dijous, 3 de febrer de 2011

D’esperances, les justes (2 de 2)

“Grans esperances” gaudeix d’una construcció impecable: tres parts de 20 capítols cadascuna. La primera està dedicada a la infantesa i joventut de Pip al poble, la segona narra la seva arribada a Londres i la seva dissipada vida de nou ric, la tercera ens detalla la imparable destrucció de totes les seves esperances. Ja els primers capítols són un model de gradació dramàtica: a penes se’ns ha presentat el protagonista, quan ja s’esdevé l’esglaiadora escena en el cementiri de l’encontre amb el presidiari fugat. Segueix el suspens amb el robatori de queviures i la nova cita amb el pròfug. A continuació hi ha el còmic sopar de Nadal a casa dels Gargery i en el seu moment culminant l’aparició dels soldats. I remata aquesta brillant seqüència d’episodis l’expedició nocturna entre la boira a la caça dels fugitius, una escena d’un poder visual que sembla fer innecessària la invenció del cinema.

Com és freqüent en l’autor, la descripció de la infantesa de Pip és del tot versemblant i retrata molt bé les pors, les petites mentides i els fingiments en els que poden caure les criatures per tal de fer-se estimar. Entre altres moltes altres coses, el llibre es pot llegir com la gènesi d’un petit esnob i també com la crònica d’un desarrelament. O la d’un desclassament, perquè la diferència de classes és un tema recurrent, sobretot en boca dels personatges més reprovables.

Però “Grans esperances” també és pot llegir com un conte de fades pervers, una versió de la Ventafocs invertida, on la bruixa i la madrastra tenen els papers canviats. Alguns dels seus personatges gaudeixen d’una dimensió més arquetípica que real, com la senyoreta Havisham, la dona abandonada el dia del seu casament i que, vestida amb la roba de núvia, conviu al llarg dels anys amb les restes del seu banquet nupcial. O Stella, l’òrfena educada per enamorar els homes, tot odiant-los, i aprofitar-se’n d’ells. O encara Mr. Jaggers, l’insondable advocat sense sentiments aparents.

I encara que la novel·la contingui fosques escenes gravades a l’aiguafort, com totes les que succeeixen als bromosos aiguamolls i a la persecució final al llarg del Tàmesi, també hi ha moments de comèdia deliciosament encertats. Res no retrata millor l’esnobisme de Pip que la franca riota que fa l’aprenent del sastre pels seus vestits nous, o el terror al que el sotmet el seu superflu criat. L’idil·li entre John Wemmick (una mena de Jekyll i Hyde, que té dues personalitats, una de laboral i una de privada) i Miss Skiffins és un altre gran moment de comèdia discreta.

Deia ahir que el cor de la novel·la és molt gran, potser perquè Pip ens parla en tot moment, de tu a tu, amb el cor (fet miques) a la mà. Però ell no és l’únic. Herbert Pocket, com a amic del protagonista, no pot ser un inútil més encantador. El presidiari Magwitch, una figura en principi negativa, es redimeix de forma creïble i, a més, per les raons correctes. I llavors ens queda l’admirable Joe Gargery, el ferrer analfabet que a penes sap expressar-se, però que té el cor ben posat allà on hi ha de ser. Joe és el testimoni de l’esperit profundament democràtic de Dickens, l’home senzill que sempre té raó, però que mai no vol imposar-la i que acaba sent el vencedor moral de la novel·la. 

Per cert, la tradició ha sancionat la traducció del títol com a “Grans esperances”, tot i que jo em pregunto si no seria més apropiat “Grans expectatives”. Al cap i a la fi es vol referir a la confiança que dipositen molts dels personatges, incloent-hi el protagonista, en les futures bondats de la seva carrera: allò que se sol dir, que el noi “promet” molt. I parlant de traduccions, en català només disposem de la traducció de Josep Carner. No se la recomanaria a ningú que vulgui entendre i gaudir de l’obra original, millor que acudiu a alguna traducció en castellà (les quals confesso que no conec). En dies propers m’esplaiaré sobre la qüestió Carner, tot mirant de fer la mínima sang possible.

10 comentaris:

  1. No en facis sang d'en Carner home :) això del "noi promet molt" em recorda les meves notes de monges, vaja, que les senyores devien estar imbuïdes de l'esperit Dickens i total pa ná :D

    ResponElimina
  2. M'alegro molt d'haver esperat fins el setembre passat per començar a llegir Dickens. No hi ha millor manera d'acostar-se a un autor, que fer-ho acompanyada d'algú que l'estima. Gràcies, te'n dec una (o dues o tres, va savoir).
    I parlant de Carner [mmm...], bé, de fet millor que m'ho deixi córrer. No sóc rancuniosa de mena, però encara no li he pogut perdonar.

    ResponElimina
  3. huas huas huas huas aiiiii que em pix de la rissssss! acabo de mirar la meva base de dades i resulta que vaig llegir-ne la traducció catalana el 2005, aprofitant que el Periodico la va editar en format "que no el vegin les visites" :D ja deia jo que em sonava! tic fatal, però fatal de fatal eh! que si no m'ho diu el pessé ja no sé que coi he llegit :D

    ResponElimina
  4. Espero amb delit els teus comentaris sobre en Carner. Recordes la polèmica que van engegar els Imparables, en Subirana, etc a l'Avui fa uns anys? Frase memorable de l'Alzamora: "El ´Nabí' és un nyap il·legible". Memorable...
    http://www.lletres.net/pla/Alcamora-Carner.html

    ResponElimina
  5. Carner escriptor és un altre tema. Molts dels imparables se'l carregaven i no l'havien llegit, crec. Jo tinc les meves diferències amb en Carner traductor, consti.

    ResponElimina
  6. Vaja… estava esperant que em recomanessis traducció, i veig que m’hauré de espavilar. Però la llegiré, segur.

    ResponElimina
  7. “Les falses esperances de la Clídice”... sort que existeixen els PCs que, si no, viuries en un bucle.

    ResponElimina
  8. Gràcies, Matilde, per les flors i disculpa’m el traductor.

    ResponElimina
  9. Tirant, no em confonguis amb un imparable: jo en Carner el respecto molt, només li discuteixo algunes traduccions.

    ResponElimina
  10. Em sap greu, José Luís, però només l’he llegida en anglès i en català.

    ResponElimina