El 1979, un any després de la publicació de La vie mode d’emploi, aparegué Un cabinet d’amateur, una novel·la curta que forma un curiós díptic amb l’anterior [Hi ha traducció a Anagrama, El Gabinete de un aficionado: historia de un cuadro]. El llibre, situat als anys finals del segle XIX i principis del XX, va d’un quadre que el magnat de la cervesa Hermann Raffke encarrega al pintor Heinrich Kürz, on apareixerà envoltat de la seva col·lecció pictòrica, a la manera dels gabinets de curiositats o gabinets de col·leccionista tant populars al segle XVII. Però la particularitat d’aquesta obra és que, mitjançant un sofisticat joc de miralls, els quadres de la col·lecció es van repetint fins l’infinit, aportant lleugeres variacions a cada repetició.
La novel·la, en un to entre erudit i lúdic, ens va presentant els detalls de la col·lecció, els seus orígens i el seu destí quan entri a subhasta per la mort de Raffke. A les seves pàgines abunden els crítics, els historiadors, els representants de museus i sobretot les obres d’art; i com que ens trobem en territori Perec, resultarà difícil escatir què és real i què fictici. Així, tant hi trobarem pintures autèntiques d’artistes reals, com obres falses d’artistes inventats. També obres falses d’artistes que han existit. L’únic que no hi ha són artistes ficticis que han creat obres de debò, potser per aquella llei de la lògica que afirma que d’un antecedent fals es pot deduir qualsevol cosa.
Si entres al joc, el llibret és una delícia (i el seu final, demolidor), però el que volia destacar aquí és el continu emmirallament més o menys subtil entre La vie… i Un cabinet… Posem per exemple el quadre Retrat de Clara Schumann de l’inexistent Ludwig Steinbruck, que és fàcil relacionar-lo amb el capítol LXXXI, on Jane Sutton ha de retornar a la biblioteca Les cartes d’amor de Clara Schumann. A més Steinbruck vol dir pont de pedra (pierre), que ens fa pensar en El pont sobre el riu Kwai de Pierre Boulle, un altre dels llibres a retornar.
D’altres exemples: al capítol LXXV es parla de l’obra de teatre Manlius Capitolinus de Lafosse, mentre que a Un cabinet… apareix un quadre fictici anomenat Manlius Capitolinus del molt real Nicolas Poussin. O comparem aquest fragment del capítol LXXVII amb la descripció d’un quadre a Un cabinet:
La vitrina conté una col·lecció de miniatures de màquines de guerra antigues per muntar: ariets, vineas com les que Alexandre va fer servir per protegir els seus treballadors durant el setge de Tir, catapultes síries que llençaven a cent peus de distància pedres monstruoses, ballestes, piròbols…
École flamande: Le Siège de Tyr. Devant les murailles crenelées d’une ville embrasée, des centaines d’hommes tirent des plates-formes gigantesques supportant des tours étroites surchargées d’archers, de catapultes, de machines de guerre.
Per no allargar-me només afegiré que James Sherwood, el besoncle de Bartlebooth i primer personatge de la línia temporal de la novel·la, apareix també a Un cabinet d’amateur com a àvid col·leccionista. Una prova més per si calia de la permeabilitat textual de les obres de Perec.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada