Pell de préssec

Fa dies que s’havien de veure, però l’agenda d’en Xavier ho ha impedit una vegada i una altra. Finalment queden un dissabte al vespre. Soparan a casa. La Rosa prepararà alguna cosa senzilla: una excusa per veure’s, que ja toca, després de tant de temps.

El matrimoni amic arriba a Vallvidrera a quarts de nou amb una ampolla de Priorat com a present. Xavier els convida a seure al voltant de l’illa de la cuina i els serveix una copa de vi blanc, mentrestant Rosa tragina entre el frigorífic i l’aigüera. La cuina és molt espaiosa, combina superfícies d’acer mat amb panells de fusta sumptuosa. A ple dia podria semblar un laboratori d’alta tecnologia, però amb aquesta il·luminació indirecta i càlida suggereix un bar de copes retro. Sobre les piques un gran finestral s’obre a l’abisme i allà baix s’escampa el conreu de llumetes de la ciutat. La visió invoca un cert sentiment de poder i superioritat. L’amic en gaudeix de forma temporal i pensa que val la pena abonar el tracte amb en Xavier, encara que només sigui per aquests moments. L’amiga no pot evitar alçar-se admirada i apropar-se al vidre, ja havia oblidat com pot ser de màgica Barcelona des d’aquí dalt. Es justifica amb un “quina vista!” i després s’ofereix a ajudar la Rosa. Però no cal, pràcticament està tot llest, ja els havien avisat que seria un sopar de poc compromís.

Xavier els explica que ha arribat de Miami aquest migdia. Ha assistit a un congrés de telefonia mòbil. No és que aquest sigui el seu camp, però per a qualsevol gestor cultural que vulgui estar al dia és imprescindible conèixer les novetats en sistemes operatius, protocols i interfases ja que tota la informació es transmet cada dia més a través d’aquests ginys. Els amics li pregunten consideradament si no haurà estat mala idea trobar-se per sopar just avui, quan acaba de travessar l’Atlàntic i mencionen el jet lag. Xavier hi treu importància i continua insistint en el paper clau i sempre creixent dels aparells portàtils com a via de divulgació de coneixement. Xavier és d’aquella mena de persones que s’escolten quan parlen, però els seus amics el coneixen de fa anys i ho assumeixen com a un mal menor que cal suportar per participar d’algunes experiències privilegiades. Ara mateix, com de passada, comenta que fa unes setmanes a Londres va conèixer Viggo Mortensen, que possiblement comptarà amb ell per un llibre col·lectiu que està planejant. L’amiga li demana en broma que, si Viggo ve a Barcelona, espera que l’hi presenti. Xavier, una mica absent, diu que l’actor és una persona realment afable i que mostra genuïnes inquietuds culturals. Sí, és possible que vingui a Barcelona per la presentació del llibre.

Rosa, que ha anat parant taula, els convida a atansar els tamborets. A cada plat hi ha uns talls de tomàquet amanit, unes olives negres i una mena de farcell blanc. L’amfitrió reomple les copes. Ah, una “caprese”, exclama l’amic amb to de sorpresa agradable. No, corregeix Xavier, no és ben bé una “caprese”, la “caprese” porta “mozzarella” i això és “burrata”. Quan la tasteu, comprovareu que és més suau i filamentosa. És típica de Puglia. L’amiga talla el seu farcell i se’n desprèn un sèrum blanc. Combina’l amb un tros de tomàquet, ja veuràs, suggereix Xavier. La dona obeeix i tot seguit emet una interjecció extàtica. Boníssim!, i aquest tomàquet tan gustós… Avui dia els tomàquets no tenen gust a res, semblen de suro, però aquest… Xavier i Rosa intercanvien una mirada de complicitat. No em direu que teniu un hort al jardí! Nooo, respon Xavier, són d’una botiga que vam descobrir fa poc, tot biològic, sense pesticides ni merdes afegides, els pagues a preu de caviar, però val la pena. Bé, suposo que els tomàquets que pots trobar al mercat també es poden considerar biològics, intervé l’amic, segur que provenen igualment d’una llavor i creixen d’una tomaquera plantada a terra. Només cal que el tastis, respon Xavier, i veuràs que no és el mateix. I on és aquesta botiga?, pregunta l’amiga. Un carreró per sobre de Francesc Macià… Xavier llença una mirada implorant ajuda. Continua Rosa: “Can Melis”, al carrer Calaf, gairebé cantonada amb Calvet, no té pèrdua. Veritablement, ha estat un descobriment, reprèn Xavier, ara som incapaços de consumir cap fruita o verdura si no ve d’allà. Hauríeu de tastar les seves bledes! I les faves, postil·la Rosa. I les carxofes. O els préssecs de vinya! Fa anys que no menjo préssecs, confessa l’amiga, deixen aquelles taques a la roba que després no hi ha manera de treure-les, i mira que m’agradaven! En Xavier no té aquest problema, diu Rosa, si ha de menjar un préssec, jo li he de pelar i trossejar. Ha, ha, riu l’amic, com un paixà! Què hi vols fer?, s’excusa Xavier, sóc al·lèrgic a la pell del préssec. Al·lèrgic, al·lèrgic, no ho ets, replica Rosa, series al·lèrgic si et sortís una erupció a la pell en tocar-los, però això teu és més aviat una mania, l’angúnia al tacte vellutat del préssec. Els convidats somriuen amb simpatia. El meu home, diu l’amiga, no suporta la ceba bullida, només que trobi un trosset, m’aparta el plat. I mira que crua m’agrada molt, i fins i tot escalivada. Homes..., diuen les dues dones a l’hora. Segueix un silenci i després parlen d’una altra cosa.

Canvien els plats. Ara ve un rosbiff acompanyat de “chutneys” diversos. Xavier obre una ampolla de Costers del Segre. L’amiga, cada minut que passa, se sent més fascinada per les constel·lacions de l’enllumenat públic que es veuen des del finestral i intenta imaginar-se com deu ser viure aquí dalt. És clar que per a gairebé tot cal baixar a Barcelona, que aquí dalt no hi ha res, i no deixa de ser un pal, amb tots els revolts… El seu marit, en algun moment indeterminat, ha pres les regnes de la conversa i, com si fos un entrevistador expert, va llençant preguntes àvides als amfitrions, sobre si aniran al recital de Kauffman, si coneixen el restaurant tal, si val la pena l’exposició del CCCB. Xavier s’excusa, se’n va al lavabo. Quan torna, sembla apagat, gris. Els amics, prudents, se’n van després de les postres. Són quarts d’una, però Xavier està visiblement aclaparat pel jet lag i es retira al dormitori. Rosa col·loca la vaixella al rentaplats, es mira la ratlla vermella que s’ha fet al dit índex tallant els tomàquets, i surt al jardí a fumar la seva cigarreta desesperada del final del dia. Observa la piscina buida, entapissada d’agulles de pi, la foscor de les cases del voltant i les llums llunyanes de la ciutat, on sembla que encara respira la vida.

Al dormitori Xavier no dorm. No clapes?, em pensava que estaries mort. La merda aquesta de creuar l’Atlàntic, no t’hi acostumes mai… Pren-te una d’aquelles pastilles. Tot ho arregles amb pastilles, tu! Fa quatre dies em deies que t’havien anat tant bé, i ara no en vols sentir ni parlar?, qui t’entengui… I per què has hagut d’explicar allò meu dels préssecs? Qualsevol diria, ni que fos un secret d’estat. No en tenen que fotre res d’aquestes intimitats. Intimitats?, jo ho he trobat un detall simpàtic, gairebé entendridor; pocs amics que tenim i si, a sobre, no podem compartir alguna cosa… Veig que no coincidim amb el concepte de “simpàtic”, ni amb el que es pot dir i el que no, i si el que volies suggerir és que et molesta haver-me de pelar els préssecs... Deixa-ho, Xavier, no estic per discussions, he tingut un dia molt llarg i ara tinc ganes de dormir un mínim de dotze hores i demà no se t’acudeixi despertar-me fins que el cos no m’ho demani, que per això es van inventar els diumenges.

Xavier s’alça d’una revolada, agafa una manta de l’armari i se’n va a passejar el seu insomni per la casa buida.