dimecres, 16 de febrer de 2011

Dickens en 3D!

El novel·lista Edward Morgan Forster l’any 1927 va fer una sèrie de 8 conferències a Cambridge que després foren editades sota el títol d’“Aspects of the novel” (“Aspectes de la novel·la”, Columna, 2002). Forster, que el 1925 havia publicat la seva obra mestra “A passage to India”, i ja no tornaria a fer cap més incursió en el gènere narratiu fins a la seva mort l’any 1970 (la pòstuma “Maurice” havia estat escrita gairebé 60 anys abans), no es va distingir mai pels seus escrits crítics i més d’una vegada va posar en dubte la importància de la crítica. Potser per això el món de l’acadèmia ha menyspreat sempre aquest llibret escrit per un mer novel·lista brillant i lector intel·ligent. Per a la resta dels humans, especialment pels amants de la novel·la, i millor encara si es tracta de novel·la anglesa, aquestes lliçons són plenes de claredat, d’humor, d’idees atractives i d’amenitat. Potser Nabokov és l’oracle a seguir, però jo confesso haver tornat a Forster mantes vegades al llarg de la vida i no m’ha semblat que perdés l’interès. [En Pere al seu Provisionals ha parlat més d’una i de dues vegades d’aquest llibre, que ja es veu que també li agrada molt.]

Una de les idees en ell contingudes que més fortuna ha fet ha estat la dels personatges plans i els personatges rodons. I si és pertinent aquí és perquè, en gran mesura, Forster utilitza Dickens per exemplificar-la.
Podem dividir els personatges en plans i rodons.

Els personatges plans eren anomenats “humors” el segle XVII, de vegades se’ls anomena tipus, de vegades caricatures. En la seva forma més pura són construïts al voltant d’una única idea o qualitat; quan en ells hi ha més d’un factor, obtenim el principi d’una corba que tendeix a la rodonesa. El personatge realment pla pot ser expressat en una sola frase com “Mai no abandonaré el senyor Micawber”. Hi ha la senyora Micawber [de “David Copperfield”]; diu que no abandonarà el senyor Micawber; no ho fa; i ja la teniu!
Un gran avantatge dels personatges plans és que són reconeguts fàcilment cada vegada que entren en acció; reconeguts pel sentit emocional del lector, no pel seu sentit visual que simplement pren nota de la recurrència d’un nom. A les novel·les russes, on rarament apareixen, constituirien una bona ajuda. 
Un segon avantatge és que són fàcils de recordar pel lector. Romanen al seu cap inalterats, perquè les circumstàncies no els fan canviar; passen a través de les circumstàncies, el que retrospectivament els hi confereix una qualitat reconfortant i els preserva quan el llibre que els conté decau. 
El cas de Dickens és significatiu. Gairebé tota la gent de Dickens és plana (Pip i David Copperfield aspiren a la rodonesa, però tan tímidament, que semblen més aviat bombolles que sòlids). Gairebé tots ells poden ser resumits en una frase, i encara així existeix un meravellós sentiment de profunditat humana. Probablement la immensa vitalitat de Dickens és la causa que fa vibrar una mica els seus personatges, de manera que manlleven la seva vida i semblen tenir-ne una de pròpia. És un truc de màgia; en qualsevol moment podem mirar Mr. Pickwick de costat i trobar-lo tan gruixut com un disc de gramòfon.
Forster, per mor del seu argument, és una mica injust: qualsevol personatge de Dickens, per esquemàtic que sigui, cada vegada que reapareix, no és un mer repetidor de fórmules i sempre té quelcom de fresc per aportar. I Pip, no és una butllofa, jo almenys el trobo ben sòlid. Però amb els novel·listes ficats a crítics sol passar: volen aplicar la teoria de les novel·les pròpies a la resta de la literatura universal.

18 comentaris:

  1. Ho confirmo aquí també: Forster m'agrada molt, i Aspectes de la novel·la és un llibre al qual torno de tant en tant (encara em queda un lliurament pendent al bloc).
    I quan tingui temps, però temps de veritat, tornaré a Dickens, és clar. De moment em conformo amb els tastets que ens proporciones.

    Bé, com a mínim va dir que eren bombolles, que també és bonic i els singularitza :-)

    ResponElimina
  2. He de dir que no sabia de l'existència d'aquest llibre. La ignorància està bé quan pots fer-la conscient i esmenar-la una mica, de manera que em caldrà buscar en Forster. Llavors potser podria parlar de Perucho en 2D o en 3D.

    ResponElimina
  3. La foto no és "vista a Flickr", oi?
    Uala, el Dickens articulat!!!

    ResponElimina
  4. El més divertit de la teoria dels personatges plans i rodons és que no cal que llegeixis una novel·la per trobar-los. Prens el cistell i vas a plaça i apali! Serà que deu ser la nostra forma d'apreciar al personal :)

    ResponElimina
  5. Amb paciència, pressupost..., i el teu ninot articulat, ja em veig fet una stop-motion en 3D.
    "Dickens a Wonderland" seria el seu títol.

    ResponElimina
  6. Pere, a mi també m’agrada molt Forster, tot i que sembla actualment una mica passat de moda. Les bombolles són boniques, però aquí el novel•lista crec que pecava de condescendent.

    ResponElimina
  7. Lluís, apostaria que els personatges de Perucho són tots bidimensionals: excuses per a penjar-hi aventures, llegendes i referències culturals.

    ResponElimina
  8. No, Matilde, és una foto presa del natural: es tracta d’un exemplar de Dickens articulat en estat domèstic. Fa mesos que el tinc i em menja bé. Regal de J.

    ResponElimina
  9. Jo, Clídice, a plaça només trobo personatges plans. Serà que hi vaig poc.

    ResponElimina
  10. Girbén, si me’l converteixes en una estrella del cinema, te’l passo. En vida li agradava molt el teatre, segur que li encantaria aquesta nova carrera.

    ResponElimina
  11. Prova de fer una cosa valenta, Allau:
    Amb una llima d'ungles pots entretenir-te fregant la roba del ninot, així mataràs tan falsa lluïssor del plàstic (no entenc aquests acabats, el fabricant podria haver matisat més els motllos). Tot i que jo li faria uns vestidets a mida; camisa de seda, vestit de vellut, barret de feltre...
    Apart, per a la pel·li: A qui imagines tu posant-li veu al bo del Charles?

    ResponElimina
  12. Estic amb la Clídice... també és divertit buscar les persones 2D i les 3D del nostre entorn.

    Per cert, d'on has tret aquest Dickens articulat?

    Jo vull un Ramon Llull igual!

    ResponElimina
  13. Si que em vols fer treballar, Girbén, el meu fetitxisme no va tan lluny. En quant a la veu, no tenia intenció que parlés, s’intercalarien rètols, com en el cinema mut.

    ResponElimina
  14. No sé, Tirant, és un regal. Però què t'hi jugues que no existeix la versió equivalent de Llull.

    ResponElimina
  15. Veig que el cuc Carner se t'ha ficat al cos: abans no hauries escrit "mantes vegades" per res de la vida.
    (Jo hauria dit "manta vegades", em sona més bé, més carnerià i, de retruc, fins i tot més dickensià)

    ResponElimina
  16. La idea del Tirant no té preu: Ja imagino el seguit d'encontres savis que possibilitaria un "Dníun i Gralst in the Wonderbook"!!!
    El gegant cec i el nan que hi veu topant-se en un confí amb Llull... Corro a donar vida a un barbut Raimon vestit amb una casulla de lli.

    ResponElimina
  17. Santi, Carner = La casa de les mantes.

    ResponElimina
  18. En Junqueras 5, al ladito de La Caixa.

    ResponElimina