dijous, 18 de març de 2010

Whist: fitxa


El castell de Sant Ferran vist a Google Earth (l'Ull de Déu 2.0)

“Els jugadors de whist”, de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) Primera edició: setembre del 2009. Quarta edició, revisada: febrer del 2010. Editorial Empúries de Barcelona.

Sinopsi:
Jordi és un fotògraf de bodes entrat a la quarantena, distanciat de la dona i en plena crisi de maduració. Durant la llarga jornada del casament de la seva filla rememorarà la seva biografia, les circumstàncies que l’han dut fins aquí. Al final de la festa iniciarà una curiosa relació amb una de les atractives amigues de la seva filla. La noia intentarà reconstruir els misteriosos “fets del 77” que canviaren per a sempre la vida d’en Jordi... (possible escrit de solapa).

Tècniques:
Dietari, conte, apunt de bloc, tràveling, anàlisi comparativa, costumisme, diàlegs, epifanies, fitxes, novel·la, llistes, suspens, cronologia, collage, transcripció de soliloqui, catecisme, vista d’ocell, grans moments de la història de la Humanitat...

Frase crucial i comentari de text:
“—Ja sé com escriure —continua ella—, només em falta una història. Mira, m’encanten les simetries ocultes, les llistes, els capítols rizomàtics. Per damunt de tot, adoro els epílegs. Sóc barroqueta sense arribar a la tematització de la forma, que diria Ruffinelli. Trobo correcte suspendre la incredulitat del lector, ma non troppo. El que no suporto és tota aquesta porqueria de plantejament-nus-desenllaç… És com el cul. M’entens o no?”

Aquesta declaració d’intencions que fa la Halley sobre la novel·la que vol escriure descriu exactament el llibre que estem llegint (i que acabarà escrivint). Compareu amb el final d’Una tempesta d’Imma Monsó, en el qual la protagonista decideix fer una novel·la amb els fets que li han succeït durant les pàgines anteriors.

El que menys m’ha agradat:
L’ús de noms d’artistes, programes de televisió, marques i altres referents culturals per a descriure els personatges és un recurs que queda indissolublement lligat a una època determinada i, per tant, amb data de caducitat. D’aquí uns pocs anys, qui recordarà Victoria Vera, Ned Flanders o Midge Ure?

La visió estereotipada (o potser caricaturesca) dels joves que ara tenen uns 20 anys. Encara que, si suposem que la novel·la l’ha escrit realment la Halley, potser hi ha grans dosis d’autoironia (definitivament, en Pagès Jordà és un tio llest).

Les infreqüents frases adreçades al lector (escrites entre claudàtors). Una picada d’ullet postmoderna i innecessària [ho estic fent bé, fins ara?].

El que no sé si...:
Tot i agradar-me les llistes, cal ser exhaustiu? Si es mencionen els “new romantics”, és necessari citar una a una totes les bandes d’aquest moviment?

El que més m’ha agradat:
El maneig de la trama, els seus girs imprevistos (la meva sinopsi de l’argument no fa justícia a tot el que el llibre conté), la frescor i varietat de registres del seu llenguatge, la generositat i ambició amb el que està escrit.

Valoració final:
Una excel·lent experiència lectora que fa breus les seves 500 pàgines. Molt recomanable.

Etiquetes: crisi dels 40, inventari generacional, Figueres, ella és molt més jove que ell, etiquetes.

21 comentaris:

  1. Caram, quin comentari tan ordenadet i tan... escolar. Ja es veu que feies cas a classe, quan calia fer fitxes de llibres. Potser el posaré a la pila i tot, ves que et dic.

    ResponElimina
  2. Ferran, sóc el David Bowie de la crítica literària, un camaleó de colors incerts. Posa'l a la pila, consell d'amic.

    ResponElimina
  3. Señor Allau, ¿Midge Ure? No es que nadie se vaya a acordar de él dentro de poco, si es que casi nadie se acuerda de John Foxx hoy mismo.

    Los New Romantics, ¿tan exhaustiva puede ser una lista? No eran tantos.

    Me apunto la novela, y le agradezco la recomendación. Un placer leerle.

    ResponElimina
  4. ostres,m'has fet entrar ganes de llegir-la
    al menys ja se el que hi trovare..i sona interesant, a mes de casa meva.;-)

    bon dia, allau

    ResponElimina
  5. a., els New Romantics eren 5 o 6, a la novel·la els trobaràs tots. I gràcies!

    ResponElimina
  6. Bon dia, Sargantana! Si coneixes bé Figueres, te la recomano doblement.

    ResponElimina
  7. quin descans! si ja ho has fet tu i en parles bé, potser algun dia, quan el llibre em trobi, faré el gest de prendre'l :) [no m'hi cap res més a la tauleta de nit :P]

    ResponElimina
  8. ...hi surten els Adam ans the ants?

    ResponElimina
  9. Clídice, és un llibre gruixut; tal com tens la tauleta de nit te la podria enfonsar.

    ResponElimina
  10. Hi surten, Robert, hi surten. De fet, hi surt pràcticament tothom.

    ResponElimina
  11. ..ostres això no m'ho perdo. Gracies per la informació...

    ResponElimina
  12. Capit el sentit d'aquest Ull de Déu.2; tot un fer l'ullet com cal.
    O bé l'obscenitat geogràfica d'ara -la que mostra en primer pla tot el intríngulis de la terra-, o bé l'eròtica poètica d'un món poc més que suggerit...
    Sí: estem perdent bous i esquelles!

    ResponElimina
  13. Girbén, la il·lustració no és gratuïta, perquè el castell i l'aqüeducte tenen molta importància a la novel·la. Però millor Eduard Imhof, oi?

    ResponElimina
  14. però...és una novel.la que existeix de veritat? no és una brometa d'eixes teues que jo hi caic sempre?

    de totes maneres jo no oblidaré mai Ned Flanders...

    ResponElimina
  15. No he llegit la novel·la del Pagès, però vaig entendre el paper que hi tenia el Castell de Figueres en una crítica del Guillamón.
    Afegiré que molts dels merescuts mèrits de l'ICC provenen d'haver pres com a referència l'escola cartogràfica suïssa, amb el gran Imhof al capdavant.

    ResponElimina
  16. Maria, aquest cop va de bo:

    http://www.editorialempuries.cat/ca/llibre/els-jugadors-de-whist_11230.html

    I potser Ned Flanders era un mal exemple, perquè ja és un clàssic.

    ResponElimina
  17. De les moltes lectores que sóc, en aquesta novel·la ha guanyat, per golejada, una de les que menys m'agrada ser: la lectora sentimental.
    Ho confesso, m'ha pogut l'inventari generacional.
    D'aquí pocs anys, li caldran 500 pàgines + de notes a peu d'ídem, per tal de contextualitzar les referències. Però a mi plin, que jo he fet un repàs (en les dues accepcions del terme) kepaké.

    [ho has fet molt bé]

    ResponElimina
  18. Matilde, aquest és el problema amb aquest tipus de novel•les, que per gaudir-les plenament cal haver nascut als anys 50/60 del segle passat.

    ResponElimina
  19. Dit així sona a fa mooollttt de temps. Ai.

    ResponElimina
  20. Més coincidències: justament el cap de setmana passat vaig començar a llegir aquesta novel·la!
    Ara la reemprendré amb més entusiasme.
    Feliç sant Josep.
    CarmeT

    ResponElimina
  21. Benvolguda CarmeT, jo crec que t'agradarà o que almenys t'interessarà la seva dinàmica estructura. I gràcies, ara felicito el noi de part teva.

    ResponElimina