Vida de Carroll

Primícia: la primera vegada que Carroll en persona apareix al bloc.

No deixa de ser irònic que, després d’haver encetat aquesta sèrie empès pel propòsit de foragitar les interpretacions excessivament autobiogràfiques dels llibres d’Alícia, hagi acabat llegint-me la seva biografia escrita per Morton N. Cohen i editada per Anagrama. El llibre, que passa per ser la biografia “definitiva” (fins que en surti una altra de més recent), m’ha avorrit considerablement.

Sovint busquem en les vides dels autors que ens agraden una prolongació del plaer que ens produeix la seva obra, tot i que som prou adults per haver descobert ja que el correlat entre vida i obra rarament es revela de forma satisfactòria pel lector. A més, com bé diu David Foster Wallace, d’una persona que passa 14 hores al dia amb el cul enganxat a la cadira no pots esperar-ne una vida trepidant.

Evidentment, la vida del reverend Dodgson és qualsevol cosa menys aventurera. Va passar tota la seva vida adulta a Oxford, la major part del temps com a professor de matemàtiques. Només va sortir d’Anglaterra una vegada per viatjar a Moscou amb un amic eclesial, la resta dels seus desplaçaments es repartiren entre visites a la família, vacances a la platja i escapades teatrals a Londres. Com a persona metòdica que era duia un diari puntual de les seves activitats i, a més, va escriure un nombre ingent de cartes. Tot això, que pot ser una benedicció per a un biògraf, no ho és pels seus lectors, que poden acabar una mica farts de saber amb qui va berenar, dinar o sopar cada dia de la seva vida.

Charles L. Dodgson escrigué molt i en tota mena de gèneres, des de la poesia lírica fins la divulgació matemàtica, fou un dels primers artistes que va donar la incipient tècnica fotogràfica, participà en les polèmiques religioses del seu temps i en tots els debats interns sobre política educativa i administrativa de la seva universitat, conegué de primera mà alguns dels prohoms més eminents de l’època, exercí de diaca sense gosar anar més enllà en la seva carrera eclesiàstica i es comportà sempre de forma tan moderada, equànime i primmirada que t’acaba traient de polleguera. Malauradament, mirà de mantenir sempre a una distància prudent el seu més interessant alter ego, Lewis Carroll. Sembla ser que, en públic, procurava que ningú l’associés amb l’autor d’Alícia, com si ho considerés motiu del qual avergonyir-se, i només mostrava el seu vessant lúdic i absurd davant d’un públic infantil.

I és clar, hi ha tot l’afer de les seves estimades nenes, que ocupen un bon grapat de pàgines del llibre. Està exhaustivament documentat que el reverend no perdia ocasió de fer noves amiguetes, que les mimava, les fotografiava i les divertia amb acudits, jocs de paraules, pantomimes, joguines mecàniques i tota mena d’entreteniments domèstics dels quals la societat victoriana n’era tan amiga. Que tot aquest festeig fos superficialment innocent no amaga que darrera bé hi devia haver una pulsió anòmala. Dodgson no sembla que mantingués mai cap relació sentimental amb una dona adulta, però en cap moment vol reconèixer res d’estrany en la seva constant persecució de nenes impúbers i s’escandalitza si algú li suggereix que els seus motius poden resultar sospitosos. En els seus diaris abunden actes de contrició i propòsits d’esmena per comportaments no especificats, però els victorians tenien una moral tan rígida que jo posaria la mà al foc que, si avui en coneguéssim les causes ocultes, segurament ens moriríem de riure.

Morton N. Cohen en alguns moments tendeix a l’hagiografia i sap trobar-li totes les gràcies al seu biografiat: que si era caritatiu, que si tenia idees més progressistes del que podria semblar d’entrada, que els seus treballs matemàtics eren de primer nivell (no ho crec), que els seus poemes seriosos són bons (tampoc ho crec)... No sé, per les dades objectives que ens fa arribar en forma de cartes, diaris, escrits i testimonis dels seus contemporanis, la imatge que m’ha quedat és la d’un personatge clerical, molt atent a les convencions de l’època i profundament trist.

Res, que me’n torno a Alícia i el seu món on Carroll va trobar el revers de tot allò que probablement li va amargar la vida.