diumenge, 13 de febrer de 2011

True West


Per moltes explicacions que donin els germans Joel i Ethan Coen als periodistes, no s’acaba d’entendre perquè han hagut de refer “True Grit”, un western no especialment emblemàtic de Henry Hathaway, que és recordat sobretot perquè li va proporcionar a John Wayne un Òscar massa temps degut (les llengües viperines afirmen que li van donar perquè pensaven que el càncer de pulmó se l’enduria aviat, però de fet “The Duke” sobreviuria una desena llarga d’anys a la concessió del premi).

Els Coen insisteixen que no han volgut fer un “remake” de la cinta, sinó que s’han basat en la novel·la original de Charles Portis que diuen que els hi agrada molt. Un cop vista la pel·lícula, que certament sembla més amarga i negra que la de Hatahaway, continuo sense entendre què hi han vist a la història. Potser la coproducció de Steven Spielberg sigui un bon indicador de les seves intencions obertament comercials, però suposo que els artistes també han de menjar. Sigui com sigui, la maniobra els ha sortit bé i han aconseguit la pel·lícula més taquillera de la seva carrera, en part perquè és una de les poques seves classificada PG-13 (no aconsellable per menors de 13 anys), una etiqueta que facilita l’afluència a les sales.

La història és senzilla: Mattie Ross, una noia de 14 anys, busca venjar-se de l’assassí del seu pare, un empleat del seu ranxo, que els ha robat i ha fugit a refugiar-se en territori indi. Perquè es faci justícia, contracta l’agutzil Rooster Cogburn, i junts emprenen la persecució del fugitiu… Una trama ben típica que troba la seva gràcia en el fet que el seu motor sigui aquesta noieta admirablement determinada. La debutant Hailee Steinfeld encarna el paper amb seriosa credibilitat; cal treure’s el barret (Stetson) davant del seu treball i amb doble motiu, ja que ella i Rooster Cogburn són els puntals de la pel·lícula. Però Rooster Cogburn no és altre que Jeff Bridges, un actor que rarament està pitjor que bé, i que 12 anys després del seu mític “The Dude” a “The big Lebowsky” torna a treballar amb els Coen. El personatge ja el coneixem de memòria: el borratxo prematurament envellit, fabulador, endurit i pragmàtic, però amb un cor i uns principis ben amagats sota la seva aparença malagradosa. Desconec el treball original de John Wayne, però Bridges roba les escenes amb calmosa facilitat i, si no guanya l’Òscar, no serà perquè no se’l mereixi.

Al seu costat, Matt Damon, com a ranger texà que acompanya l’expedició, no fa cap nosa i compleix de sobres (Damon, igual que Tintín, és ideal per tapar un forat), però el seu paper no dóna per més. Josh Brolin, l’assassí, aporta la intensitat de la mirada, però la seva permanència en pantalla és mínima. La resta del repartiment, amb els seus físics tan idiosincràtics, contribueix a la rodonesa del conjunt.
Com és de rigor a can Coen, la fotografia és del plusquamperfecte Roger Deakins i la música, de Carter Burwell, qui per l’ocasió s’ha basat en diversos himnes protestants, és una de les més belles de la seva apassionant carrera. Res a objectar tampoc de la realització ni del guió, amb el seu humor soterrat i sorneguer. Amb tota franquesa, no hi he sabut trobar cap pega en aquesta pel·lícula tan entretinguda i tan bellament facturada.

Però no deixa de ser frustrant que els germans Coen, cronistes habituals de les tragicomèdies gairebé còsmiques d’homes (i dones) ridículs, després d’una ratxa brillant com la que constitueixen “No country for old men”, “Burn after reading” i “A serious man”, s’hagin despenjat amb aquest “western” genèric, carn de sèrie B transmutada per mans exquisides.

Veredicte? La cartellera no va tan sobrada d’alegries de pur entreteniment com per menysprear aquest bombó: satisfacció garantida, fins i tot pels al·lèrgics a les pel·lis “de tiros”. I, malgrat tot, no deixa de ser pràcticament perfecta.

17 comentaris:

  1. Vinc d'una festa del farwest amb diligència inclosa al Pepeta's Saloon i aquesta recomanació em va com anell al dit!

    ResponElimina
  2. Galde, això del Pepeta's Saloon mereix apunt apart, que aquí podem tenir de tot, però de saloons no anem precisament sobrats.

    ResponElimina
  3. Jo de l'original recordo dues coses: el John Wayne, fantàstic, i uns paisatges meravellosos, amb un duel final espectacular amb arbres tardorals al fons i Rooster Cogburn al galop subjectant les regnes amb la boca i disparant sense parar. No estava gens malament, però sempre havia pensat que hauria guanyat molt en mans d'un mestre (Howard Hawks?). Suposo que els Coen devien pensar el mateix i no dubto que hauran pujat el nivell.

    ResponElimina
  4. Santi, jo no conec la de Hathaway (això de les regnes a la boca ho han respectat), però llegint la sinopsi a la Wikipedia crec que han fet una pel·li menys amable. Hawks?, no ho sé. Coen? Segur!

    ResponElimina
  5. Bé, jo pensava en Hawks perquè la versió de Hathaway estava farcida de conyetes hawksianes: la nena és una pesadeta entranyable, el marshall és un vell borratxet que amaga un cor d'or, els dolents són tirant a sapastres... Ja veig que els Coen han tirat pel costat fosc.

    ResponElimina
  6. Si hi surt el Bridges per mi n'hi ha prou, que li tinc flaca :)

    ResponElimina
  7. tots uns actorassos, m'ho he passat pipa al cine, però li ha faltat 5º per ser rodona.

    ResponElimina
  8. Santi, però aquestes coses també hi són (la pesadeta entranyable, el borratxó del cor d'or, els dolents sapastres), més aviat és l'amaniment el que és una mica més "particular".

    ResponElimina
  9. Clídice, aquí el Bridges apareix molt, molt lluny del sex symbol que va ser.

    ResponElimina
  10. Kalamar, amb altres paraules crec que estem dient pràcticament el mateix.

    ResponElimina
  11. mai l'he vist com un sex-symbol, i és que hi ha lletjos que ma pierden ^^

    ResponElimina
  12. Allau,
    He llegit la teva crònica ara mateix en tornant del cinema. Jo trobo que la història és prou atractiva com perquè els Coen s'hi hagin fixat. Alhora la visió és finament irònica amb moments importants: l'escena -encara no d'amor- del comiat entre la nena i el personatge que interpreta Matt Damon, amb una corda que els separa i un bell i líric tema musical de fons. També he cregut veure que l'escena de les serps, un homenatge al productor Spielberg en record de les aventures d'Indiana Jones.
    Dius molt bé que és una història destinada a ser de serie B transmutada per mans -i per ments- exquisides però, aquí està una de les gràcies: material de quiosc dels anys 60 convertit en or. D'alguna cosa ha de servir el talent i, si en són dos, com és el cas...
    Crec que Jeff Bridges, ben dutxat i amb el cap net, ens tornaria a recordar de prop el senyor que era. Ens hem fet grans però a mki em segueix agradant i trobo que fa un paper extraordinari.Jo també he trobat curt el rol de Josh Brolin. No has trobat que la nena, al principi, és un noiet? Ha pres el rol de l'home de la casa i la tendresa no aflorarà fins que el personatge de Damon estigui ferit i decideixi marxar.
    Uff...Allau, m'he allargat molt i, em temo, que tu seràs lacònic si em contestes però ja he dit quasi tot el que volia dir.
    Ei!: Crònica molt encertada!!!

    ResponElimina
  13. Glòria, allarga't tant com vulguis, sempre ets benvinguda. Has mencionat un punt molt interessant, el de la relació quasi-amorosa entre la noia i el personatge de Damon. I també molt ben vist l'homenatge a la fòbia per les serps d'Indiana Jones. Tu i jo sabem que en Bridges després d'una dutxa, encara fa goig, que "quien tuvo, retuvo".

    He dit abans que dels Coen sempre n'espero una mica més, però jo ja firmava per veure la resta dels dissabtes de la meva vida pel·lícules com aquesta.

    ResponElimina
  14. Dissabte vam córrer a veure-la. Ja pots imaginar la meva flaca pel cine de grans espais i nits al ras. Vista ara, la pel·li és del tot coherent amb el paisatge hivernal que ens envolta... Oi que passes fred tot veient-la?
    Jo trobo que ens explica un món en transició, sobretot pel que fa a la justícia. Penso en el contrast entre la manca d'escrúpols dels caça-recompenses i la nena brandat a tort i a dret el "seu advocat".

    ResponElimina
  15. En línies generals estic d'acord amb el que dius. Amb tot, hi ha una cosa que no m'ha agradat d'aquesta pel·lícula. El poc rigor d'algunes escenes:
    1. quan la nena creua el riu amb el cavall i es posa d'aigua fins al coll... surt seca!!!
    2. quan els "dolents" s'enfronten al Matt Demon (a mi no em va agradar gens el seu papers... molt pla) es posa bé per a que li tirin el llaç.
    3. quan un personatge (no dic qui per als qui o l'hagin vist encara) es mossega la llengua, no li surt gairebé sang i parla prou bé... però si quasi li arrenquen...

    Mai m'hi havia trobat amb aquest tipus d'errors amb una pel·lícula amb aquests mitjans.

    ResponElimina
  16. Girbén, tens raó fins a un cert punt: l’epíleg, en el qual els mítics pistolers han esdevingut figures de circ, apunta la mateixa idea de canvi; però la nena, malgrat citar contínuament la Llei, busca explícitament que es carreguin l’assassí del seu pare.

    ResponElimina
  17. Tens raó, Tirant, que són detalls poc curosos; però, com que es tracta d’una faula i no d’una obra de realisme social, no em va fer gaire nosa.

    ResponElimina