El meu segon llibre del lot de Nadal de l’empresa fou “Els imperfeccionistes” primera novel·la de Tom Rachman (Columna, 2010). No hi tenia posada cap esperança i potser per això he acabat pensant que no està pas malament.
“Els imperfeccionistes” es subtitula “Una novel·la en històries” i en això recorda la molt superior “Olive Kitteridge”: capítols que es poden llegir com a contes independents amb un elenc de personatges fix. El tret que unifica aquests capítols és que tots tracten dels treballadors (i d’una lectora) d’un diari en llengua anglesa que s’edita a Roma a la manera d’un “International Herald Tribune”. Entre relat i relat uns textos més breus ressegueixen la història del diari des de la seva fundació fins al seu tancament, una víctima més de la irrupció d’internet.
L’autor, que ha treballat de periodista aquí i allà, retrata els seus col·legues com a individualistes esquerps i el sentiment general que s’en desprèn és més aviat depriment. Els contes, cadascun centrat en un dels col·laboradors del diari, són de to molt divers, alguns voregen la comèdia, d’altres freguen el drama. El llenguatge és àgil, la lectura es fa ràpida sense que resulti insípida, els personatges interessen. El diàleg fa de motor de moltes d’aquestes històries i per això resulta una mica sospitosa la tendència que té tothom a explicar les seves intimitats al primer desconegut que se’l vulgui escoltar.
En resum, un llibre perfectament llegible, fins i tot satisfactori, però intercanviable amb gairebé qualsevol altre. Em miro la Wikipedia i llegeixo que a la Fira de Frankfurt del 2008 es va generar molta expectació amb aquesta novel·la primerenca, després va ser un dels best-sellers d’Amazon l’abril passat. Aquest tipus d’esdeveniments, que no deixen de ser pur màrqueting, són els que faciliten que “Els imperfeccionistes” arribi a casa nostra i que algú a la meva empresa decideixi regalar-nos-la: literatura amb gust de vainilla, apta per a tots els públics (tot i que a Amazon llegeixo lectors emprenyats perquè les narratives dels personatges quedin interrompudes: sembla ser que no han sentit parlar mai d’una cosa que es diu “conte”).
Me l’he llegida, és clar, igual que em llegeixo qualsevol text imprès que em cau a les mans (incloent-hi els ingredients del Pan Silueta Ocho Cereales), però era necessari? Em dic que no puc perdre el temps amb joves guiris tot just competents. Mentre que a Estats Units el percentatge de llibres traduïts d’altres llengües representa un 3% del total, aquí ens hi arriba tot, el que és bo, el que no ho és tant i també el que és infecte. Amb el cinema passa igual. Són els avantatges de disposar d’una gran infraestructura dedicada a l’entertainment.
Em faig el bon propòsit de resistir-me, en la mesura del possible, a aquesta colonització cultural. Ja em direu com es fa.
“Els imperfeccionistes” es subtitula “Una novel·la en històries” i en això recorda la molt superior “Olive Kitteridge”: capítols que es poden llegir com a contes independents amb un elenc de personatges fix. El tret que unifica aquests capítols és que tots tracten dels treballadors (i d’una lectora) d’un diari en llengua anglesa que s’edita a Roma a la manera d’un “International Herald Tribune”. Entre relat i relat uns textos més breus ressegueixen la història del diari des de la seva fundació fins al seu tancament, una víctima més de la irrupció d’internet.
L’autor, que ha treballat de periodista aquí i allà, retrata els seus col·legues com a individualistes esquerps i el sentiment general que s’en desprèn és més aviat depriment. Els contes, cadascun centrat en un dels col·laboradors del diari, són de to molt divers, alguns voregen la comèdia, d’altres freguen el drama. El llenguatge és àgil, la lectura es fa ràpida sense que resulti insípida, els personatges interessen. El diàleg fa de motor de moltes d’aquestes històries i per això resulta una mica sospitosa la tendència que té tothom a explicar les seves intimitats al primer desconegut que se’l vulgui escoltar.
En resum, un llibre perfectament llegible, fins i tot satisfactori, però intercanviable amb gairebé qualsevol altre. Em miro la Wikipedia i llegeixo que a la Fira de Frankfurt del 2008 es va generar molta expectació amb aquesta novel·la primerenca, després va ser un dels best-sellers d’Amazon l’abril passat. Aquest tipus d’esdeveniments, que no deixen de ser pur màrqueting, són els que faciliten que “Els imperfeccionistes” arribi a casa nostra i que algú a la meva empresa decideixi regalar-nos-la: literatura amb gust de vainilla, apta per a tots els públics (tot i que a Amazon llegeixo lectors emprenyats perquè les narratives dels personatges quedin interrompudes: sembla ser que no han sentit parlar mai d’una cosa que es diu “conte”).
Me l’he llegida, és clar, igual que em llegeixo qualsevol text imprès que em cau a les mans (incloent-hi els ingredients del Pan Silueta Ocho Cereales), però era necessari? Em dic que no puc perdre el temps amb joves guiris tot just competents. Mentre que a Estats Units el percentatge de llibres traduïts d’altres llengües representa un 3% del total, aquí ens hi arriba tot, el que és bo, el que no ho és tant i també el que és infecte. Amb el cinema passa igual. Són els avantatges de disposar d’una gran infraestructura dedicada a l’entertainment.
Em faig el bon propòsit de resistir-me, en la mesura del possible, a aquesta colonització cultural. Ja em direu com es fa.
Allau, veig que la carn és dèbil i no pots evitar en caure a la temptació!
ResponEliminaEt passaré el manual de la meva màquina de fotografiar i em fas un resum en forma d'apunt... No caldrà una valoració de la traducció! ;-)
Galde, la meva germana més o menys avui m'ha demanat el mateix... A partir d'ara, apunts per encàrrec.
ResponEliminaVeus que passa quan t'agrada la vainilla? Si ja ho dic jo que això no pot ser pas bo ;)
ResponEliminaClídice, la vainilla m’agrada, però prefereixo qualsevol altre gust. No conec ningú que embogeixi pels gelats de vainilla.
ResponEliminaM'ha agradat l'expressió que diu "el llibre és perfectament llegible". No em diu gran cosa del llibre, però sí molt del qui fa el comentari. Veig que l'estil de la ironia anglosaxona t'ha anat inundant.
ResponEliminaM'agrada perquè sempre et prens la molèstia de triar una imatge que, més o menys subtilment, s'adigui amb el tema. Suposo que al llibre no hi apareix À bout de souffle.
ResponEliminaJa m'entens, Lluís, vull dir que es troba a un graó superior al de "pèrdua de temps".
ResponEliminaNo, Brian, no té res a veure amb "Á bout de souffle", però a la pel·lícula la Jean Seberg era venedora de l'International Herald Tribune a París.
ResponEliminaEm penso que havia entès això més o menys. Tot i ser poc anglòfil, encara aprecio una mica l'humor anglès. Tot i que jo no passi gaire de Mister Bean.
ResponElimina