divendres, 5 de març de 2010

Vida de Carroll


Primícia: la primera vegada que Carroll en persona apareix al bloc.

No deixa de ser irònic que, després d’haver encetat aquesta sèrie empès pel propòsit de foragitar les interpretacions excessivament autobiogràfiques dels llibres d’Alícia, hagi acabat llegint-me la seva biografia escrita per Morton N. Cohen i editada per Anagrama. El llibre, que passa per ser la biografia “definitiva” (fins que en surti una altra de més recent), m’ha avorrit considerablement.

Sovint busquem en les vides dels autors que ens agraden una prolongació del plaer que ens produeix la seva obra, tot i que som prou adults per haver descobert ja que el correlat entre vida i obra rarament es revela de forma satisfactòria pel lector. A més, com bé diu David Foster Wallace, d’una persona que passa 14 hores al dia amb el cul enganxat a la cadira no pots esperar-ne una vida trepidant.

Evidentment, la vida del reverend Dodgson és qualsevol cosa menys aventurera. Va passar tota la seva vida adulta a Oxford, la major part del temps com a professor de matemàtiques. Només va sortir d’Anglaterra una vegada per viatjar a Moscou amb un amic eclesial, la resta dels seus desplaçaments es repartiren entre visites a la família, vacances a la platja i escapades teatrals a Londres. Com a persona metòdica que era duia un diari puntual de les seves activitats i, a més, va escriure un nombre ingent de cartes. Tot això, que pot ser una benedicció per a un biògraf, no ho és pels seus lectors, que poden acabar una mica farts de saber amb qui va berenar, dinar o sopar cada dia de la seva vida.

Charles L. Dodgson escrigué molt i en tota mena de gèneres, des de la poesia lírica fins la divulgació matemàtica, fou un dels primers artistes que va donar la incipient tècnica fotogràfica, participà en les polèmiques religioses del seu temps i en tots els debats interns sobre política educativa i administrativa de la seva universitat, conegué de primera mà alguns dels prohoms més eminents de l’època, exercí de diaca sense gosar anar més enllà en la seva carrera eclesiàstica i es comportà sempre de forma tan moderada, equànime i primmirada que t’acaba traient de polleguera. Malauradament, mirà de mantenir sempre a una distància prudent el seu més interessant alter ego, Lewis Carroll. Sembla ser que, en públic, procurava que ningú l’associés amb l’autor d’Alícia, com si ho considerés motiu del qual avergonyir-se, i només mostrava el seu vessant lúdic i absurd davant d’un públic infantil.

I és clar, hi ha tot l’afer de les seves estimades nenes, que ocupen un bon grapat de pàgines del llibre. Està exhaustivament documentat que el reverend no perdia ocasió de fer noves amiguetes, que les mimava, les fotografiava i les divertia amb acudits, jocs de paraules, pantomimes, joguines mecàniques i tota mena d’entreteniments domèstics dels quals la societat victoriana n’era tan amiga. Que tot aquest festeig fos superficialment innocent no amaga que darrera bé hi devia haver una pulsió anòmala. Dodgson no sembla que mantingués mai cap relació sentimental amb una dona adulta, però en cap moment vol reconèixer res d’estrany en la seva constant persecució de nenes impúbers i s’escandalitza si algú li suggereix que els seus motius poden resultar sospitosos. En els seus diaris abunden actes de contrició i propòsits d’esmena per comportaments no especificats, però els victorians tenien una moral tan rígida que jo posaria la mà al foc que, si avui en coneguéssim les causes ocultes, segurament ens moriríem de riure.

Morton N. Cohen en alguns moments tendeix a l’hagiografia i sap trobar-li totes les gràcies al seu biografiat: que si era caritatiu, que si tenia idees més progressistes del que podria semblar d’entrada, que els seus treballs matemàtics eren de primer nivell (no ho crec), que els seus poemes seriosos són bons (tampoc ho crec)... No sé, per les dades objectives que ens fa arribar en forma de cartes, diaris, escrits i testimonis dels seus contemporanis, la imatge que m’ha quedat és la d’un personatge clerical, molt atent a les convencions de l’època i profundament trist.

Res, que me’n torno a Alícia i el seu món on Carroll va trobar el revers de tot allò que probablement li va amargar la vida.

36 comentaris:

  1. Uf, ho sento molt que per culpa nostra t'haguem mig obligat a llegir-te la biografia de Leopoldo Calvo Sotelo... perdó, del reverend Dodgson!
    Malgrat tot, per a nosaltres segur que serà una lectura (la que tu has fet, ens enguardarem de caure-hi nosaltres!) molt profitosa... esperem nous capítols de la saga Carroll!

    ResponElimina
  2. Allau,
    La biografia de Lewis Carroll pot ser un avorriment atès que la seva vida no es prestava a més però el que ha resultat divertit de veritat ha estat llegir la teva crònica. Ella sola justifica la quietud carrolliana, l'Alícia que et té el cor robat, personatges ambdós-creador i criatura-que no m'inspiren res. Jo sóc de les que va anar directament a Lolita i potser em vaig errar però ara ja tinc mandrà d'entrar al país de les meravelles.
    Au revoire.

    ResponElimina
  3. Ha ha, ja passa això: que el creador del mite sigui un element insubstancial. Fa poc em vaig avorrir a mes no poder llegint la biografia de Joseph Conrad ...qui ho havia de dir?
    Gloria: directament a Lolita? ni la Ventafocs ni la Mafalda entremig?

    ResponElimina
  4. Que fos una persona molt trista ja se li nota a la cara i, personalment, no m'importa que tingués una vida quotidiana insubtancial si va ser capaç de crear un personatge i una història com la de n'Alícia.

    ResponElimina
  5. Tampoc em queixo, Galde, suposo que era un pas necessari, sinó inevitable.

    ResponElimina
  6. Glòria, són amors diferents que es poden compaginar (y no estar loco). Gosaria dir que Lolita (i altres fills de Nabokov, com la mateixa Ada) deuen molt al personatge de Carroll.

    ResponElimina
  7. Prat, de Conrad sí que no m’ho hagués esperat, el feia a la jungla amb el matxet.

    ResponElimina
  8. Sí, Frannia, val més no compadir vides alienes, que no pararíem... El que ens importa és l’obra.

    ResponElimina
  9. No és per divergir però ara em venen al cap uns quants escriptors les vides dels quals no hi ha qui se les acabi. De Llull a Kerouac, de Twain a Verdaguer; la literatura també pot conviure amb vides desaforades.

    ResponElimina
  10. Però, no són aquests, Girbén, l’excepció més que la tònica?

    ResponElimina
  11. aquestes són les que alimenten el mite. A mi els autors mai m'han fet ni fred ni calor. Si m'agrada molt una obra, procuro no saber-ne res, perquè no m'amarguin l'experiència ni tingui mal d'estómac cada cop que vegi el llom del llibre. De la majoria, el més interessant sempre és en Hyde :)

    ResponElimina
  12. A ulls actuals, Allau, et diria que sí; que la definida via que han traçat agents i editors suposa un camí d'obediència que molts accepten.
    Després, quan em venen al cap Jean Genet o François Villon, entrelluco l'emergència d'un camí vital que no hi ha qui l'aturi.

    ResponElimina
  13. Jo, en canvi, estic enamorada perdudeta dels autors que m'agraden...
    Vols dir, Allau, que Ada li deu res, a Alícia?

    ResponElimina
  14. És quasi impossible que, si t'agrada un autor, no acabis escarbant en la seua vida, un cop exhaurida l'obra. I jo sempre les trobo interessants, ja que afegeixen sal a la lectura, i sovint inciten a una revisió de l'obra. Un exemple podria ser la a priori molt grisa vida de Lovecraft, o en el camp de la filosofia la de Kant. Són biografies de lectura indispensables per al seguidor de les seues obres. I conèixer la biografia de Carroll és bàsic per donar un enfoc diferent -i m'atreveixo a dir que molt més ric- a les seues obres.

    ResponElimina
  15. Leblansky, no tinc gaire clar això de "són biografies de lectura indispensables per al seguidor de les seues obres". Ja sé que les obres mai no ens arriben pures sinó contaminades per mil i un factors socials, personals, etc., però cada cop em destorben més totes les capes, no previstes per l'autor, amb que embolcallem les obres. Serà que encara tinc massa recent el cas Salinger...

    ResponElimina
  16. Clídice, això vol dir que no penses assistir a la paella d’en Leb? (Per parlar només d’un dels molts actes de la primavera de Pau, Amor i Desvirtualització).

    ResponElimina
  17. Hi ha de tot, Maria, ja veus com m’agrada la seva obra i què poc m’atrau el reverend Dodgson.
    I això d’Ada ho he dit a la lleugera, però de moment no em desdic (caldrà rellegir-la).

    ResponElimina
  18. Leb, no sempre ho trobo necessari; en aquest cas li ho devia als meus lectors ;P I us asseguro que va ser una vida AVORRIDA.

    ResponElimina
  19. Sí, Santi, jo sóc més del teu parer: l’autor ens deixa l’obra llesta pel seu consum i aquesta hauria de ser autònoma, deslligada de la seva persona. Les biografies de l’autor deixem-les per acadèmics, fans de bava i escriptors de blocs en general.

    ResponElimina
  20. sortosament d'en Leb no llegeixo res de res. Faig els comentaris a "boleiu" ^^ només pensant en els àpats suculents que em diuen (ja que no llegeixo) que proposa. I ara que hi penso! tampoc podria, si jo no sé llegir! :D quin descans!

    ResponElimina
  21. Tots aquests actes que preconitzes, els d'una primavera de Pau, Amor i Desvirtualització, fan que t'atorgui un paper de cabdill propici.
    Així l'Aguirre s'ha erigit en l'esperança de la festa dels toros, tu -i ja em perdonaràs- et dreces com l'esperança de la nostra festa alternativa diària; com un André Breton del nostre actiu moviment.

    ResponElimina
  22. Humil opinió : I no és precisament aquesta la grandesa de determinats escriptors? Que sàpiguen trobar camins diametralment oposats als de la seva vida grisa i avorrida i saber-los descriure tan bé que acabem completament enamorats dels seus relats?.
    També és cert que potser no cal saber-ne la vida i miracles. En aquest sentit, gràcies Allau per estalviar-nos la biografia del reverend.

    ResponElimina
  23. Doncs a les polèmiques religioses tenia camp abonat per a la imaginació... Acabo de llegir a la Viqui el perquè del pseudònim, que, després de tantes nadales, ja no recordo si ho havies explicat.

    ResponElimina
  24. Per si hi ha més despistats, en un acte de generositat impropi de mi, afegeixo el text: "In 1856 he published his first piece of work under the name that would make him famous. A romantic poem called "Solitude" appeared in The Train under the authorship of "Lewis Carroll." This pseudonym was a play on his real name; Lewis was the anglicised form of Ludovicus, which was the Latin for Lutwidge, and Carroll an Irish surname similar to the Latin name Carolus, from which the name Charles comes."

    ResponElimina
  25. Després de llegir el teu text, he trobat aquest aforisme al llibre que tinc a les mans: "Identificar l'obra amb l'autor és propi, segons X., de qui és incapaç de distingir entre ell mateix i la seva faceta de lector" i he pensat, ho posaràs com a comentari...

    ResponElimina
  26. Te pinta de ser una persona bastant sosa! La única cosa que em cridaria l'atenció es esbrinar que hi ha de cert sota les acusacions de pederatsia, pero si ja em desvetlles que no hi ha res de cert... no hi veig cap gràcia!

    ResponElimina
  27. És clar que sí, Llum, la gràcia és que l'obra trascendeixi la seva pròpia vida.

    ResponElimina
  28. Puig, ho havia explicat, però com d'això fa moltes llunes, ja va bé que ens ho recordis.

    ResponElimina
  29. Montserrat, segons alguns aquests són el tipus de lectors més primaris, però que aixequi la mà el que no ho hagi fet alguna vegada.

    ResponElimina
  30. Ja veus, Arqueòleg, ni glamur ni carnassa... com per badallar.

    ResponElimina
  31. me parece a mí que la obra del artísta es su verdadera vida. Lo otro, lo cotidiano es pura disciplina para poder crear... y recrear...

    ResponElimina
  32. Quizás sea así, Pilar, aunque el caso de Carroll/Dodgson es un tanto peculiar ya que será recordado por aquello que para él era un mero divertimento y no por obras más serias en las que tanto empeño puso.

    ResponElimina
  33. quizá Alicia séa su única obra, las otras pura rutina, cubrir el expediente... por lo que has explicada de la lectura de su biografía quizá esa pasión por las criaturas, por los juegos, por los cuentos, fuera su única verdad...

    ResponElimina
  34. Seguramente, Pilar, ni él sería capaz de reconocerlo, pero la verdad del reverendo queda muy lejos de su "versión oficial". Y parece ser que él nunca supo reconocerlo.

    ResponElimina
  35. Pobre home! Aquest tipus de coses (la immoralitat, la infelicitat i la literatura) em desmonten.

    ResponElimina
  36. Marta, tot és qüestió de combinar-ho de la forma més creativa possible i potser se'n treu alguna cosa profitosa per a tothom (diguem-li Alice).

    ResponElimina