dimarts, 19 d’agost del 2014

Gaeilge

Aquest apunt serà encara una mica més indocumentat del que sol succeir en el meu blog, i la sola excusa és que la seva existència obeeix a la inquietud que agita els catalans quan visitem un país amb llengües cooficials.

Tothom mínimament informat deu saber que la República Irlandesa parla oficialment en anglès i en gaèlic (dit també “irlandès” o “gaèlic irlandès” (per distingir-lo del “gaèlic escocès”(i del de l’illa de Man))). El país compta amb una mica més de quatre milions i mig d’habitants, dels quals només 130.000 (un 2,83%) consideren el gaèlic com la seva llengua materna. I encara que fins 1,77 milions (el 39%) declarin que l’entenen i el poden parlar, són xifres que (un cop repensades) no fan saltar d’alegria a qui ens agrada la pervivència de tota llengua.

En una primera ullada, trobes el gaèlic pertot arreu, habitualment com a opció preferent davant de l’anglès a totes les retolacions públiques (noms de carrer, senyalització d’autopistes, normes i sancions urbanes, cartells de museu…) Des del 2003, la llei ho mana i, si s’hagués de prescindir d’una de les dues versions, hauria de ser de l’anglesa. D’entrada sembla curiosa i fins i tot admirable aquesta prelació, quan se sap que l’irlandès només té un pes digne de consideració a algunes petites zones rurals de l’Oest de l’illa. Una segona reflexió et fa adonar que moltes altres qüestions igualment importants no es tradueixen gairebé mai al gaèlic: almenys jo no he vist ni una sola carta de restaurant expressada en l’alternativa cooficial.

Dels sis als quinze anys l’aprenentatge del gaèlic és obligatori a l’escola, però tots aquells que no el tenen com a llengua materna, l’aprenen a un nivell força rudimentari i sense gaire motivació; jo diria que se’l deuen prendre com una assignatura de tipus “maria”. Com que, malgrat tot, el sentiment nacionalista irlandès és potent, “a posteriori” tot déu se sent culpable per les seves mancances lingüístiques i lamenta no haver aprofitat millor els anys d’escola.

Irlanda, vista com a camp d'experimentació dels que saben o entenen el gaèlic.

El turista que senti alguna curiositat per saber com sona la llengua pot sentir-se descoratjat per explicacions com les de la guia Lonely Planet que, després d’informar que combinacions de lletres com “mh” i “bhf” sonen igual que la “w”, es queda tan ampla afirmant que les consonants es pronuncien en general igual que en anglès, com si la pronúncia de la parla anglesa es pugui emprar enlloc com a referent sòlid i fiable. Tot parant l’orella pels carrers de ciutats i pobles irlandesos hom pot arribar a creure que sent algunes frases en gaèlic (tot i que l’anglès que es parla a Irlanda és prou idiosincràtic com per erigir-se en “terra inaudita”). El més segur és que la parla no identificada sigui finalment estonià, eslovè o urdú, tals són els riscos de la globalització. Per tant, per escoltar gaèlic fora de tot dubte, el millor és sintonitzar TG4, la cadena pública en aquest idioma (sovint subtitulada en anglès) i el seu galdós 2,2% de “share”.

Confessaré que, visualment, la llengua se’m fa estranya quan me la trobo a qualsevol racó oficial del país. Vejam, un simple “moltes gràcies” es transmuta en “Go raibh mile maith agat”, que no m’evoca res lingüísticament conegut més enllà d’una pel·li de marcians de sèrie B. Per a un foraster poc informat el gaèlic guarda un aroma ranci de vestigi del passat, amb els seus romanços medievals i les seves balades líriques sobre grans enciseres. Com diria Adolfo Suárez, no sembla l’idioma més adequat per ensenyar física quàntica. No sé si el fet que TG4 fos la primera televisió europea que emetés “Breaking Bad” o “The Wire” juga al seu favor, o és només una victòria pírrica.

Permeteu-me una predicció agosarada: potser en aquest món descastat de “lingua franca” ja universal, troquel·lada sobre el patró de l’anglès, hi ha més futur del que ens pensem pels cavalls perdedors, com ho és la llengua irlandesa. No menystinguem el “crowfunding” romàntic, encara que el seu encaminament no sigui del tot perfecte.

14 comentaris:

  1. Go raibh mile maith agat per la informació aportada en aquest post :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. He estat a punt d'anar al Google Translate fins que hi he caigut :p

      Elimina
  2. Para mi el gaélico siempre ha tenido ese romanticismo un poco oxidado, se diría que con verdín, de las historias de druidas y de señoras de pelo lacio yéndose a morir al lado de un lago. Me gusta escucharlo, en su versión escocesa, en algunos de mis discos de folk. Eso sí, no hay quien entienda un carajo

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vez en cuando alguna palabra sorprende por su inteligibilidad, al menos por escrito: Lunes -> Dé Luaín, Martes -> Dé Máirt...

      Elimina
  3. Recordo que Dublín eera "Bayle ata cliat" o alguna cosa així. El "Bayle" em va fer pensar inequívocament amb el "Bayleys" és clar, També em vaig enrrucar en trobar paraules irlandeses originàries de paraules anglese. Pot ser que "gaol" hagi donat "jail"?. D'on ve la paraule "Dunne" del llatí "Domus" o bé és al revés. Ser filòleg amateur comporta aquests jocs sense rigor científic.
    Salut, Allau!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, moltes paraules semblen tenir més relació amb el llatí que amb els dialectes anglosaxons, serà voluntat de no ser contaminats.

      Elimina
  4. Vull afegir que, malgrat una invasió anglesa que va durar set cents anys, han sabut guardar prou l'idioma com a signe d'identitat. Potser es parla poc però els irlandesos fan homenatges constants al seu poble abans de ser captiu de la corona anglesa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El problema és que una llengua, si no la exerceixes, acaba marcint-se, per molt orgullós que n'estiguis.

      Elimina
  5. En el fons és com una relíquia quotidiana que en lloc d'estar en un museu forma part del paisatge.

    ResponElimina
  6. Quan hi ha dues llengües que conviuen en un mateix territori, si no es prenen mesures per evitar-ho, a la llarga la més feble acaba desapareixent. Hi ha models matemàtics per predir quan trigarà a desaparèixer una llengua, a partir de variables objectives. Jorge Mira, de la Universitat de Santiago de Compostela, ho ha estudiat en relació al gallec.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De mesures ja se'n prenen, però no tinc tan clara la seva eficàcia.

      Elimina
  7. La tendència a prestigiar la llengua minoritzada sol fer-la aliena a la població que l'ha de parlar. És molt difícil esquivar el corró de les llengües imperials.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I per a més inri, Irlanda ha esdevingut l'escola estival d'anglès per excel·lència.

      Elimina