni té cap intenció de tastar-lo, perdoneu, però crec que té el sentit de la curiositat mort. I a partir d’aquí me’n desentenc.
Ha, ha... a mi no m'agrada el cafè i bé que em lamento! Ja m'agradaria però el gust, la calentor del producte (no m'agraden els líquids calents com el té, per exemple!)... m'ho impedeixen. Em fa certa ràbia perquè és un costum social i no m'agrada rebutjar el que t'ofereixen, però... no m'agrada! :-(
ResponEliminaI d'aquells que reconeixen que no els entusiasma i tot i això en prenen (mai sol, però), què? Te'n refiaries? Aquesta actitud del "no m'agrada" sense haver-ho tastat, la conec: l'he practicada durant molts anys. Ara me'n penedeixo, perquè hauré gaudit molt poc temps de delícies com ara... la col-i-flor amb beixamel, per posar un exemple.
ResponEliminaA mi em passa amb els peus de porc. Ara, realment, amb el cafè, m'estranya. De tot hi ha d'haver al món. Encara més, amb l'educació puritana pel que respecte al menjar, beure i fumar, dels darrers anys, no m'estranya que sorgeixin fonamentalistes, així com tampoc que sorgeixin rebels consumistes de tota mena de coses.
ResponEliminaJo un dia vaig coneixer una dona que deia no menjar mai fruita, verdura, peix, carn ni formatge. De què s'alimentava doncs? continuava viva? sí, però era bastant difícil de tractar.
ResponEliminaA mi em passa el mateix que tu: em costa entendre que algú no tingui prou curiositat per tastar, encara que sols sigui una vegada, un menjar nou
Hi ha la teoria de què si un dia els països productors de cafè tanquessin l'aixeta del producte viuríem un daltabaix (el sistema monopolístic que han imposat les grans marques sembla confirmar-ho).
ResponEliminaQuan dius cafè em ve al cap el beuratge miraculós del Sant'Eustachio de Roma; la quintaessencia cafetera!
Sant'Eustachio està a la llisteta :-)
ResponEliminaTranquil, Galde, si no t’agrada, no t’agrada. Però si no t’agraden els líquids calents, tampoc menges sopes? (Ai!)
ResponEliminaNo has tastat mai peus de porc, Júlia? Però de segur que has menjat algun tall de la seva anatomia veïna ;-)
ResponEliminaMira, Girbén, jo podria sobreviure amb tes. Del Sant’Eustachio en prenc nota.
ResponEliminaNo, Ferran, no hi ha cap obligació; si ho fas per mi, no en prenguis. Però tu mateix ho dius, amb aquesta actitud no haguessis descobert mai la deliciosa coliflor amb beixamel.
ResponEliminaAquesta dona que dius no m’estranya que fos intractable. Calia regar-la gaire sovint?
ResponEliminaJo vaig tastar els pebrots i els ous ferrats passats els divuit, em va fer gràcia fer-ho, però continuen sense entusiasmar-me. Ara bé, conec moltíssima gent que no tasta res que no pugui aparèixer com a menú infantil de casament o similar... a mi em sembla una mica trist...
ResponEliminaI si et deia, Maria, que ja ho havia sospitat?
ResponEliminaMontserrat, devia de ser dur criar-se a la jungla ;-)
ResponEliminaÉs que els nens actualment no solen passar dels macarrons i el Happy Meal. Les bledes les coneixen pel Discovery Channel.
A mi sempre m'ha agradat tot, tot, tot... a vegades m'agradaria tornar-me una mica més llepafils, potser m'aprimaria una mica. Tot a la vida té dues cares. A mi m'encanta el cafè, però conec molt a gent que no en pren mai, molta vol dir força, força de ben a prop i em faltarie s dits a le s dues mans per a compotar-los, potser deu ser per això que ho trobo més normal que tu.
ResponEliminaHe vingur rebotada de cas a la Clídice, quan he llegit que tu eres de la tribu neardental... he pensat potser havíem coincidit? :)
Jo també conec gent que no pren mai cafè, però sense haver-lo tastat mai abans ja se’m fa més estrany.
ResponEliminaI tu, Carme, eres Neandertal del Pla Vell o del de la Reforma? Sigui com sigui, benvinguda!
doncs un meu "quefe" sempre em deia que mai es refiava de ningú que no s'hagués emborratxat mai. Considerava que les persones que no tenien rubors a la seva vida, en sabien ben poc d'ella. Ara hi afegiré la manca de curiositat. La veritat és que entre el porexpan i algú que no té curiositat hi deuen anar menys dels sis graus de rigor no? hihihi Ah! i jo prenc te :D però abans m'havia pres un munt de collites de Blue Mountain ^^
ResponEliminaAprovada, Clídice, passes curs.
ResponEliminaLes sopes si, perquè tenen tall i això les anima! Els consomés... no gaire! Malgrat tot, entre una sopa de verdures freda o calenta sempre trio la freda, encara que sigui rigurós hivern.
ResponEliminaHo tindré en compte, Galde, sopes fredes!
ResponElimina...jo normalment em refio de tothom,...i així em va.
ResponEliminaLes frases aquestes queden molt bé en una película però la vida real és diferent...jo menjo de tot, fins ara odiava les anous, però noi, ara el metge me les ha recomenades i ara m'agraden i tot,... t'he dit, però, una mentida t'he dit que menjo de tot i no és veritat, amb els cervells no puc,...però encara hi ha algú que menji cervells?
Állau, coneixes el grup M.Ward?, acabo d'escoltar un disc que em sembla et pot agradar es diu Hold Time, i ja que hi som un altre: Wild Beasts: Two dancers....salut.
Va pel Robert. Quan els cervells encara apareixien a les cartes dels restaurants vaig conèixer a una mossa argentina que els tenia per dieta única: De primero y de segundo lo mismo: sesos. Si quieres me los puedes traer juntos -vaig arribar a senti-li dir!
ResponEliminaveus! una cosa que no! jo les idees em nego a mastegarles, uacs! :P (això sí, ho he provat)
ResponEliminaEm sap greu dir-te que no ho faig per tu ;-) Encara que me'n puc estar, ja m'hi he acostumat. Peus de porc, qui diu que no li agraden els peus de porc, que la denuncio! :-p
ResponEliminaEstic d'acord que la curiositat d'una persona determina molt la mena de persona. La curiositat ha fet acvançar la humanitat, i de passada també va matar el gat.
ResponElimina...jo, normalment, no me'n refio de ningú...i així em va.
ResponEliminaAra, de menjar, menjo de tot, i prenc cafè per tots els qui no l'han tastat mai.
Jo no puc amb les freixures. I les he provat. I tant que les he provat! De petita em feien menjar uns talls de fetge de vedella i uns ronyons que, ecs! només de pensar-hi em venen fàstics! Però ara de gran m'he trobat amb què gràcies a la meva feina he hagut de provar coses increibles per menjar. I paga la pena, perquè sino és molt avorrit limitar-se al que un coneix. I molt més avorrit no atrevir-se amb coses que un no coneix.
ResponEliminaRobert, els cervells de xai m'encantaven. No en menjo, des que no tinc mare.
ResponEliminaI el disc de M. Ward el tinc de capçalera des de fa mesos (i el que té amb "Monsters of Folk" també val la pena).
Lluís, la curiositat devia de matar el gat, però, després de tastar-lo, crec que la població es va inclinar pel conill.
ResponEliminaMatilde, això teu del cafè ja ho havia sospitat. És mania meva o els gallecs acostumeu a ser molt cafeteros?
ResponEliminaLlum, no és obligat menjar res; però una mica de flexibilitat et fa la vida més còmoda a tu i als que t'envolten.
ResponEliminaEls de la meva tribu ho som tots. Ma mare, si es desperta a les tres de la matinada i se li trenca el son, es fot un cafè. De debó.
ResponEliminaLes altres infusions no tenen gaire requesta, només es prenen en cas de no trobar-se bé.
Que el mal no vingui de Portugal!
No dec ser gaire felina, perquè si ho fos, estaria ben morta!
ResponEliminaEncara he de trobar algun aliment (animal, vegetal o mineral) que no m'agradi.
Els caragols no en menjo per solidaritat, havia jugat molt amb ells, però n'he tastat alguna "cassola" que altra quan els feia la meva mare.
Jo, Carme J, per solidaritat no em menjo les peces de Lego ;-)
ResponEliminaPeró així doncs, vols dir que també has menjat alguna cassolada? Ja ens diràs com es cuinen les peces de Lego, que no ho localitzo en cap llibre de receptes.
ResponElimina...gracies per la referència allau miraré d'escoltar-lo...
ResponElimina