Disney nº 50 (1 de 2)

Quan jo era menut anar al cinema constituïa tot un esdeveniment, potser perquè la mare tenia una concepció una mica espartana de l’educació i només ens permetia aquestes escapades quatre o cinc cops a l’any. Si anar a veure una pel·lícula, qualsevol pel·lícula, ja era una festa, quan es tractava d’una producció de Walt Disney jo em sentia tocant el cel. M’imagino que en aquells temps les pel·lícules es devien reposar sovint, perquè recordo haver vist “Blancaneus”(1937), “Dumbo”(1941), “Els tres caballeros” (1944), “Bambi”(1942), “La dama i el vagabund”(1955) i “Peter Pan” (1953) i, per descomptat, no sóc tan gran com per haver assistit a les seves estrenes respectives. Solíem anar al Publi del passeig de Gràcia (on també feien els fantàstics Festivals Tom i Jerry) i sobretot a l’Atlántico de la Rambla, que tenia com a eslògan “siempre apto”. Quin millor esquer per a pederastes de tota condició?

Recordo aquelles tardes de cinema com moments perfectament màgics, sense que cap ombra els pugui entelar. Ni tan sols la suposadament traumàtica mort de la mare de Bambi, va deixar-me cap petjada duradora. I com que no tenia mai prou de Disney, aviat van venir els tebeos de Mickey i de Donald. Amb l’arribada de la televisió a casa no em podia perdre el programa “Disneylandia” en el qual un afable Walt Disney de parla porto-riquenya ens presentava una antologia de les seves produccions. Jo anhelava cada setmana que el programa fos dedicat a la Terra de la Fantasia, perquè era la garantia que veuríem fragments d’animació, i poc m’importava que fossin en blanc i negre, ja que de la televisió no se’n podia esperar més.

Durant els anys 60 vaig poder assistir a les meves primeres estrenes Disney:  “Cent un dàlmates”(1961), “Merlí, l’encantador”(1963), “El llibre de la selva”(1967) i sobretot el superèxit “Mary Poppins”(1964), que tots comentàvem entusiasmats a l’escola. Després, l’adolescència m’allunyaria del món màgic de Disney per les seves connotacions massa puerils. Durant aquells anys va començar a estendre’s un pensament crític que convertia l’obra del difunt Disney en paradigma de colonització cultural i en encarnació del capitalisme, el racisme, l’opressió de la dona i tota la resta de dimonis de l’esquerra del moment. No sabria dir si com a causa o per pura casualitat, aquesta onada de rebuig “progre” coincidí amb uns anys en els quals la companyia va entrar en visible decadència. Jo tanmateix, malgrat la meva deserció, mai no vaig guardar-li cap rancúnia al pare Walt i, quan va morir l’any 1966, vaig marcar la data al calendari com la primera topada seriosa amb la mortalitat.

Posteriorment les fortunes de la casa mare van anar i venir: hi hagué una “Disney renaissance” que va començar amb “La sireneta” (1989) i que tornà a espatllar-se cap al 1995 (“Pocahontas”), els primers anys del segle XXI foren de nou desastrosos i calgué buscar una transfusió de sang nova via Pixar… Avui dia la paraula Disney representa una enorme maquinària d’entreteniment que forma part del paisatge de les nostres vides i del que no fem esment per massa banal i mercenari.

Però no podem oblidar que, apart de les experiències formatives que cadascú hagi pogut viure amb els seus llargmetratges d’animació, durant llargs períodes de la seva història els Estudis Disney foren laboratoris d’experimentació i seus d’una tecnologia punta molt més audaç que la que mai podrà exhibir el cridaner James Cameron. El 1937 “Blancaneus” no fou un entreteniment per a la quitxalla, sinó un veritable fenomen de masses que va omplir una història atàvica amb colors, cançons i uns personatges inoblidables. Però Disney no estava buscant el màxim comú denominador dels gustos dels espectadors, com demostra a “Fantasia”, un híbrid d’animació i música clàssica, predestinat a fracassar per la seva gosadia formal. Fins i tot a l’aparentment senzilla “Dumbo” hi ha una escena lisèrgica de borratxera que encara inquieta 70 anys més tard.

Podria continuar, Disney mereixeria entrar en infinits detalls, però no penso encetar una nova sèrie. En contra de la posició majoritària, només volia dir que encara em considero, en certa manera, un fill seu.