El castell de Sant Ferran vist a Google Earth (l'Ull de Déu 2.0)
“Els jugadors de whist”, de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) Primera edició: setembre del 2009. Quarta edició, revisada: febrer del 2010. Editorial Empúries de Barcelona.
Sinopsi:
Jordi és un fotògraf de bodes entrat a la quarantena, distanciat de la dona i en plena crisi de maduració. Durant la llarga jornada del casament de la seva filla rememorarà la seva biografia, les circumstàncies que l’han dut fins aquí. Al final de la festa iniciarà una curiosa relació amb una de les atractives amigues de la seva filla. La noia intentarà reconstruir els misteriosos “fets del 77” que canviaren per a sempre la vida d’en Jordi... (possible escrit de solapa).
Tècniques:
Dietari, conte, apunt de bloc, tràveling, anàlisi comparativa, costumisme, diàlegs, epifanies, fitxes, novel·la, llistes, suspens, cronologia, collage, transcripció de soliloqui, catecisme, vista d’ocell, grans moments de la història de la Humanitat...
Frase crucial i comentari de text:
“—Ja sé com escriure —continua ella—, només em falta una història. Mira, m’encanten les simetries ocultes, les llistes, els capítols rizomàtics. Per damunt de tot, adoro els epílegs. Sóc barroqueta sense arribar a la tematització de la forma, que diria Ruffinelli. Trobo correcte suspendre la incredulitat del lector, ma non troppo. El que no suporto és tota aquesta porqueria de plantejament-nus-desenllaç… És com el cul. M’entens o no?”
Aquesta declaració d’intencions que fa la Halley sobre la novel·la que vol escriure descriu exactament el llibre que estem llegint (i que acabarà escrivint). Compareu amb el final d’Una tempesta d’Imma Monsó, en el qual la protagonista decideix fer una novel·la amb els fets que li han succeït durant les pàgines anteriors.
El que menys m’ha agradat:
L’ús de noms d’artistes, programes de televisió, marques i altres referents culturals per a descriure els personatges és un recurs que queda indissolublement lligat a una època determinada i, per tant, amb data de caducitat. D’aquí uns pocs anys, qui recordarà Victoria Vera, Ned Flanders o Midge Ure?
La visió estereotipada (o potser caricaturesca) dels joves que ara tenen uns 20 anys. Encara que, si suposem que la novel·la l’ha escrit realment la Halley, potser hi ha grans dosis d’autoironia (definitivament, en Pagès Jordà és un tio llest).
Les infreqüents frases adreçades al lector (escrites entre claudàtors). Una picada d’ullet postmoderna i innecessària [ho estic fent bé, fins ara?].
El que no sé si...:
Tot i agradar-me les llistes, cal ser exhaustiu? Si es mencionen els “new romantics”, és necessari citar una a una totes les bandes d’aquest moviment?
El que més m’ha agradat:
El maneig de la trama, els seus girs imprevistos (la meva sinopsi de l’argument no fa justícia a tot el que el llibre conté), la frescor i varietat de registres del seu llenguatge, la generositat i ambició amb el que està escrit.
Valoració final:
Una excel·lent experiència lectora que fa breus les seves 500 pàgines. Molt recomanable.
Etiquetes: crisi dels 40, inventari generacional, Figueres, ella és molt més jove que ell, etiquetes.
Sinopsi:
Jordi és un fotògraf de bodes entrat a la quarantena, distanciat de la dona i en plena crisi de maduració. Durant la llarga jornada del casament de la seva filla rememorarà la seva biografia, les circumstàncies que l’han dut fins aquí. Al final de la festa iniciarà una curiosa relació amb una de les atractives amigues de la seva filla. La noia intentarà reconstruir els misteriosos “fets del 77” que canviaren per a sempre la vida d’en Jordi... (possible escrit de solapa).
Tècniques:
Dietari, conte, apunt de bloc, tràveling, anàlisi comparativa, costumisme, diàlegs, epifanies, fitxes, novel·la, llistes, suspens, cronologia, collage, transcripció de soliloqui, catecisme, vista d’ocell, grans moments de la història de la Humanitat...
Frase crucial i comentari de text:
“—Ja sé com escriure —continua ella—, només em falta una història. Mira, m’encanten les simetries ocultes, les llistes, els capítols rizomàtics. Per damunt de tot, adoro els epílegs. Sóc barroqueta sense arribar a la tematització de la forma, que diria Ruffinelli. Trobo correcte suspendre la incredulitat del lector, ma non troppo. El que no suporto és tota aquesta porqueria de plantejament-nus-desenllaç… És com el cul. M’entens o no?”
Aquesta declaració d’intencions que fa la Halley sobre la novel·la que vol escriure descriu exactament el llibre que estem llegint (i que acabarà escrivint). Compareu amb el final d’Una tempesta d’Imma Monsó, en el qual la protagonista decideix fer una novel·la amb els fets que li han succeït durant les pàgines anteriors.
El que menys m’ha agradat:
L’ús de noms d’artistes, programes de televisió, marques i altres referents culturals per a descriure els personatges és un recurs que queda indissolublement lligat a una època determinada i, per tant, amb data de caducitat. D’aquí uns pocs anys, qui recordarà Victoria Vera, Ned Flanders o Midge Ure?
La visió estereotipada (o potser caricaturesca) dels joves que ara tenen uns 20 anys. Encara que, si suposem que la novel·la l’ha escrit realment la Halley, potser hi ha grans dosis d’autoironia (definitivament, en Pagès Jordà és un tio llest).
Les infreqüents frases adreçades al lector (escrites entre claudàtors). Una picada d’ullet postmoderna i innecessària [ho estic fent bé, fins ara?].
El que no sé si...:
Tot i agradar-me les llistes, cal ser exhaustiu? Si es mencionen els “new romantics”, és necessari citar una a una totes les bandes d’aquest moviment?
El que més m’ha agradat:
El maneig de la trama, els seus girs imprevistos (la meva sinopsi de l’argument no fa justícia a tot el que el llibre conté), la frescor i varietat de registres del seu llenguatge, la generositat i ambició amb el que està escrit.
Valoració final:
Una excel·lent experiència lectora que fa breus les seves 500 pàgines. Molt recomanable.
Etiquetes: crisi dels 40, inventari generacional, Figueres, ella és molt més jove que ell, etiquetes.
Caram, quin comentari tan ordenadet i tan... escolar. Ja es veu que feies cas a classe, quan calia fer fitxes de llibres. Potser el posaré a la pila i tot, ves que et dic.
ResponEliminaFerran, sóc el David Bowie de la crítica literària, un camaleó de colors incerts. Posa'l a la pila, consell d'amic.
ResponEliminaSeñor Allau, ¿Midge Ure? No es que nadie se vaya a acordar de él dentro de poco, si es que casi nadie se acuerda de John Foxx hoy mismo.
ResponEliminaLos New Romantics, ¿tan exhaustiva puede ser una lista? No eran tantos.
Me apunto la novela, y le agradezco la recomendación. Un placer leerle.
ostres,m'has fet entrar ganes de llegir-la
ResponEliminaal menys ja se el que hi trovare..i sona interesant, a mes de casa meva.;-)
bon dia, allau
a., els New Romantics eren 5 o 6, a la novel·la els trobaràs tots. I gràcies!
ResponEliminaBon dia, Sargantana! Si coneixes bé Figueres, te la recomano doblement.
ResponEliminaquin descans! si ja ho has fet tu i en parles bé, potser algun dia, quan el llibre em trobi, faré el gest de prendre'l :) [no m'hi cap res més a la tauleta de nit :P]
ResponElimina...hi surten els Adam ans the ants?
ResponEliminaClídice, és un llibre gruixut; tal com tens la tauleta de nit te la podria enfonsar.
ResponEliminaHi surten, Robert, hi surten. De fet, hi surt pràcticament tothom.
ResponElimina..ostres això no m'ho perdo. Gracies per la informació...
ResponEliminaCapit el sentit d'aquest Ull de Déu.2; tot un fer l'ullet com cal.
ResponEliminaO bé l'obscenitat geogràfica d'ara -la que mostra en primer pla tot el intríngulis de la terra-, o bé l'eròtica poètica d'un món poc més que suggerit...
Sí: estem perdent bous i esquelles!
Girbén, la il·lustració no és gratuïta, perquè el castell i l'aqüeducte tenen molta importància a la novel·la. Però millor Eduard Imhof, oi?
ResponEliminaperò...és una novel.la que existeix de veritat? no és una brometa d'eixes teues que jo hi caic sempre?
ResponEliminade totes maneres jo no oblidaré mai Ned Flanders...
No he llegit la novel·la del Pagès, però vaig entendre el paper que hi tenia el Castell de Figueres en una crítica del Guillamón.
ResponEliminaAfegiré que molts dels merescuts mèrits de l'ICC provenen d'haver pres com a referència l'escola cartogràfica suïssa, amb el gran Imhof al capdavant.
Maria, aquest cop va de bo:
ResponEliminahttp://www.editorialempuries.cat/ca/llibre/els-jugadors-de-whist_11230.html
I potser Ned Flanders era un mal exemple, perquè ja és un clàssic.
De les moltes lectores que sóc, en aquesta novel·la ha guanyat, per golejada, una de les que menys m'agrada ser: la lectora sentimental.
ResponEliminaHo confesso, m'ha pogut l'inventari generacional.
D'aquí pocs anys, li caldran 500 pàgines + de notes a peu d'ídem, per tal de contextualitzar les referències. Però a mi plin, que jo he fet un repàs (en les dues accepcions del terme) kepaké.
[ho has fet molt bé]
Matilde, aquest és el problema amb aquest tipus de novel•les, que per gaudir-les plenament cal haver nascut als anys 50/60 del segle passat.
ResponEliminaDit així sona a fa mooollttt de temps. Ai.
ResponEliminaMés coincidències: justament el cap de setmana passat vaig començar a llegir aquesta novel·la!
ResponEliminaAra la reemprendré amb més entusiasme.
Feliç sant Josep.
CarmeT
Benvolguda CarmeT, jo crec que t'agradarà o que almenys t'interessarà la seva dinàmica estructura. I gràcies, ara felicito el noi de part teva.
ResponElimina