Un cop enllestides les seves obligacions amb “Blood Simple”, Carter Burwell es disposà a retornar a la informàtica i considerar aquella banda sonora com a flor d’un dia. Inesperadament, Anthony Perkins, que estava dirigint i protagonitzant la infumable “Psycho III” (1986) va reclamar els seus serveis per escriure-li la partitura. Com a tota pel·lícula dels anys 80, va comptar amb un vídeo “pop” destinat a MTV. Reticent, Burwell va haver d’escriure i interpretar la cançó “Scream of love” que, si esteu molt interessats podeu escoltar i veure aquí (jo no ho faria).
No tot havia de ser tan negre. L’any 1987 els germans Coen tornaren a acudir a Burwell perquè els hi sonoritzés la seva segona pel·lícula, que no podia ser més diferent de la del seu debut. “Raising Arizona” (o “Arizona Baby”, si voleu) era una comèdia esbojarrada i amfetamínica en la qual Nicholas Cage i Holly Hunter formaven un improbable matrimoni de delinqüent (ell) i policia (ella), els quals, davant de la seva esterilitat, decidien segrestar un dels cinc nadons d’un milionari local. El film, que inclou la primera aparició de John Goodman al canon Coen, era una mena de tribut als “cartoon” del Coiot i el Correcamins, però en el fons tenia una animeta molt tendra. Una delícia que encara s’aguanta molt bé.
Burwell va escriure una vibrant banda sonora completament excèntrica, on el banjo es barrejava amb el xiulet i el “yodel”, i fins i tot es permetia citar l’Himne a l’Alegria de Miguel Ríos. Encara era un músic afeccionat, però la versatilitat no se la podem negar.
No tot havia de ser tan negre. L’any 1987 els germans Coen tornaren a acudir a Burwell perquè els hi sonoritzés la seva segona pel·lícula, que no podia ser més diferent de la del seu debut. “Raising Arizona” (o “Arizona Baby”, si voleu) era una comèdia esbojarrada i amfetamínica en la qual Nicholas Cage i Holly Hunter formaven un improbable matrimoni de delinqüent (ell) i policia (ella), els quals, davant de la seva esterilitat, decidien segrestar un dels cinc nadons d’un milionari local. El film, que inclou la primera aparició de John Goodman al canon Coen, era una mena de tribut als “cartoon” del Coiot i el Correcamins, però en el fons tenia una animeta molt tendra. Una delícia que encara s’aguanta molt bé.
Burwell va escriure una vibrant banda sonora completament excèntrica, on el banjo es barrejava amb el xiulet i el “yodel”, i fins i tot es permetia citar l’Himne a l’Alegria de Miguel Ríos. Encara era un músic afeccionat, però la versatilitat no se la podem negar.
Sembla mentida la influència que pot arribar a tenir una cançoneta del Ríos. Qui li ho hauria de dir!
ResponEliminaParlant de compositors per a cinema, jo porto un temps enganxat al Mark Isham.
Tens raó, Lluís, l'Isham també té coses molt bones.
ResponEliminaEp, què em passa? Fins i tot m'ha agradat aquesta música? No li diguis al Leb...
ResponEliminaHome, Galde, suposo que ALGUNA música t'hauria d'agradar, sobretot si no és divendres.
ResponEliminaMolt de la conya esteu tu i en Lluís amb el Miquel Rios!
ResponEliminaRius, Eulàlia, Miquel Rius (com les llibretes).
ResponEliminaLa BSO de Raising Arizona és de les que queden (no m'he mirat el clip però ja tinc banjos i yodel repicant dins el cervell).
ResponEliminaSanti, el clip només té la música i quatre fotos fixes, no en té més.
ResponElimina