Fa una estona havíem estat a la seva cuina i ara passem al menjador de la senyora Moreau que el temible Henry Fleury també va redecorar radicalment. L’estança havia tingut un mobiliari tradicional, excessiu i carrincló, amb alguns tocs orientals —una fruitera plena de taronges, una palmera coco weddelliana i un tapís arabitzant. Fleury era adepte a la teoria segons la qual la gustació depenia no tan sols del color dels aliments sinó també de l’aparença física de l’entorn. Aprofundint aquestes idees va arribar a la conclusió que el color blanc era l’ideal per fer ressaltar el gust dels aliments.
En conseqüència va recobrir tota la sala amb plafons plàstics de color blanc, que dissimulaven les motllures, inutilitzaven totes les portes excepte la que s’obria al vestíbul i condemnaven totes les finestres; la il·luminació havia de ser exclusivament artificial. Al centre de la sala hi havia una taula octogonal (de nou l’octògon!) de marbre i vuit cadires blanques de plàstic modelat. No hi havia cap altre mobiliari.
La vaixella, dissenyada per l’estilista Titorelli [nom d’un personatge pintor a El Procés de Franz Kafka] era de colors pastel —ivori, groc clar, verd aigua, rosa tendre, malva lleuger, salmó, gris clar, turquesa…— i se seleccionava d’acord al color bàsic entorn del qual giraria tot l’àpat.
Durant deu anys, fins que la salut li va faltar, la senyora Moreau va organitzar un sopar mensual amb la precisió d’una maniobra militar. El primer va ser un banquet dominat pel color groc i al seu proveïdor de material de càmping Hermann Fugger (amic dels Altamont i de Hutting) li va dedicar un àpat de color rosa. El mil nou-cents setanta es va celebrar l’últim, un sopar negre servit en plats de pissarra amb caviar, calamars a la tarragonina, mitjana de senglar Cumberland, amanida de tòfones i pastís de mirtils.
La senyora Moreau gairebé mai tastava els plats. Les nits que no hi havia banquet sopava amb la seva amiga la senyora Trévins a l’habitació d’una de les dues. Plegades recordaven els vells temps que passaren a Saint-Mouezy. La senyora Moreau encara tenia ben present el primer cop que va veure un avió, l’any 1915. Un biplà aparegué entre la boira, va aterrar en un camp i en va baixar un bellíssim jove gal·lès que li va preguntar com arribar al castell de Corbenic. Ella no sabé respondre, ja que aquest castell pertany a la llegenda artúrica i era la suposada seu del Sant Grial.
Lancelot a Corbenic
***
Gràcies a aquest capítol ara sé que la llet de peix, o sigui el seu semen, que junt als pits de pollastre i el formatge Edam constituïa la dieta de la senyora Moreau, és un ingredient de la cuina coreana, japonesa, siciliana, russa i romanesa.
