dijous, 24 de febrer de 2011

Disney nº 50 (2 de 2)

Així, per honorar aquesta tradició i també per curiositat de saber en quina direcció navega, hem anat a veure aquest “Tangled”/”Enredados” que des dels seus títols de crèdit s’anuncia orgullosament com el cinquantè llargmetratge d’animació dels Estudis Disney.

El projecte d’adaptar la “Rapunzel” dels germans Grimm feia anys que s’arrossegava per la casa i havia estat frenat en diverses ocasions pels recents intents de l’estudi de captar un públic adolescent masculí (“Atlantis”, “El planeta del tresor”) que, tot associant el nom de Disney amb entreteniment destinat a nenes preadolescents, havia fugit cap a propostes més “adultes”. Vist que aquests intents (no gaire engrescadors, llegeixo) tampoc van obtenir l’èxit de taquilla buscat, la casa mare ha decidit tornar al que sap fer millor; però per evitar les connotacions principesques que afectaren la carrera de l’anterior “The princess and the frog” (“Tiana y el sapo”), el títol original de “Rapunzel” ha esdevingut aquest no gaire brillant “Tangled”.

Però cap d’aquestes maniobres de desorientació pot ocultar que ens trobem davant d’un conte de fades tradicional, sotmès només a uns mínims reajustaments per no caure en la plena carrinclonada a principis del segle XXI. Vegem, Rapunzel és una princesa, els cabells de la qual tenen el poder de restablir la joventut perduda i guarir les ferides. Segrestada del bressol per la vella Goethel, viu tancada en una torre, on la seva mare d’adopció l’adverteix dels perills del món i, mentrestant, va traient profit rejovenidor dels cabells de la noia. Rapunzel, que és una noia espavilada, després d’haver llegit tots els llibres i fet totes les manualitats possibles, comença a somiar en sortir de la seva presó i sobretot conèixer l’origen dels fanalets que s’alcen al cel precisament el dia del seu aniversari. Un simpàtic lladre, arribat accidentalment a la torre, li servirà com a passaport cap al món exterior.

Acostumats a l’altíssim llistó marcat per les produccions de Pixar, aconsellables per a tota mena de públics i d’edats, “Tangled” ofereix una peripècia decididament pueril. Potser un espectador adolescent es reconeixerà en les tensions contradictòries de la protagonista per escapar de la madrastra sobreprotectora; però el to de la cinta —malgrat un intent últim i forçat de repetir el clímax “a vida o mort” de “La Bella i la Bèstia”— és en general lleuger i còmic. Fins i tot la malèfica Goethel, dissenyada amb molta conya com una sòsies de Cher, és només una dona egoista i manipuladora, mancada de qualsevol element veritablement terrorífic.

Pel que fa a la parella protagonista, els temps dicten que les princeses adoptin un paper més actiu en la direcció de les seves vides, i tot i que acabin casant-se igualment amb el seu príncep (conclusió no sempre necessària, o almenys una mica ortopèdica aquí), abans han de demostrar certes aptituds per les arts marcials o una altra activitat de les considerades virils. Confesso que Rapunzel, amb els seus ulls verds hipertrofiats i el seu doblatge repel·lent, no em fa gaire el pes. Em quedo amb el lladre Flynn Rider, carn de “gallantuomo” del Disney Channel, en qui recauen els nombrosos gags físics de la cinta. Notables també el camaleó Pascal i  (sobretot) el cavall Maximus, inevitables acompanyants animals, predestinats al món del peluix i els “Happy Meals”, tots dos possessors d’una envejable expressivitat.

Però, si el guió és correcte, convenientment dinàmic i fins i tot conté alguna benvinguda sorpresa (com el número musical a la taverna patibulària), on la cinta brilla és en l’apartat tècnic. Feia temps que la Disney experimentava amb l’animació realitzada per ordinador, però ha estat a “Tangled” on finalment han aconseguit reproduir el seu estil visual tradicional amb les eines actuals. S’ha escrit bastant sobre la complicada animació de la cabellera de Rapunzel, que és gairebé un personatge més de la pel·lícula, i efectivament és admirable. Però no menys que les textures d’una pintura al fresc sobre una paret, la vivesa d’un prat o el moviment de les aigües d’un llac. Una escena nocturna en la qual els fanalets s’eleven cap al cel, és pura màgia.

Sí, Disney, pel·lícules de consum per a la quitxalla; però amb una dignitat que (si em refio dels tràilers de les restants) pocs altres poden exhibir.

8 comentaris:

  1. Allau... comparteixo exactament fil per randa tot el que hi dius. M'estalvies un post, mira que et dic.
    Per cert, jo -quitxalla obliga- la vaig anar a veure en 3D i haig de dir que, després de tenir una molt mala experiència amb una altra peli (Las aventuras de Sammy) pèssimament realitzada amb imatges dobles, aquesta era impecable.

    ResponElimina
  2. Eulàlia, nosaltres la vam veure en 2-D: t’estalvies moltes bufetades per aconseguir entrades. No hi vam trobar a faltar cap dimensió.

    ResponElimina
  3. La factura de Disney, acostuma a ser d'una altíssima qualitat, i sembla que ja no ens puguin impressionar més.
    A mi, sempre em frena l'excés de dolçor de les seves produccions, i en aquesta ocasió tenia pensat que si a casa no m'ho demanaven , me la saltaria.

    Ara, m'has fet dubtar Allau...
    Una excel.lent crítica.

    ResponElimina
  4. Carme, tècnicament, potser et podria interessar. Si les teves filles no t’ho demanen, no cal que les duguis ;-)

    ResponElimina
  5. Com diu la Carme de la maleta, a mi també em fa por patir un atac de sucre. Per cert, ¿cap on anava la barca?

    ResponElimina
  6. Una crítica impecable d'una pel·lícula que he vist. A mi em va agafar una mica de diabetis però a la meva filla petita li va encantar!
    Quan va arribar a casa va buscar la banda sonora a l'Spotyfi i no para d'escoltar-la. En un gest d'autoritat li he hagut de prohibir perquè és una música dolentíssima, digne d'un divendres del Leblansky...

    ResponElimina
  7. Potser sí, Galde, que es passa una mica de sucre. En part crec que la culpa és del doblatge, sobretot de les cançons que estan totes interpretades en estil OT, però no estic segur que siguin tan dolentes.

    ResponElimina