Sabors de temporada

Per a desesperació dels amants de Carroll, el 2010 fou l’any d’Alícia, gràcies a Tim Burton i l’amistosa empenta de l’imperi Disney. Ningú no en va sortir satisfet ni millorat per l’experiència, però de calers se'n feren un munt.

El 2011 serà l’any Tintín pel rellevant motiu que Steven Spielberg estrenarà el mes d’octubre “The Adventures of Tintin and the Secret of the Unicorn”, el seu particular refregit de les historietes originals d’Hergé. En conseqüència la immensa maquinària de Hollywood ja fa mesos que grinyola per demostrar que funciona a ple rendiment: es comenten variacions del càsting, s’alimenten expectatives amb imatges filtrades i es canten les excel·lències de la innovadora tecnologia emprada. No costa gens vaticinar tot el que seguirà: llegirem “notícies” sobre la imminent estrena a tots els diaris,  veurem “reportatges” a tots els telenotícies, hi haurà videojoc Tintín en totes les plataformes disponibles, hi haurà una pàgina web espectacular (i avorrida), hi haurà un grup (o mil) a Facebook, hi hauran ninots de peluix de Milú a tots els OpenCor, hi haurà un “Happy Meal” que regalarà Haddocks de plàstic. Etcètera. Les estratègies del mercat no canvien gaire, tant si es tracta de Tintín com d’Avatar; però el corol·lari indefectible és que ran de l’operació possiblement es recaptin molts diners...

I que al cap d’un mes, tothom ho hagi oblidat, perquè una nova distracció, tan consistent com un paper de fumar, haurà aparegut per mantenir-nos encaterinats per tots els mitjans possibles durant les setmanes següents.

Enmig d’aquest tsunami de modes passatgeres, el paper dels admiradors genuïns de Tintín és ben galdós i és previsible que no en sortirem gaire contents de tot plegat. De fet, fa anys que vivim immersos en una gran ofensiva de “merchandising” tintinià, molt control·lat, molt de “qualité”, però que no deixa de ser una màquina per esprémer els nostres euros. Jo, que havia estat consumidor de tot el que tingués a veure amb el periodista del tupè, des d’edicions pirates de “El lotus blau” en mandarí fins a anàlisis estructuralistes de “Les joies de la Castafiore”, fa temps que estic saturat per l’oferta, i les noves aportacions a la col·lecció m’arriben via regal. Cada dia més, prefereixo refugiar-me en els àlbums originals, sense més additius i colorants.

Però és clar, tot aquest mercat pot ser molt lucratiu, però es mou dins d’unes dimensions diguem-ne moderades i això es deu, bàsicament, al fet que Tintín, igual que el futbol, no és popular a Amèrica. Per sort comptem amb Steven Spielberg per esmenar aquesta llacuna de la cultura de masses ianqui i, de retruc, estendre la seva bona nova per tot el globus. El més curiós de tot és que Spielberg, el 1981 ja havia filmat sense saber-ho una aventura de Tintín; es deia “Raiders of the Lost Ark” (o “En busca del arca perdida”).

Compta la llegenda que un crític va comentar la similaritat que hi havia entre les aventures de l’arqueòleg Indiana Jones i les del repòrter belga. Spielberg, que no coneixia (diuen) les obres d’Hergé, va fer-se amb la col·lecció sencera en francès i, sense entendre ni un borrall del text, va entusiasmar-se amb el que veia. Paral·lelament, Hergé, que no estava gens satisfet de les pel·lícules que s’havien fet amb actors reals a partir dels seus personatges dibuixats, havia esdevingut un fan de Spielberg i creia que era l’únic capaç de traslladar Tintín a la pantalla. Malgrat alguns intents fallits, els dos creadors no van arribar a trobar-se mai. El 1983, poc després de la mort d’Hergé, Spielberg va adquirir els drets de Tintín.

Us estalviaré les inacabables peripècies de la producció durant aquests darrers 27 anys —falses arrencades, demores, projectes avortats— incidents endèmics en qualsevol negoci en el que intervinguin Hollywood i la vídua d’Hergé. El que compta és que, finalment, la propera tardor tindrem a totes les pantalles “The Adventures of Tintin and the Secret of the Unicorn”, un monstre de Frankenstein format a partir de “El cranc de les pinces d’or”, “El secret de l’Unicorn” i “El tresor de Rackham el Roig”. Està filmada amb actors reals posteriorment embolcallats amb imatges generades per ordinador. Tot i que res no podrà substituir el traç i les tonalitats dels àlbums originals, les primeres fotografies que s’han filtrat a la premsa són intrigants.

Em temo que no podré evitar caure en el parany i l’aniré a veure, encara que només sigui per fer-me mala sang i sortir del cinema murmurant: no era això, no era això… I és que en tot seguidor de qualsevol culte, rau en el fons un descomunal masoquista.