dijous, 17 de febrer de 2011

Perill, ironia (1 de 2)

Aquest afer a tres bandes Rico-Cercas-Espada m’està interessant i entretenint d’allò més i, deixant de costat la personalitat i la relació entre els implicats, crec que pot ajudar-nos a reflexionar sobre qüestions més genèriques i que ens toquen més de prop. Intentaré resumir el cas per qui el desconegui i no vulgui embrancar-se en l’arbre d’enllaços.

Va començar el filòleg i acadèmic Francisco Rico amb un article a la pàgina d’opinió d’EL PAÍS. A “Teoría y realidad de la ley del fumador” Rico atacava amb vehemència la recent llei antitabac i acabava amb aquesta línia: “P.S. En mi vida he fumado un solo cigarrillo.” Jo, que no havia llegit el text (tot i que sóc fumador excessiu, intento evitar aquests textos-rabieta que solen fer aflorar el pitjor dels polemistes), me’n vaig assabentar per les cartes al director: alguns lectors es queixaven per la darrera línia de l’article, ja que és un fet notori que el senyor Rico és una autèntica xemeneia. En resposta el filòleg va defensar-se feblement, atribuint aquella postdata a l’impuls gairebé poètic de fer una broma.

Certament el senyor Rico és una figura pública coneguda i està ben documentada gràficament la seva presència perpètuament “ennuvolada”, però un mitjà d’informació general no pot donar per suposat que tots els seus lectors estan familiaritzats amb els que hi escriuen; per tant l’estirabot de l’acadèmic s’hauria de considerar com a una broma privada. Pel lector comú, que es prengui les paraules de Rico en sentit literal, quin efecte poden tenir sobre el sentit del text. Es pot argüir que si les raons exposades són sòlides, el fet que Rico sigui o no fumador no hauria d’afectar les seves conclusions. El que és indiscutible és que si l’opinador es presenta com algú que no està afectat per la llei a la que ataca, no podrem evitar investir-lo, de forma instintiva, amb una certa autoritat moral. Si resulta que ens està mentint, haurem de concloure que aquí hi ha voluntat manipuladora.

Continuem, perquè llavors apareix el novel·lista Javier Cercas, qui a les mateixes pàgines d’opinió d’EL PAÍS publica “Rico, al paredón”. Cercas intenta defensar a qui suposo que deu ser amic seu i s’embolica amb unes elucubracions al meu parer totalment errònies. El novel·lista opina que a la premsa també hi ha lloc per la creació, per l’humor i la ironia. Ho exemplifica amb les columnes sovint surrealistes de Juan José Millás, les quals ningú amb dos dits de front se les pot prendre en el seu sentit literal. Cercas titlla els que critiquen Rico com a lectors pedestres incapaços de copsar el sentit de l’humor del seu amic i després s’embolica en frases molt boniques sobre Flaubert, Shakespeare i Michelet, la veritat literària i moral per damunt de la veritat històrica o “factual”, per acabar comparant els qui no han entès la brometa de Rico al masegat clixé de l’espectador que salta per la finestra després de veure “Superman”.

No sé si a Cercas la literatura li ha begut l’enteniment, però sembla oblidar que un mitjà d’informació té uns continguts ben compartimentats, cadascun amb les seves regles. Fins i tot ell reconeix que a la secció de notícies no es pot admetre cap tipus de “llicència”. A les cròniques i a les col·laboracions literàries es pot admetre una considerable llibertat; sembla que l’únic requisit és que estiguin connectades amb un lloc i un temps que les lligui a la pròpia temporalitat de la premsa. Però als articles de la secció Tribuna (que així s’anomena la pàgina d’opinió d’EL PAÍS) cal exigir que els seus col·laboradors argumentin amb les eines de la veritat, de la seva pròpia veritat, és clar. No serà la primera ni l’última vegada que aquests creadors d’opinió utilitzin (de forma conscient o inconscient) dades incorrectes. Però, si algú els descobreix, la seva obligació és desemmascarar-los. No fem bromes, un article d’opinió no és un sonet i si hi ha un lloc on Superman vola i Rico no fuma és en el terreny de la ficció, no a les pàgines de premsa.

El tercer acte és de to més grotesc i el protagonitza Arcadi Espada des del seu bloc a El Mundo. Espada i Cercas diu que fa temps que van a la grenya i el periodista, que devia d’estar en desacord amb les teories de Cercas i la seva defensa de les bondats de la creació dins de la informació va decidir aplicar-li la seva pròpia medicina. A l’apunt d’Espada se’ns informa d’una intervenció de la policia en un prostíbul del districte madrileny d’Arganzuela i sobre com un programa de tele-escombraries havia fet públic que entre els detinguts (en qualitat de client) s’hi trobava Javier Cercas. Espada fingeix deixar enrere velles desavinences i llença una jeremiada contra aquests mitjans d’informació que no respecten la intimitat de les persones ("Que hayan arrastrado su nombre por auténticos lupanares, que no son desde luego los de Arganzuela, me llena de espanto y desprecio"). Acaba, cínicament, enviant un “fraternal abrazo a la víctima Cercas”.

Tot i que l’actuació policial a Arganzuela es produí efectivament, Cercas no es va trobar mai entre els detinguts: la ficció havia sortit de la ment del senyor Espada amb la doble intenció de rebatre les tesis de “Rico al paredón” i de passada esquitxar de fang el seu adversari. Jo tampoc estic d’acord amb Cercas, però trobo els mitjans d’Espada execrables. L’home és un mal bitxo, deixem-ho així.

24 comentaris:

  1. Marro, marro... esperem la segona part!

    ResponElimina
  2. Galde, a menys que hi hagi esdeveniments posteriors, espera't poc més marro.

    ResponElimina
  3. A banda de posicionaments sobre el paper de la ficció al periodisme, l'actitud d'Espada (amb la calúmnia personal de Cercas) inclou una mala bava bastant pròpia d'ell. Lluita entre escriptors i entre diaris, de ben segur.

    ResponElimina
  4. Tot i que tens molta raó (per no dir tota, que no queda bé), la broma d’en Rico em fa gracia. Segurament es veritat, perquè els deu fumar de dos en dos, i també es podria argumentar que la autoritat moral que guanya amb la trampa no hauria de influir en un lector ideal.

    Tampoc seria estrany que aparegués en Marias, si no hi han raons de política interna de les que no en tinc ni idea. I el debat es molt divertit. Avui sento que la llei no ha previst els porros al escenari i a Hair poden fumar herba però no tabac. I la Contaminació pels núvols. I els embossaments diaris a les rondes. I els jefes provocant úlceres d’estomac, sense un trist lletreret que ens adverteixi del risc.

    ResponElimina
  5. Doncs a mi em sembla que les seccions de notícies dels diaris es permeten moltes llicències. Potser són bromes de domini públic, però a mi no em fan gràcia.

    Pel que fa a l'afer aquest, la ficció és una gran broma (una altra gran broma és la-vida-en general, se m'acut ara). I qui estigui lliure de "voluntat manipuladora", que llenci la primera coma.

    [No penso llegir l'apunt de l'Espada, perquè a mi, en matèria de bromes, m'agraden més les que comencen per un mateix]

    ResponElimina
  6. Puigmalet, no insistiré més sobre la mala intenció de l’Espada, que aquests mals rotllos s’encomanen.

    ResponElimina
  7. José Luis, entenc que et pugui fer gràcia, al cap i a la fi estava pensat com una broma; però una broma que requereix informació suplementària, sempre sembla menys broma. I els espectadors ideals... són això, un ideal.

    Fins ara m’he abstingut de parlar sobre la llei antitabac (ja hi ha hagut massa fumadors que s’han pronunciat de forma desafortunada), de totes maneres ens ha ofert alguns serrells ridículs. T’aclariré que els “porros” que es fumen a l’escenari de “Hair” són una barreja d’herbes aromàtiques sense cap contingut psicotròpic; si fa no fa, el mateix que fumen els actors de “Mad Men”.

    ResponElimina
  8. Suposo que s'ha de marejar la perdiu, distreure l'atenció de les notícies decisives. Si el tema fos el monumental espoli que practiquen les grans empreses ens revoltaríem.
    http://www.elpais.com/articulo/economia/empresas/Ibex/presente/paraisos/fiscales/elpepieco/20110211elpepieco_11/Tes

    ResponElimina
  9. Matilde, no em siguis tan hiperrealista, almenys cal establir una situació ideal vers la qual aspirar. O estripar la baralla.

    ResponElimina
  10. Girbén, ja sé que hi ha un miler de notícies més rellevants que aquesta que comento; però a mi em perden la literatura i els nivells de la ficció. Que no hi hagi un pam de net en les nostres economies ni em ve de nou ni em produeix cap estímul intel•lectual.

    ResponElimina
  11. Ara no sé si abraçar-te o quedar amb tu a la sortida d'escola per allò d'intercanviar unes quantes trompades.
    Hiperrealista, no m'ho havia dit mai ningú a la cara! Bé, al clatell, en el meu cas.
    Quant a la disjuntiva: parxís (i cap al manicomi falta gent!)

    ResponElimina
  12. No estic al cas del sidral que s'han muntat aquests tres perquè solen ser temes que em fan moooolta mandra, i sobre la realitat ... bé, estic d'acord amb el que li respons a en Girbén, com si ens vingués de nou! a casa, d'ençà l'última guerra púnica, tenim prohibits aquests temes.

    ResponElimina
  13. Ai, Clídice, les guerres púniques, allò sí que eren notícies de portada…

    ResponElimina
  14. Allau, per uns moments he pensat que estaves d'acord amb en Sostres:

    http://www.elmundo.es/blogs/elmundo/guantanamo/2011/02/16/anatomia-de-tres-instantes.html

    ResponElimina
  15. Molt d'acord amb les conclusions. Intelectualment trobo molt més sòlida la postura d'Espada, encara que em pesi la meva antipatia/simpatia personals cap Espada/Cercas.

    I fins i tot a l'esmaixada d'Espada li podria veure certa gràcia de la justícia poètica del "no volies ficció? doncs té dos tasses" ...si no fos, és clar, que cau en la baixesa moral de l'atac desproporcionat i la sordidesa del temilla.

    I que a més acaba utilitzant idèntiques armes que preten demonitzar. Aleshores, i ja posats que Espada ens ilustra, en la seva faula moral, de les funestes conseqüències d'anar ficcionant per la vida, també estaria bé rascar una mica més enllà per buscar els límits de la mala-utilització de la ficció, i que els tribunals ens aclaríssin si el Sr. Espada mereix alguna conseqüència pels seus particulars passejos per la ficció. Més que res per saber què et pot passar quan et passes de frenada, i tenir de pas aquilatats els diferents tipus de passada de frenada.

    i és que ja ho diuen que la ficció és una cosa molt seriosa...

    ResponElimina
  16. Tirant, procuro donar la raó a qui crec que la té, però confesso que em deprimiria molt coincidir en res amb en Sostres. Ignorava la seva patinada: ja l’hi està bé.

    ResponElimina
  17. Mr. Towers, no diria que la postura del senyor Espada sigui més sòlida, ja que només l’expressa per l’acció, sense expressar els seus arguments. La introducció del matís personal, inexistent fins aquell moment en el debat, també sostreu molta de la “poesia” de la seva justícia.

    Sí, la ficció és molt seriosa, potser l’única cosa seriosa.

    ResponElimina
  18. Ja ho tinc.
    Si Paco Rico signa Paco Rico, ha de dir "en mi vida he fumado un solo cigarrillo ;-)". (I consti que no diu cap mentida, perquè segur que se n'ha fumat un milió, i com que ara els de la RAE han eliminat l'accent de "sólo", doncs, res, que no hi ha qui s'entengui).
    A l'Espada li falta allò de "qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència...blablabla".
    A Cercas, res; al cap i a la fi sembla que acaba parlant de Xècspir, com el Harold Bloom.

    ResponElimina
  19. Qualsevol cosa que vingui d'Arcadi Espada és sospitosa. Rico i Cercas són persones respectables. Espada, per a mi, és un home amb una ànsia brutal de cridar l'atenció i ni així ho aconsegueix.
    Salutacions, Allau i llegidors!

    ResponElimina
  20. Glòria, jo per això miro de mantenir-me lluny seu; però en aquest cas les circumstàncies m'hi han dut.

    ResponElimina
  21. Caram! Això fa pinta de sainete valencià! Només falta que surtin a escena en Sostres -ja he vist que en Tirant el reclama- i Sánchez-Dragó. I com a cirereta final, què tal Boadella? Ai, quina indigestió!

    ResponElimina
  22. Leb, ja tens raó que això és un sainet valencià. En Sostres sortirà a l'apunt de demà (d'aquí un quart d'hora) i m'agradaria molt que en Sánchez Dragó fes alguna aportació tàntrico-personal per culminar la falla.

    ResponElimina
  23. La veritat es que tens raó, tot i que el Cercas em cau bé, potser amb certes coses no es pot fer ironia...aquest tema del tabac s'asembla a la dels toros...en quan no és un tema de dretes o esquerres, doncs hi han fans als dos costats...la veritat es que el tabac porta malalties, jo fumo molt poc ja però m'agradaria esborra aquest vici per sempre més...

    ResponElimina
  24. Aris, jo per no embolicar-me no parlo ni de política, ni de tabac ni de toros.

    ResponElimina