True West

Per moltes explicacions que donin els germans Joel i Ethan Coen als periodistes, no s’acaba d’entendre perquè han hagut de refer “True Grit”, un western no especialment emblemàtic de Henry Hathaway, que és recordat sobretot perquè li va proporcionar a John Wayne un Òscar massa temps degut (les llengües viperines afirmen que li van donar perquè pensaven que el càncer de pulmó se l’enduria aviat, però de fet “The Duke” sobreviuria una desena llarga d’anys a la concessió del premi).

Els Coen insisteixen que no han volgut fer un “remake” de la cinta, sinó que s’han basat en la novel·la original de Charles Portis que diuen que els hi agrada molt. Un cop vista la pel·lícula, que certament sembla més amarga i negra que la de Hatahaway, continuo sense entendre què hi han vist a la història. Potser la coproducció de Steven Spielberg sigui un bon indicador de les seves intencions obertament comercials, però suposo que els artistes també han de menjar. Sigui com sigui, la maniobra els ha sortit bé i han aconseguit la pel·lícula més taquillera de la seva carrera, en part perquè és una de les poques seves classificada PG-13 (no aconsellable per menors de 13 anys), una etiqueta que facilita l’afluència a les sales.

La història és senzilla: Mattie Ross, una noia de 14 anys, busca venjar-se de l’assassí del seu pare, un empleat del seu ranxo, que els ha robat i ha fugit a refugiar-se en territori indi. Perquè es faci justícia, contracta l’agutzil Rooster Cogburn, i junts emprenen la persecució del fugitiu… Una trama ben típica que troba la seva gràcia en el fet que el seu motor sigui aquesta noieta admirablement determinada. La debutant Hailee Steinfeld encarna el paper amb seriosa credibilitat; cal treure’s el barret (Stetson) davant del seu treball i amb doble motiu, ja que ella i Rooster Cogburn són els puntals de la pel·lícula. Però Rooster Cogburn no és altre que Jeff Bridges, un actor que rarament està pitjor que bé, i que 12 anys després del seu mític “The Dude” a “The big Lebowsky” torna a treballar amb els Coen. El personatge ja el coneixem de memòria: el borratxo prematurament envellit, fabulador, endurit i pragmàtic, però amb un cor i uns principis ben amagats sota la seva aparença malagradosa. Desconec el treball original de John Wayne, però Bridges roba les escenes amb calmosa facilitat i, si no guanya l’Òscar, no serà perquè no se’l mereixi.

Al seu costat, Matt Damon, com a ranger texà que acompanya l’expedició, no fa cap nosa i compleix de sobres (Damon, igual que Tintín, és ideal per tapar un forat), però el seu paper no dóna per més. Josh Brolin, l’assassí, aporta la intensitat de la mirada, però la seva permanència en pantalla és mínima. La resta del repartiment, amb els seus físics tan idiosincràtics, contribueix a la rodonesa del conjunt.
Com és de rigor a can Coen, la fotografia és del plusquamperfecte Roger Deakins i la música, de Carter Burwell, qui per l’ocasió s’ha basat en diversos himnes protestants, és una de les més belles de la seva apassionant carrera. Res a objectar tampoc de la realització ni del guió, amb el seu humor soterrat i sorneguer. Amb tota franquesa, no hi he sabut trobar cap pega en aquesta pel·lícula tan entretinguda i tan bellament facturada.

Però no deixa de ser frustrant que els germans Coen, cronistes habituals de les tragicomèdies gairebé còsmiques d’homes (i dones) ridículs, després d’una ratxa brillant com la que constitueixen “No country for old men”, “Burn after reading” i “A serious man”, s’hagin despenjat amb aquest “western” genèric, carn de sèrie B transmutada per mans exquisides.

Veredicte? La cartellera no va tan sobrada d’alegries de pur entreteniment com per menysprear aquest bombó: satisfacció garantida, fins i tot pels al·lèrgics a les pel·lis “de tiros”. I, malgrat tot, no deixa de ser pràcticament perfecta.