Les relatives esperances de Carner (2 de 2)

Imatge de "Great Expectations" de David Lean

Jo, que no sóc filòleg en sentit acadèmic (però sí en l'etimològic), i que només puc presentar-me com a lector, he de confessar que la lectura del “Pickwick” de Carner a principis dels anys 70 va representar per a mi un enlluernament prodigiós. I que, després d’haver-ne rellegit alguns fragments recentment, goso seguir-lo recomanant a hores d’ara.  I tanmateix, en llegir per primera vegada les seves “Grans Esperances” (abans les havia llegides sempre en anglès), m’he sentit en part decebut, com si traïssin l’original. Almenys no he sabut trobar en elles el plaer immens d’altres vegades.

Carner es prengué la llibertat de titular el llibre “Les grans esperances de Pip”, que afortunadament en les reedicions posteriors no es respectà. Però el meu motiu de queixa no és evidentment el títol, ni tampoc els errors d’impremta que conté la meva edició de 1985 i que, comprovo, han estat reproduïts en reedicions posteriors. Que una “metròpolis” esdevingui una “necròpolis” (al principi del capítol 20) no crec que sigui un error imputable al traductor, tot i que he llegit que se’l tractava amb una reverència tal que ningú no gosava tocar-li una coma sense el seu consentiment (i ara és massa tard per consultar-l’hi).

Si em resisteixo a la versió de Carner és perquè em sembla inútilment complicada (quan l’original, que és vuitanta anys anterior, no ho és), una traducció que sembla tenir permanentment un dit índex que assenyala el seu llenguatge per damunt del contingut; i això és greu perquè cap novel·la de Dickens requereix més que aquesta una intimitat directa, sense mitjancers, entre el narrador i el lector.

Ignoro quina llengua es parlava els anys 30 del segle XX a Catalunya, però fa l’efecte que Carner escull sempre l’opció menys freqüent, aquella que actualment es relega només al llenguatge altament literari o a l’exclusivament dialectal. Així, tot es “clou” i res no es “tanca”, ningú no “surt”, tothom “ix” i, si cal, “s’occeix”, però mai no es “mata”. Així, davant d’un substantiu que admet els dos gèneres, s’opta sempre pel que ara ens sona més estrany: una color, una terror, una valor, una humor, una fantasma (sospito que intentava allunyar-se tot el possible dels models castellans). L’elecció del vocabulari sembla també perversa, quan hi ha mots perfectament equivalents que no ens obligarien a consultar contínuament el diccionari. Podria deixar passar sòpit (ensopit) o bròfec (adust, aspre, grosser) com a benvingudes contribucions al meu vocabulari, però no sé que fer de rareses com gerd (fresc, tendre), habilior (habilitat), arment (ramat de bous o de cavalls) o homei (homicidi).

Encara més discutibles són algunes traduccions arbitràries que no tenen més justificació que els gustos particulars del poeta. Quan l’oncle Pumblechook, que es dedica a vendre llavors i bulbs, és assaltat per uns lladres, per fer-lo callar li emboteixen a la boca “flowering annuals”, és a dir llavors de floració anual. Reconec que l’expressió no és de fàcil traducció, però per què Carner escull “li van farcir la boca de flors cordials”? Cordials? No veig tampoc la raó perquè “accidentally” esdevingui “distretament”, ni perquè “turnips” (naps) hagin de ser “pastanagues”. En anglès “urn” pot ser, a més d’una urna, un aparell per bullir l’aigua i preparar el te; però dubto que ni als anys 30 ni ara una “urna de te” tingui cap sentit en català. No hauria estat millor parlar d’un “bullidor” o (mal menor) d’un “samovar”?

I després hi ha les construccions impossibles, sobrecarregades de retòrica, que dificulten el sentit que pretenia l’autor. Així, un paràgraf que en anglès llisca fluid en un llenguatge comprensible, pot esdevenir en la versió carneriana una cursa d’obstacles com la següent:

Però jo no em vaig poder sotmetre a un bandejament d’aquella mena, sinó que vaig fer-li apassionat, gairebé indignat recaptament que em fos més franc i més humà. Vaig fer-li memòria de les falses esperances on havia lliscat, la durada del temps que havien persistit i el descobriment que jo havia fet: i vaig al·ludir al perill que pesava damunt les meves esmes. Vaig representar-me com a segurament digne d’algun poc de confidència per part seva, en retorn de la confidència que li acabava d’ennovar. Vaig dir que no li feia cap retret ni m’inspirava cap sospita ni em malfiava gota d’ell, però que necessitava que em refermés la veritat. I si ell em preguntava per què ho volia i per què em pensava de tenir-hi cap dret, li ho diria, tot i el no gens esment que ell tenia per aquests pobres somnis, que jo havia estimat Estel·la ben amorosament i per molt de temps i que encara que l’hagués perduda i hagués de menar una vida desolada, res que se li referís m’era encara més atansat i benvolgut que cap altra cosa del món.

Certament un llenguatge admirable; però, amb el cor a la mà, quants lectors actuals poden enfrontar-se a aquest text sense ennuegar-se? Un text, per cert, que com tots els de Dickens fou escrit amb la democràtica intenció que fos gaudit universalment.

 
M’he preguntat perquè Carner funciona encara prou bé amb “Pickwick” i fracassa totalment amb “Grans esperances” i crec que el fet s’explica en la natura tan diferent de tots dos llibres. “Pickwick” és un recull d’estampes pintoresques d’un temps mig pretèrit, i un estil anacrònic i capriciós li convé, o almenys no li fa cap nosa. Però “Grans esperances” és un relat viscut, que hem de sentir com a contemporani. L’admirable narració en primera persona exigeix que els intermediaris siguin gairebé invisibles. Ningú no vol estar pendent de les complexes circumvolucions de Carner, quan Pip ens relata les vívides etapes del seu desengany.

Som una cultura petita i, quan un llibre ha estat traduït una vegada, se l’esborra de la llista dels “pendents” (i més si la traducció la firma un tal Josep Carner!). Però és evident que necessitem una nova traducció en català de “Grans esperances” en una llengua propera al lector. Mentre no en disposem, consideraré que “Great Expectations” és un dels deutes pendents de la nostra cultura. Potser en Xavier Pàmies s’animaria?