D’esperances, les justes (1 de 2)

Per fi, després de moltes setmanes i mesos, arribo a “Great Expectations”, motiu inicial d’aquesta sèrie de posts sobre Dickens, i començo a témer que no seré capaç d’explicar el que té per a mi aquesta novel·la tan especial. Hi ha obres seves que em diverteixen més (“Pickwick”, “Nicholas Nickleby”, “Martin Chuzzlewit”), d’altres que em transporten per la seva ambició imparable (“Bleak House”, “Little Dorrit”), però no n’hi ha cap altra com “Grans esperances”. Perfecta?, no ho sé, la perfecció sempre fa de mal definir, però sí que és l’obra de Dickens on intencions i resultats harmonitzen millor.

El novel·lista s’ha guanyat molts detractors puristes per la seva tendència a incloure en els seus llibres qualsevol cop d’efecte, vingués o no a tomb. Si a Dickens se li acudeix un irresistible personatge còmic o un episodi melodramàtic capaç d’arrencar llàgrimes de les pedres, no dubtarà a introduir-lo amb calçador, encara que no contribueixi en res a les intencions originals de la novel·la. Amb “Grans esperances” això no passa mai: cada personatge, cada situació, cada episodi contribueix a un sentiment, a un estat d’ànim únic que acaba construint un dels llibres amb el cor més gran dels que conec.

Va aparèixer en forma de serial a la revista “All the Year Round” entre desembre de 1860 i agost de 1861. Es troba entre les seves obres de llargada raonable i gaudeix d’una trama inusualment compacta. Està narrada totalment en primera persona, com havia fet abans a “David Copperfield”, el que li confereix un tint autobiogràfic que sens dubte conté. Però tot el que a “Copperfield” era un retrat optimista de l’heroi que triomfa sobre les adversitats, és aquí la crònica del desengany d’algú que no hauria de ser tan diferent de tu o de mi. Ho va dir Chesterton, amb la seva concisió habitual, qualsevol novel·la de Dickens s’hauria pogut titular “Grans esperances”, excepte la que va titular així.

Aquesta veu en primera persona, la de Pip el narrador, és un dels grans triomfs de la novel·la, perquè tot i que ens explica la seva història des de la maduresa, sap reproduir les il·lusions i els enganys de la joventut amb la ironia melangiosa de l’experiència, sense trair tanmateix els secrets de la trama ni mostrar-se mai com un manipulador artificiós (compareu-lo amb el més “mecànic” David Copperfield, que també ens va explicar la seva vida uns anys abans). De tots els innombrables personatges que va crear Dickens, potser Pip és el més complet, el més creïble, el que mostra una clara evolució des del principi fins al final del llibre. I tot i ser “l’heroi”, no mostra mai una imatge autocomplaent de si mateix.

L’argument de “Grans esperances” ens parla de l’orfe Philip Pirrip, conegut com a Pip, criat per la seva malcarada germana (de nom mai enunciat) i pel seu cunyat, el ferrer bonàs Joe Gargery, en una zona d’aiguamolls al nord de Londres. Ran dels contactes de Pip amb una família rica (i molt excèntrica) del poble del costat, coneixerà la bella Stella, que esdevindrà l’amor de la seva vida. Més endavant li caurà a les mans una mena de beca d’origen anònim que el durà a Londres, li garantirà una carrera i permetrà augurar-li un futur de color de rosa. El que succeirà després ho coneixeran només els que es molestin a llegir la novel·la, però ja es pot endevinar que no tot serà tan planer com Pip es prometia.

I el final (acabarà Pip al costat de Stella? seran feliços?) és d’una exquisida ambigüitat: un cas únic entre totes les novel·les de Dickens.