Les relatives esperances de Carner (1 de 2)

Escena de "Great Expectations" de David Lean.

Caldrà que aclareixi d’entrada que aquí em limitaré a parlar de les meves impressions sobre la traducció que va fer Josep Carner de la novel·la “Great Expectations”. No tinc res en contra, ni personalment, ni literàriament, envers la figura del poeta. No voldria que se’m confongués amb cap rebequeria endogàmica i mig parricida, com la d’aquells “imparables” que a dia d’avui ja han parat i semblen estar perfectament instal·lats al nostre ecosistema literari.

Josep Carner, que ja havia traduït el 1918 “Una cançó nadalenca”, va dur a terme entre 1928 i 1931 la traducció de tres de les novel·les més importants de Dickens per a la col·lecció “A tot vent”: “Pickwick”, “David Copperfield” i “Grans esperances”. Si bé, l’aparició de “Copperfield” quedà postergada fins els anys 60, la publicació de “Pickwick” el 1931 i “Grans Esperances” el 1934 foren rebudes amb unànimes reaccions extàtiques per part de la crítica.

Cal situar, però, aquesta resposta en el seu context temporal. La publicació d’aquestes dues novel·les cabdals coincidia amb la culminació del procés normalitzador fabrià i el que necessitava ara la llengua eren models literaris en els quals es posés en pràctica la nova gramàtica, tot demostrant a la vegada les immenses possibilitats plàstiques del català. No sorprèn doncs que, en detriment de traduccions més funcionals com la de Pau Romeva a “Oliver Twist”, es preferís adreçar l’elogi a un traductor “creatiu” que, com Carner, semblava més interessat en explorar els límits de la llengua de destí que en respectar el to de l’original. No voldria fer entendre amb això que el poeta fos poc respectuós amb el novel·lista, ja que Carner era un dickensià de cor i “Grans Esperances” una de les seves novel·les favorites, però qüestions d’estratègia cultural afavoriren la recepció de les seves experimentacions lingüístiques per sobre de la fidelitat a les fonts. Diré en defensa de Carner que la possibilitat d’actuar com un alquimista a partir de la tot just renovada llengua fabriana devia de ser una temptació a penes resistible per un artista com ell.

La reputació de la traducció carneriana es mantingué impol·luta, potser per mimetisme, encara que els temps anessin canviant. La reedició de 1970 de “Pickwick”, la que em va correspondre per edat, fou rebuda amb tanta satisfacció com el 1931. Joan Triadú, al pròleg de 1985 de “Grans Esperances”, repetia allò de “Dickens traduït per Carner, és Dickens per partida doble” i encara Jordi Llovet fa quatre dies afirmava a EL PAÍS que les versions del Príncep són un bagatge imprescindible per a qualsevol ciutadà il·lustrat.

Però a finals del segle XX el català es trobava en una situació molt diferent a la dels anys 30: l’alfabetització del país era pràcticament completa, existia una escola que ensenyava la llengua i uns mitjans de comunicació massiva (especialment TV3) que havien establert uns estàndards. Foren els anys, recordem-ho, d’aquella disputa peregrina sobre el “català light” que implícitament s’oposava al català carnerià. La teoria de la traducció també havia avançat enormement i certes arbitrarietats semblaven imperdonables. Aparegueren veus crítiques que trobaren Carner incomprensible, inútilment complicat, elitista i traïdor, en definitiva, dels originals que traduïa.

Potser qui millor resol aquest debat és Joan Fuster, qui en el seu pròleg a “Les bonhomies” (del 1964) escriu:

Per a ell, la traducció és —si val la fórmula— un fi en ella mateixa: l’oportunitat d’un treball sobre l’idioma pel goig i el gaudi d’experimentar-ne els límits, les opcions i les sorpreses. El text original, amb això, queda sobrepassat per la seva rèplica vernacla. Si jo fos afeccionat als vaticinis, no m’estaria de predir que els nostres lectors del futur s’acostaran al David Copperfield carnerià, no tant per llegir Dickens, com per llegir Carner: o millor encara, per llegir l’«idioma» de Carner. I no perdrien el temps, posat que ho fessin.

Carner en el seu dia havia fet una aposta arriscada, i això és sempre d’admirar, però els temps li havien jugat una mala passada i l’havien abandonat.