La seu fiscal de la nova associació hotelera es va emplaçar a Puerto Rico, on segons la llei s’ha d’invertir un 1% del pressupost global en obres d’art contemporànies. Com a l’empresa li agradava fer les coses sense estar-se de res es va decidir crear un museu en un dels complexos hotelers, on s’exhibirien vint-i-quatre obres importants dels vint-i-quatre artistes més importants del món. Per fer la selecció es va elegir el crític suís Charles-Albert Beyssandre a qui se li va concedir un pressupost…
suficient per comprar els tres quadres més cars del món o, com ell mateix va calcular els primers dies per divertiment, suficient per adquirir una cinquantena de Klee o gairebé tots els Morandi, o gairebé tots els Bacon, practicament tots els Magritte i potser cinc-cents Dubuffet, una vintena llarga dels millors Picasso, un centenar de Staël, gairebé tota la producció de Frank Stella, gairebé tots els Kline i gairebé tots els Klein, tots els Mark Rothko de la col·lecció Rockefeller i, de propina, tots els Huffing de la Donació Fitchwinder i tots els Hutting del període boirós…
De Huffing, figura de l’Arte Brutta que ja apareixia al capítol XI, no em consta la seva existència, mentre que Hutting ja sabem que és un veí de l’immoble. Els altres noms són prou coneguts i em pregunto si formen un particular canon estètic del mateix Perec.
No cal dir que Beyssandre, amb aquesta formidable provisió de diners a la butxaca, es va convertir en objecte de desig de tots els artistes plàstics, marxants i galeristes del món. Va intentar, debades, evitar-los utilitzant pseudònims com:
- B. Drapier: pseudònim adoptat per Jonathan Swift per escriure pamflets polítics
- Diedrich Knickerbocker: és el cronista de A History of New York, la primera novel·la de Washington Irving
- Fred Dannay i M. B. Lee: cosins que escrivien novel·la policiaca i firmaven com Ellery Queen
- Sylvandre: un tipus de lepidòpter
- Ehrich Weiss: nom autèntic del mag conegut com Harry Houdini
- Guillaume Porter: no identificat l’origen, però amb inicials que coincideixen amb les de l’autor
Ran d’una entrevista amb Rémi Rorschash, que en volia fer un documental, va descobrir l’existència del projecte de Bartlebooth. Beyssandre va entusiasmar-se amb la idea d’incorporar a la seva col·lecció aquelles obres que el seu autor es proposava destruir. Malgrat oferir-li un milió de dòlars pels puzles que quedaven, Bartlebooth s’hi va negar. A partir d’aquell moment s’inicià una batalla de voluntats entre el cada vegada més envellit britànic i el pertinaç suís, de la qual se’n derivaren retards en el pla de Bartlebooth i fins i tot alguna mort misteriosa. En conseqüència, va decidir que a partir d’aquell moment destruiria a casa els puzles acabats.
La decisió va arribar massa tard: Bartlebooth mai va acabar el puzle iniciat aquella setmana, mentre que la Marvel House International va fer suspensió de pagaments. Beyssandre va desaparèixer sense deixar rastre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada