Com qualsevol consumidor seriós de cinema, respecto molt el treball dels compositors de bandes sonores, però no en sóc un àvid col·lecionista: rarament adquireixo “el disc de la pel·lícula”, a menys que la seva música m’hagi cridat l’atenció molt especialment. D’entre tots els escriptors de música pel cinema no n’hi ha cap que conciti en mi una adhesió més incondicional que Carter Burwell. Fins i tot en pel·lícules de les que desconec l’autor de la banda sonora, de seguida sóc capaç de reconèixer si l’ha firmat en Burwell. Suposo que la seva sensibilitat deu harmonitzar bé amb la meva, en això de les afinitats musicals no cal donar-hi més voltes. Que sigui pràcticament el meu coetani (va néixer a New York un 18 de novembre de 1955) o que en el principi de la seva carrera es dediqués al desenvolupament de software, són circumstàncies fortuïtes que no tenen perquè explicar res.
De fet, Burwell compta amb escassos estudis musicals clàssics, tot i que havia tocat en diverses bandes durant la seva joventut. Va ser de forma casual que algú el posà en contacte amb uns cineastes desconeguts de nom Joel i Ethan Coen l’any 1984. Carter presentà unes maquetes que no van acabar de convèncer els directors, ja que continuaren intentant-ho amb altres compositors. Finalment, fracassades les alternatives, els Coen retornaren a Burwell i li demanaren que completés la banda sonora en tres setmanes. La pel·lícula era “Blood simple”, un “neo noir” extremadament violent, sec i sarcàstic que va llençar a la fama internacional els germans de Minnesota i, de retruc, va capgirar la carrera de Burwell.
Recordo perfectament aquella nit al difunt cinema Capsa, els fars d’un cotxe il·luminant una carretera nocturna i aquella música austera i ominosa com les planes de Texas. Amor a primera oïda.
De fet, Burwell compta amb escassos estudis musicals clàssics, tot i que havia tocat en diverses bandes durant la seva joventut. Va ser de forma casual que algú el posà en contacte amb uns cineastes desconeguts de nom Joel i Ethan Coen l’any 1984. Carter presentà unes maquetes que no van acabar de convèncer els directors, ja que continuaren intentant-ho amb altres compositors. Finalment, fracassades les alternatives, els Coen retornaren a Burwell i li demanaren que completés la banda sonora en tres setmanes. La pel·lícula era “Blood simple”, un “neo noir” extremadament violent, sec i sarcàstic que va llençar a la fama internacional els germans de Minnesota i, de retruc, va capgirar la carrera de Burwell.
Recordo perfectament aquella nit al difunt cinema Capsa, els fars d’un cotxe il·luminant una carretera nocturna i aquella música austera i ominosa com les planes de Texas. Amor a primera oïda.
El problema de les músiques per a pel·lícules és que a vegades depenen massa del tempo de la imatge. Això que també és una virtut fa que la música de Carter Burwell que estic escoltant per l'Spotyfi tingui moments d'un gran lirisme i altres que em costin una mica més.
ResponEliminaGalde, fes-me cas, i no t'escoltis res més que el que jo publiqui. Burwell rules!
ResponEliminaNo recordo haver pensat mai a la banda sonora a cap pel•lícula dels Cohen, llevat de aquella dels presoners, “O brother, where art thou”. I deuen ser bones, perquè no assabentar-se ja es molt…
ResponEliminaVaig veure no fa gaire "Blood Simple" als Verdi, i a les acaballes, la escena a la que la llum sort per els foradets que les bales han fet a la paret, me’n vaig adonar de que ja la havia vist. Un del primers preocupants símptomes de senilitat, de veritat. Però jo no freqüentava gaire el CAPSA, i crec que la primera vegada també va ser als Verdi.
Havia estat poques vegades al Capsa, tot i ser un cinema quasi mític. Potser vaig néixer un pèl tard, i jo he sigut més de Verdi (tot i que m'he assegut al Maldà més de cent cops, possiblement). I potser sempre he sentit un prejudici "de classe" per l'Eixample barceloní. Tot i això, mira, he viscut un temps al carrer Aribau...
ResponEliminaDe manera que Blood Simple vaig veure-la allà al carrer del Pi. Això sí: violenta, seca i dura. Em sap greu que els Coen hagin perdut aquella contundència...
José Luis, precisament la banda sonora d'"O brother" es compon gairebé de cançons i va ser produïda per T-Bone Burnett o sigui que la intervenció de Burwell és mínima.
ResponEliminaLluís, jo això dels prejudicis pels cinemes no ho entenc gaire. El Capsa també havia estat teatre. Recordo haver-hi vist "Mary d'Ous" dels Joglars i "El retaule del flautista", i concerts de Julia León o d'Ia i Batiste.
ResponEliminaClar, per això mateix ho deia. Oh brother es també un homenatge als orígens del blues, i aquí va passar quasi desapercebuda mentre que el disc es va vendre molt als USA
ResponEliminaAcabo de veure el remake xinès de Blood Simple, fet per Zhang Yimou, titulat A Woman, a Gun and a Noodle Shop. No té la música de Carter Burwell (de fet, quasi no té música) però té la seva gràcia. L'ha portat més cap al costat paròdic, quasi vodevilesc, i la veritat és que sorpren bastant. Us la recomano, si en teniu ocasió.
ResponEliminaPostada a un apunt passat:
ResponEliminaAcabo de llegir l'article de la Milagros Pérez Oliva i, com quasi sempre que la llegeixo, la veig o la sento, difícilment hi podria estar més d'acord.
Era un comentari marginal, això dels meus prejudicis. Per sort o per desgràcia, la vida me'ls va esgarrapant tots.
ResponEliminaJordi, se'm va escapar en el seu moment, però miraré de repescar-la.
ResponEliminaBrian, també l'he llegida i estic força d'acord, no he entès, però, perquè ho ha titulat "A favor de Cercas..."
ResponEliminaPer sort, Lluís, per sort...
ResponEliminaQue no sigui una ironia, el títol de la Milagros Pérez...clar que la teva resposta a en Brian també podria ser-ho. Si no poseu allò de ;), no hi ha qui us entengui.
ResponEliminaMati, de la Milagros no responc, per part meva cap ironia. I tens raó que no hi ha qui ens entengui.
ResponElimina