Perill, ironia (2 de 2)

El que m’interessava remarcar aquí és que la plataforma d’on va saltar la notícia falsejada que comentava ahir era un bloc. Un bloc, encara que es publiqui sota l’empara d’un mitjà informatiu, com és el cas del d’Espada, té un contingut de difícil definició que només es pot discernir al llarg de la seva història. En aquest cas concret, hi va haver lectors que es van creure la base del text d’Espada i durant unes hores Cercas va passar per ser un “putero” (en Salvador Sostres, al seu bloc del mateix diari fins i tot va incórrer en una divertida patinada). Tal com funcionen les coses a internet, és fàcil que aquesta falsa reputació acompanyi el novel·lista durant un temps indefinit (allò del “calumnia, que algo queda”).

Un bloc no té altres regles que les que marca el seu propietari i pot publicar notícies, opinió, creació i fins i tot una barreja de les tres. Quan un bloc segueix una línia homogènia i consistent, no és difícil establir una forma correcta de llegir-lo; però això requereix continuïtat per part del lector, una virtut que no sempre es troba a la xarxa. Sempre existiran els lectors puntuals que aterraran excepcionalment per llegir un dels teus apunts sense conèixer el teu context. Per no parlar de les lectures superficials en diagonal, les quals estan a l’ordre del dia. Què fer en tots aquests casos amb la ironia?

Ai la ironia!, un recurs tan llaminer com perillós, que es refia d’un sobreentès comú que no sempre és garantit. Sense un context major, del qual els blocs sovint estan mancats, la ironia pot arribar a ser una arma que t’esclati a les mans. Quantes vegades has escrit un text humorístic amb aparences de crònica viscuda i algun lector l’ha interpretat amb cara de pal! O potser era que et seguien la broma en els teus propis termes? Mai no ho sabràs, perquè  no hi ha res més fal·lible a la dissecció que la ironia.

Puc posar-me a escriure amb intencions crítiques, per exemple, un apunt palesament i paròdicament homòfob i, per molt que carregui les tintes, sempre hi haurà algú que l’interpretarà seriosament, com a digne de ser recriminat (o de ser aplaudit, el que encara em farà sentir pitjor). I la solució, evidentment, no és farcir el text de petits “smileys”. És clar que per molt prim que filem, sempre hi haurà lectors deficients (i autors malintencionats), dels quals difícilment ens podrem defensar, per tant caldrà continuar atents tant a l’hora de llegir com a l’hora d’escriure.

Per fortuna ens movem en un àmbit reduït, res a veure amb la difusió de la qual gaudeixen els senyors origen d’aquestes reflexions. Si ens permetem alguna llicència, algun joc metaficcional, estic segur que la sang no arribarà al riu, perquè aquí regna un idíl·lic esperit de “fair play”. Si em vagués podria explicar com ahir a la tarda un conegut blocaire sortia d’un “meublé” amb una senyora que no era la legítima. Però jo mai no ho faria; perquè sóc tot un senyor.