Perill, ironia (1 de 2)

Aquest afer a tres bandes Rico-Cercas-Espada m’està interessant i entretenint d’allò més i, deixant de costat la personalitat i la relació entre els implicats, crec que pot ajudar-nos a reflexionar sobre qüestions més genèriques i que ens toquen més de prop. Intentaré resumir el cas per qui el desconegui i no vulgui embrancar-se en l’arbre d’enllaços.

Va començar el filòleg i acadèmic Francisco Rico amb un article a la pàgina d’opinió d’EL PAÍS. A “Teoría y realidad de la ley del fumador” Rico atacava amb vehemència la recent llei antitabac i acabava amb aquesta línia: “P.S. En mi vida he fumado un solo cigarrillo.” Jo, que no havia llegit el text (tot i que sóc fumador excessiu, intento evitar aquests textos-rabieta que solen fer aflorar el pitjor dels polemistes), me’n vaig assabentar per les cartes al director: alguns lectors es queixaven per la darrera línia de l’article, ja que és un fet notori que el senyor Rico és una autèntica xemeneia. En resposta el filòleg va defensar-se feblement, atribuint aquella postdata a l’impuls gairebé poètic de fer una broma.

Certament el senyor Rico és una figura pública coneguda i està ben documentada gràficament la seva presència perpètuament “ennuvolada”, però un mitjà d’informació general no pot donar per suposat que tots els seus lectors estan familiaritzats amb els que hi escriuen; per tant l’estirabot de l’acadèmic s’hauria de considerar com a una broma privada. Pel lector comú, que es prengui les paraules de Rico en sentit literal, quin efecte poden tenir sobre el sentit del text. Es pot argüir que si les raons exposades són sòlides, el fet que Rico sigui o no fumador no hauria d’afectar les seves conclusions. El que és indiscutible és que si l’opinador es presenta com algú que no està afectat per la llei a la que ataca, no podrem evitar investir-lo, de forma instintiva, amb una certa autoritat moral. Si resulta que ens està mentint, haurem de concloure que aquí hi ha voluntat manipuladora.

Continuem, perquè llavors apareix el novel·lista Javier Cercas, qui a les mateixes pàgines d’opinió d’EL PAÍS publica “Rico, al paredón”. Cercas intenta defensar a qui suposo que deu ser amic seu i s’embolica amb unes elucubracions al meu parer totalment errònies. El novel·lista opina que a la premsa també hi ha lloc per la creació, per l’humor i la ironia. Ho exemplifica amb les columnes sovint surrealistes de Juan José Millás, les quals ningú amb dos dits de front se les pot prendre en el seu sentit literal. Cercas titlla els que critiquen Rico com a lectors pedestres incapaços de copsar el sentit de l’humor del seu amic i després s’embolica en frases molt boniques sobre Flaubert, Shakespeare i Michelet, la veritat literària i moral per damunt de la veritat històrica o “factual”, per acabar comparant els qui no han entès la brometa de Rico al masegat clixé de l’espectador que salta per la finestra després de veure “Superman”.

No sé si a Cercas la literatura li ha begut l’enteniment, però sembla oblidar que un mitjà d’informació té uns continguts ben compartimentats, cadascun amb les seves regles. Fins i tot ell reconeix que a la secció de notícies no es pot admetre cap tipus de “llicència”. A les cròniques i a les col·laboracions literàries es pot admetre una considerable llibertat; sembla que l’únic requisit és que estiguin connectades amb un lloc i un temps que les lligui a la pròpia temporalitat de la premsa. Però als articles de la secció Tribuna (que així s’anomena la pàgina d’opinió d’EL PAÍS) cal exigir que els seus col·laboradors argumentin amb les eines de la veritat, de la seva pròpia veritat, és clar. No serà la primera ni l’última vegada que aquests creadors d’opinió utilitzin (de forma conscient o inconscient) dades incorrectes. Però, si algú els descobreix, la seva obligació és desemmascarar-los. No fem bromes, un article d’opinió no és un sonet i si hi ha un lloc on Superman vola i Rico no fuma és en el terreny de la ficció, no a les pàgines de premsa.

El tercer acte és de to més grotesc i el protagonitza Arcadi Espada des del seu bloc a El Mundo. Espada i Cercas diu que fa temps que van a la grenya i el periodista, que devia d’estar en desacord amb les teories de Cercas i la seva defensa de les bondats de la creació dins de la informació va decidir aplicar-li la seva pròpia medicina. A l’apunt d’Espada se’ns informa d’una intervenció de la policia en un prostíbul del districte madrileny d’Arganzuela i sobre com un programa de tele-escombraries havia fet públic que entre els detinguts (en qualitat de client) s’hi trobava Javier Cercas. Espada fingeix deixar enrere velles desavinences i llença una jeremiada contra aquests mitjans d’informació que no respecten la intimitat de les persones ("Que hayan arrastrado su nombre por auténticos lupanares, que no son desde luego los de Arganzuela, me llena de espanto y desprecio"). Acaba, cínicament, enviant un “fraternal abrazo a la víctima Cercas”.

Tot i que l’actuació policial a Arganzuela es produí efectivament, Cercas no es va trobar mai entre els detinguts: la ficció havia sortit de la ment del senyor Espada amb la doble intenció de rebatre les tesis de “Rico al paredón” i de passada esquitxar de fang el seu adversari. Jo tampoc estic d’acord amb Cercas, però trobo els mitjans d’Espada execrables. L’home és un mal bitxo, deixem-ho així.