dimarts, 8 de febrer de 2011

Les relatives esperances de Carner (1 de 2)

Escena de "Great Expectations" de David Lean.

Caldrà que aclareixi d’entrada que aquí em limitaré a parlar de les meves impressions sobre la traducció que va fer Josep Carner de la novel·la “Great Expectations”. No tinc res en contra, ni personalment, ni literàriament, envers la figura del poeta. No voldria que se’m confongués amb cap rebequeria endogàmica i mig parricida, com la d’aquells “imparables” que a dia d’avui ja han parat i semblen estar perfectament instal·lats al nostre ecosistema literari.

Josep Carner, que ja havia traduït el 1918 “Una cançó nadalenca”, va dur a terme entre 1928 i 1931 la traducció de tres de les novel·les més importants de Dickens per a la col·lecció “A tot vent”: “Pickwick”, “David Copperfield” i “Grans esperances”. Si bé, l’aparició de “Copperfield” quedà postergada fins els anys 60, la publicació de “Pickwick” el 1931 i “Grans Esperances” el 1934 foren rebudes amb unànimes reaccions extàtiques per part de la crítica.

Cal situar, però, aquesta resposta en el seu context temporal. La publicació d’aquestes dues novel·les cabdals coincidia amb la culminació del procés normalitzador fabrià i el que necessitava ara la llengua eren models literaris en els quals es posés en pràctica la nova gramàtica, tot demostrant a la vegada les immenses possibilitats plàstiques del català. No sorprèn doncs que, en detriment de traduccions més funcionals com la de Pau Romeva a “Oliver Twist”, es preferís adreçar l’elogi a un traductor “creatiu” que, com Carner, semblava més interessat en explorar els límits de la llengua de destí que en respectar el to de l’original. No voldria fer entendre amb això que el poeta fos poc respectuós amb el novel·lista, ja que Carner era un dickensià de cor i “Grans Esperances” una de les seves novel·les favorites, però qüestions d’estratègia cultural afavoriren la recepció de les seves experimentacions lingüístiques per sobre de la fidelitat a les fonts. Diré en defensa de Carner que la possibilitat d’actuar com un alquimista a partir de la tot just renovada llengua fabriana devia de ser una temptació a penes resistible per un artista com ell.

La reputació de la traducció carneriana es mantingué impol·luta, potser per mimetisme, encara que els temps anessin canviant. La reedició de 1970 de “Pickwick”, la que em va correspondre per edat, fou rebuda amb tanta satisfacció com el 1931. Joan Triadú, al pròleg de 1985 de “Grans Esperances”, repetia allò de “Dickens traduït per Carner, és Dickens per partida doble” i encara Jordi Llovet fa quatre dies afirmava a EL PAÍS que les versions del Príncep són un bagatge imprescindible per a qualsevol ciutadà il·lustrat.

Però a finals del segle XX el català es trobava en una situació molt diferent a la dels anys 30: l’alfabetització del país era pràcticament completa, existia una escola que ensenyava la llengua i uns mitjans de comunicació massiva (especialment TV3) que havien establert uns estàndards. Foren els anys, recordem-ho, d’aquella disputa peregrina sobre el “català light” que implícitament s’oposava al català carnerià. La teoria de la traducció també havia avançat enormement i certes arbitrarietats semblaven imperdonables. Aparegueren veus crítiques que trobaren Carner incomprensible, inútilment complicat, elitista i traïdor, en definitiva, dels originals que traduïa.

Potser qui millor resol aquest debat és Joan Fuster, qui en el seu pròleg a “Les bonhomies” (del 1964) escriu:
Per a ell, la traducció és —si val la fórmula— un fi en ella mateixa: l’oportunitat d’un treball sobre l’idioma pel goig i el gaudi d’experimentar-ne els límits, les opcions i les sorpreses. El text original, amb això, queda sobrepassat per la seva rèplica vernacla. Si jo fos afeccionat als vaticinis, no m’estaria de predir que els nostres lectors del futur s’acostaran al David Copperfield carnerià, no tant per llegir Dickens, com per llegir Carner: o millor encara, per llegir l’«idioma» de Carner. I no perdrien el temps, posat que ho fessin.
Carner en el seu dia havia fet una aposta arriscada, i això és sempre d’admirar, però els temps li havien jugat una mala passada i l’havien abandonat.

16 comentaris:

  1. En Fuster hi podia haver afegit que potser els lectors futurs fugirien de Dickens no pas per Dickens, sinó per esquivar aquest Dickens varnaculitzat que proposa el gran poeta. I per cert: quan he llegit la teva referència als imparables he sentit com si parléssis dels dinosaures. Carai, és veritat! Ara que fan articles a la premsa sembla que ja han trobat qui els pari.

    ResponElimina
  2. És curiós com aquestes traduccions de principis del s. XX són difícils, no només les de Carner, sinó de molts altres que seguien el seu tarannà.

    La pregunta és: hem perdut més d'un llençol entre bugada i bugada?

    ResponElimina
  3. Lluís, aquests imparables fa temps que han parat, però no es pot dir que estiguin aturats.

    Malgrat que em va malmetre Carroll i Dickens, encara conservo un carinyo pel gran Carner.

    ResponElimina
  4. No ho sé, Galde (crec que com les traduccions de Carner no n'hi ha cap). Però siguem pràctics: el setembre passat vaig participar en un club de lectura entorn de "Grans esperances" a la ciutat de Vic, gens sospitosa d'emprar dialectes espuris i embaratits per l'estàndard "xarnego" i televisiu. La meitat dels lectors van ser incapaços de completar la lectura, dissuadits pel cripticisme del poeta. Si aquí no falla alguna cosa, ja m'ho direu.

    ResponElimina
  5. No puc parlar amb objectivitat, pel fet que no sé anglès, però també crec que ha una gran galvana generalitzada a l'hora d'entomar textos que ofereixen dificultats als lectors del present. Sobre les formes dialectals, l'estàndard televisiu s'estén molt més enllà de Vic, actualment. Sóc molt tolerant amb la parla quotidiana però molt poc amb tot allò que faci perdre pistonada al patrimoni lingüístic.

    Tots els autors bons -originals.- ens resulten difícils amb el pas dels anys, però sembla que només 'caduquen' les traduccions, és quelcom que no he acabat d'entendre mai.

    ResponElimina
  6. Que les traductors no són fidedignes a l'originalja fa molt de temps que es va dir i es repeteix cada cop que es parla del tema així que no posaré la coneguda frase aquella de tradutore... (ep, he dit que no la posaria!)

    Allau, m'ha agradat molt la teva frase de resposta sobre els imparables. Molt fi.

    ResponElimina
  7. Júlia, no sóc dels que pensen que les bones traduccions caduquin: hi ha nombrosos exemples de traduccions fetes als anys 30 del segle XX que són perfectament llegibles. Aquí només vull insistir en l’artificiositat de la llengua que empra Carner. Demà seré una mica més concret.

    ResponElimina
  8. Eulàlia, no repetiré aquesta frase tòpica, trobo que hi ha de tot i uns paguen pels altres.

    ResponElimina
  9. No discuteixo l'obvietat: la traducció de Carner utilitza Dickens com a punt de partida per desenvolupar els seus propòsits (legítims), quan el propòsit central del traductor hauria de ser Dickens mateix, és a dir fer-nos arribar la seva sensibilitat, habilitat, aroma, essència.

    Però em revolta aquesta qualificació de "llengua difícil", que m'ha generat un munt de discussions amb companys que utilitzen aquesta etiqueta per defugir la seva mandra. Per què els nostres alumnes de batxillerat poden llegir obres en castellà "antic" (és a dir, anterior al que es parla a Gran Hermano) i tothom ho accepta i es posa en situació i, en canvi, quan es tracta de llegir en català tot són prevencions, fins i tot dels mateixos professors? Hem educat unes quantes generacions a base de lectures de Jordi Sierra i Fabra i similars, i això té un preu. No hem perdut més d'un llençol, Galderich, els hem perdut pràcticament tots i els hem substituït per uns draps de mercadillo que ens deixen els peus (i el cul) al descobert.

    I, com diu la Júlia, la pèrdua accelerada de patrimoni lingüístic arriba a tots els racons de la nostra geografia. I el pitjor és que mentre els barcelonins solem acceptar amb resignació la nostra creu, hi ha milers de cretins a la "Catalunya profunda" que parlen una bírria de patuès però encara es pensen que són els guardians de les essències pàtries.

    Au, ja m'he quedat descansat.

    ResponElimina
  10. Santi, potser m’espero a respondre’t demà. Si de moment has quedat descansat, ja està bé.

    ResponElimina
  11. Allau, bon aclariment al principi! ;-) Certament, n'esperàvem tots més d'aquests "Imparables" tot i que n'hi ha que no deceben, segons el meu parer, com en Forcano.

    Quant al tema de la traducció, quan ens trobem amb traductors/autors amb la potència d'en Carner, a vegades em pregunto si no valdria la pena que es fomentés un nou gèner literari que combinés traducció amb creativitat. Seria un gènere en el qual la traducció seria lliure i en el qual el traductor podria desenvolupar la història traduïda, no només des d'un punt de vista textual sinó també textual, per exemple. M'hi has fet pensar.

    ResponElimina
  12. ... volia dir "argumental" en el segon "textual" a la penúltima frase.

    ResponElimina
  13. Hi estic d’acord, Tirant; a mi la traducció de Carner em sembla molt bé que existeixi com obra mig autònoma, però això no treu que sigui prioritària una versió fidedigna.

    ResponElimina
  14. Aquest sempre és un tema polèmic. M'alegro que trobis que les bones traduccions 'no caduquen', malauradament hi ha un corrent d'opinió que no pensa així, imagino que de tant en tant s'ha de llançar 'la versió definitiva de...'.

    De vegades penso que voler equilibrar original i traducció,més encara quan els traductors són tan 'especials' es com voler comparar un llibre a la pel·lícula corresponent, mai s'aconseguira la igualtat però es poden aconseguir dues obres mestres.

    Hi ha traductors que han superat l'original, amb això va tenir sort Maragall, que de vegades grinyola una mica amb allò de la paraula viva i que té traduccions magnífiques i 'millores de l'original' en algun altre idioma, com ara l'italià, segons crec i recordo, que també pot ser que recordi malament, hores d'ara.

    ResponElimina
  15. Júlia, potser no és just comparar les adaptacions cinematogràfiques amb les traduccions. En el primer cas els mitjans expressius són diferents i conviden a l'adaptació, mentre que en el segon un bon traductor no s'hauria de saltar certs límits, sobretot en prosa (potser en poesia seria més permisiu). Cada llibre exigeix un nivell diferent de llenguatge i no m'agrada llegir Dickens com si es tractés de Henry James.

    ResponElimina
  16. De moment m'agrada el que diuen la Júlia i en Santi, més que res per no repetir.

    ResponElimina