dilluns, 8 de març de 2010

Autòpsia d’un best-seller


Sabeu que no sóc lector de best-sellers, però si em cau algun a les mans, no li faig fàstics. Hi ha quelcom de fascinant en aquesta resposta pavloviana que fa salivar els lectors davant d’un bon grapat de pàgines impreses llestes per ser devorades.

A les darreres festes em van regalar una novel·la policíaca de Michael Connelly, de títol “The Closers” (“Último recurso”, Zeta Bolsillo, 2007). No, no és Dan Brown, ni tan sols Larsson, no arriba dignificat per cap coartada cultural ni pel recolzament d’un guru com Vargas Llosa, diguem que es tracta d’un best-seller de segon nivell; però al seu país d’origen arrasa el mercat i crec que mereix algunes consideracions disperses. Recullo aquí aquestes notes:

a) Per què l’edició espanyola maltracta tant els best-sellers de segona? Des de la portada ja proclamen que es tracta de literatura barata. En el món anglosaxó qualsevol producte de consum presenta una dignitat estètica que no reca d’ensenyar en públic.
b) Un lloc comú del gènere policíac: l’investigador amenaçat amb ser separat de la seva investigació per motius de procediment. Com que sovint es tracta de detectius protagonistes d’una llarga sèrie de novel·les (aquí el detectiu Harry Bosch ja va per la seva onzena aventura), i que sempre acaben atrapant els malfactors a la darrera plana, arribes a preguntar-te si algú té memòria històrica en aquest univers literari.
c) “Page turner” és l’assistent del pianista que li va passant les pàgines de la partitura. També s’anomenen així aquells llibres que t’obliguen a llegir irresistiblement una pàgina més abans d’anar a dormir. Amb el resultat final que potser ni dormiràs, ni acabaràs el llibre fins dues nits d’insomni després.
d) Típic del gènere negre, les frases contundents i enginyoses (fa vint anys): “M’agrada el cafè negre, del mateix color que els meus col·legues”. Frase que lliga amb...
e) El toc políticament correcte: la millor amiga del protagonista és negra i lesbiana, encara que s’hagi de descobrir entre línies.
f) Claredat en l’exposició, tot en ordre, repetir-ho si és precís. Que el lector, fins i tot el més distret (o el més burro), sàpiga sempre on es troba.
g) Demostrar la base documental, tota fonamentada en fets reals. Descripció acurada del funcionament de la policia de Los Angeles. El lector sent que, apart de divertir-se, aprèn. “Basat en fets reals” és un plus.
h) El toc emotiu de telefilm de migdiada: el dur detectiu que fa temps que no veu la seva filla i l’enyora (coses del divorci, especialment si l’ex ha escapat a una altra ciutat). Malgrat tot, la vida personal dels protagonistes és només un subtext llunyà, aquí importa la investigació, no ho confonguem amb un Camilleri.
i) Un passat a la guerra del Vietnam. Clixé.
j) Bons i dolents. Res entremig. Policies corruptes, jutges insubornables, o a l’inrevés. Sempre et queda l’opció de creure en una part del sistema i rebutjar la resta.
k) Un termini temporal: demostra’m això abans de 24 hores, diu el cap de policia, si no, et fotré. Amb aquests mecanismes es basteix el suspens.
l) Acceleració: la novel·la comença parsimoniosament, però de forma ben calculada, els esdeveniments s’acumulen i adquireixen densitat a mesura que ens apropem a la conclusió.
m) Tara Wood és una de les amigues de la víctima. Per diversos motius no se l’arriba mai a entrevistar. Sospites que ella guarda la clau del misteri. A la meitat del llibre, l’autor s’oblida d’ella i ja no se’n parla més. Descurança (potser aquests artefactes tan “pensats” no són tan perfectes com ens volen fer creure).
n) Desenllaç mitjanament sorprenent. Les motivacions del criminal no s’expliciten gaire. Murder by numbers.

Un cop acabada la lectura (400 pàgines en tres dies, que n’aprengui en Grossman!), m’he quedat tan ample com si hagués vist un telefilm d’havent dinat. O sigui que ben poca cosa, però mentre la contemplació de sèries televisives a l’autobús continuï sent tan complicada, aquesta mena de llibres tindran alguna raó d’existir.

6 comentaris:

  1. Em penso que em copio l'informe de l'autòpsia i me'n vaig a escriure un bestseller (català). Ja parlarem de beneficis i drets d'autor.

    ResponElimina
  2. Lluís, millor que l’escriguis directament en anglès i després te’l fas traduir.

    ResponElimina
  3. gairebé t'has descuidat de fer el rotet al final :D hihihihi un "uoooooaaaaiiii" i els estiraments corresponents haguéssin quedat bé també :)

    I és que hi ha best-sellers, best-sellers i cagamandúrries. I res millor que un d'aquests que no et volen fer combregar amb rodes de molí, ni amb columnes catedralícies, ni còdex indexifrables, ni viatges iniciàtics :)

    ResponElimina
  4. Completament d’acord, Clídice, aquests no enganyen.

    ResponElimina
  5. Gràcies pel teu bloc, company. Estic més o menys al començament del segon terç de 'The Brass Verdict' (2008), traduït al català com a 'El veredicte de llautó' (sense comentaris). Fins ara, no està malament. És la primera novel·la de Connelly que llegeixo i encara no en tinc cap opinió formada. Tampoc sé ben bé què és un best-seller. Com que veig que en parles com si fós un autèntic gènere literari, m'agradaria que provessis de definir-lo. Espero que no et faci mandra. Gràcies.

    ResponElimina
  6. Gràcies a tu, Uberto. No pretenia fer cap anàlisi del què és un best-seller. Només es tracten de notes disperses de lectura d’un tipus de llibres que no llegeixo gaire sovint.
    Però, si em demanes una definició, faré el que pugui. D’entrada “best-seller” vol dir “el que millor es ven”, o sigui que es pot aplicar a qualsevol títol que hagi gaudit d’un gran èxit comercial. En aquest sentit, l’epítet té un valor quantitatiu que no ens diu res del seu contingut i pot incloure tant obres amb ambició literària (el famós “El nom de la rosa” d’Eco) com un recull de conyetes lleugeres d’algun presentador televisiu.
    En un sentit més restrictiu, que és el que jo aplico i al que crec que es poden adscriure les novel•les de Connelly, un “best-seller” és un llibre que des de la seva concepció està pensat amb la intenció d’assolir un gran èxit de vendes. Em diràs que tot escriptor somia en ser el primer dels rànquings; però els autèntics escriptors de “best-sellers” no es refien de la sort o de la benevolència del públic, sinó que es valen d’estratègies d’eficàcia provada per aconseguir els seus fins. Per exemple:
    - Un ritme intens, una peripècia plena d’esdeveniments (evitar l’excés de descripcions, la introspecció, la morositat).
    - Una trama intrigant, que convida a continuar llegint fins el final.
    - Un llenguatge que no presenti dificultats per un lector mig.
    - Donar sempre el que el lector vol, no defraudar-lo en les seves expectatives (si és una novel•la policíaca, cal que hi hagi morts violentes).
    - Absència d’ambigüitats morals: la ratlla entre el bé i el mal, i qui queda a cada costat, ha de ser molt clara...
    En qualsevol cas, pensa el que vulguis, no sóc cap expert, només un altre lector.

    ResponElimina